Parlem de tu.

Aquests dies he llegit i rellegit el recordatori que va editar la família de la Maria Anglès Olesti, recentment traspassada i que a l'Aleixar tots la coneixíem com la Maria mano. No se qui va tenir l'encert d'escollir-lo, però el felicito sincerament.

PARLEM DE TU

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol

L'estruç

Una reacció que, tard o d'hora, ens durà problemes greus.

Un cap de setmana a Barcelona

Divendres a la tarda havia quedat a Calafell amb el Jaume Renyer per dirigir-nos plegats a Barcelona, on teníem un parell de cites importants: Un sopar de treball amb una bona colla d'amics d'Israel provinents de tots els punts del Principat i la meva primera sessió com a membre de ple dret del Consell Nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya. Pel camí vam anar passant revista a tots els temes compartits, que son molts i intensos. També em va posar al corrent de la malaltia del nostre amic, en Juli Gens, de Constantí, que hores d'ara està passant per una situació complicada i al que des d'aquí li desitjo una recuperació ràpida i duradora. No soc jo el que li toca passar comptes del sopar de divendres, ni fer referència pública des d'aquest bloc, al que es va acordar, ni comentar les intervencions que hi va haver. Si que resumiré el meu torn de paraula: Em va semblar oportú donar-me a conèixer, dons sóc relativament nou en la defensa de la causa d'Israel i explicar públicament el motiu principal de sumar-me als seus amics; i és que CASA NOSTRA comença a Ber Sheva, Askelon, Sderot i a totes les poblacions que reben el pànic que provoca viure en l'alerta permanent sota els coets indiscrimats que arriben des de Gaza. Casa nostra és un concepte molt ampli, és la nostra manera d'entendre la democràcia, la llibertat, l'Estat, el treball, la vida quotidiana, la justícia, etc. És la guerra més crucial a les portes d'Europa i si la nostra manera d'entendre la vida hi recula, farem un salt endarrere de 500 anys. També vull destacar un toc d'humilitat que vaig detectar durant el sopar: Els que parlàvem fèiem una brevíssima presentació i quan va arribar el torn d'una tertuliana en els mitjans de comunicació, escriptora i mestre de català, va dir el seu nom i la ciutat de procedència, sense res més i sense protagonisme. M'agrada estar envoltat de persones així, anem bé, molt bé !!.

Al matí cap al Consell Nacional, salutacions als amics valencians retrobats; amb poca substancia, tret del parlament de l'Oriol Junqueras. I a la tarda cap a Cal Boles, falta gent. I just quan havia arribat, vam tenir la visita del Gabriel, amic de La Selva del Camp i la seva dona, que em portaven una bufanda que em vaig deixar el seu cotxe el vespre que vam anar a la conferència a Lleida de l'Andreu Lascorz. Vam fer un tomb per l'Aleixar; els hi va agradar força i vam acabar fent un glop a la Societat.

Catalunya i Israel, dues causes apassionants que em demanen tota la dedicació possible i així ho faig !!.

Bloc Maragall, full del 8 de febrer de 2009.

LA SEVERITAT DE LA INCERTESA.

La severitat de la incertesa
s'aguditza,
les hores se m'aturen
damunt la pell,
les mirades dels astres
són sinistres.
No puc inventar
cap més esperança.

Deixa que el vent
voluptuosament litúrgic
oficiï enmig de les branques.
Escolta el cant
del rierol caminador,
et porta noves
i dolces confidències.

FIDEL BOFILL

Un dia del gos atrafegat.

El dia del gos d’aquest Sant Blai 2009 ha estat força ple. Volia jaure una estona per la tarda, però res més lluny de la realitat. Al matí m’ha assabentat que a la matinada s’havia molt el Joan Prieto, lu Juanitu de l’Ana, i a primera hora de la tarda he passat per tanatori de Reus, per passar una estona amb la seva família. Va venir, a l’Aleixar, suposo que en els primers anys 60, des de les terres sorianes de El Burgo de Osma. Aquí van pencar de valent i van prosperar, malgrat la desgràcia de la mort per ofegament del seu pare. Tenia un parell d’anys més que jo, per tant tinc moltes hores compartides de partits de futbol, bicicleta, batalletes per la riera i alguna aventura en la primera joventut. Després se’n va anar a viure a Reus, tot i que la mare i el seu germà Pere es van quedar a l’Aleixar. La malaltia ha estat llarga i dura i aquesta matinada ha deixat de patir. Demà fan el funeral a la Prioral de Sant Pere de Reus, per tant a mort en la fe catòlica, així que hores d’ara el Bon Pastor se’l deu haver carregat a les espatlles i el deu haver fet entrar a la ciutat santa de Jerusalem per presentar-lo a l’Altíssim. Descansa en pau.
Després m’he arribat fins l’Hospital de Sant Joan, per visitar el Francesc Serra, i fer-la petar una bona estona. Ahir va tenir un accident de moto i està amb la pota embenada i alguna que altra ferida. Al seu costat hi he trobat la Maria, sa mare, que ja fa temps que tomba per l’Hospital. Tot i el seu estat m’ha reconegut de seguida: És el xiquet de l’Angelina i el Sr. alcalde, ha afirmat categòricament. Espero que us milloreu ben aviat.
Al sortir he enfilat el camí de Vilanova i la Geltrú, més concretament al Bar Caoba, de la Plaça de la Vila. Allí tenia una cita amb, l’ara ja amic, Francesc Marc Alvaro. Amb una cervesa al davant hem repassat detalls de l’Aleixar, de la causa sionista, política catalana i aleixarenca, les construccions il·legals al nostre terme, etc. Hem quedat que algun dia sense concretar es deixarà caure per l’Aleixar per oferir-nos una xerradeta. T’esperem Francesc, hi seràs benvingut.
Resumint, un dia del gos, que al final s’ha convertit en el més atrafegat de les darreres setmanes. Les dues primeres feines de la tarda no han estat tan agradables com la darrera, però els humans encara no controlem, per sort, el nostre destí.
Bona nit i arreveure.

Deu ser que no els han amenaçat mai.

Notícia publica a Avui.cat el passat 6 de febrer. Un jutge de Barcelona ha dictat una ordre d'allunyament a un pare que l'octubre del 2008 va insultar i amenaçar la directora d'una escola de la Ciutat Comtal i un inspector d'Educació. L'acusat no podrà acostar-se durant quatre mesos a les dues víctimes ni tampoc al centre educatiu afectat. A més, segons informa Catalunya Ràdio, l'home no podrà comunicar-se per cap mitjà ni amb l'inspector ni amb la directora del centre. És la primera vegada que hi ha una sentència d'aquestes característiques a l'Estat espanyol. El jutge considera provat que, en una reunió a l'escola, l'home va insultar i amenaçar greument la directora del centre i l'inspector d'Educació. A més de l'ordre d'allunyament, el condemnat haurà de pagar una multa de 360 euros per dues faltes contra l'ordre públic. Pel que fa a l'ordre d'allunyament, el condemnat ja n'ha complert 2 mesos perquè, temps enrere, el jutge li havia dictat una mesura cautelar en aquest sentit i ja estava obligat a no acostar-se al centre d'ensenyament. En unes declaracions a Catalunya Ràdio, el conseller d'Educació, Ernest Maragall, ha valorat de forma positiva la sentència: "És un bon avís perquè tots plegats ens prenguem seriosament què vol dir garantir la convivència i el respecte entre uns i altres, Queda clar que no es pot agredir ni insultar ni actuar contra aquests principis elementals de convivència i respecte".

Algunes consideracions.

Em dirigeixo directament als periodistes, donat que en tots els mitjans de comunicació en els que he llegit la noticia, TOTS, ABSOLUTAMENT TOTS, repeteixen el mateix redactat.: I per això us heu passat no sé quants anys a la facultat ?. Trobo que queden molts interrogants per respondre. Quin entorn familiar té el condemnat ?. És una persona socialment equilibrada, o bé un saltimbanqui que se’n fot de les més elementals normes de convivència ?. I la criatura objecte de les amenaces, com queda ?. I les relacions de la família de la criatura amb la comunitat educativa (companys, mestres, resta de pares), com eren i com seran ?. Quin rati d’alumnes per classe té el centre ?. És evident que l’animalot amenaçador no tenia raó en les formes, però us heu preocupat de saber si en tenia en el fons ?. Quina ha estat la seva trajectòria en la nostra societat ?. Ha tingut altres problemes d’aquest tipus ?.

Em dirigeixo, també, directament a vostès, polítics professionals, aquells que viviu en una torre d’ivori, aquells que porteu tota la vida aferrats a les mamelles públiques en els seus diferents mugrons (Diputacions, Ajuntaments, Consells Comarcals, Consells d’administració de les empreses públiques, etc.) i us dic: No conec aquest animalot amenaçador, però és molt probable que quan va conèixer la sentència es fotés un tip de riure. Ui, es devia fer caqueta cames avall de la por que li va agafar: Una ordre d’allunyament i una súper-mega-multa de 360 €, que ja veurem si pagarà. Però si a mi, fa menys d’un mes, mentre conduïa portava un auricular que desconeixia que no es podia portar, em van caure 130 € i tres punts,. Els càstigs de les lleis son adequats per les persones normals, però no per la fauna diversa que habita en la nostra societat. Fa un any i mig que soc al capdavant de l’Ajuntament del meu poble i hem rebut unes quantes amenaces, juntament amb els treballadors de la casa i us asseguro que no fa cap gràcia. Més seriositat, rigor i contundència i menys visió guaI-pogre dels greus problemes que ens afecten avui dia.

Tot plegat fa riure, per no plorar.

Rondalla popular que un aleixarenc ja gran em va dir que, de petit, li recitava la seva padrina.

Vilaplana volen terra
l'Aleixar no els hi volen dar,
perque sempre ha sigut seva,
no la volen abandonar.
Diu que l'ermita
encara n'es petita
per treure-hi Sant Blai
i posa-hi la Pilarica.

Plou ...

La tarda d'aquest diumenge d'hivern ha anat caient lentament i ara mateix és negra nit. Hem fet un tomb pels racons més interessants dels carrers de l'Aleixar, tot passejant amb els, ara ja amics, Miquel, Joan Francesc i "els Manyes". La humitat es notava a la cara mentre enraonàvem sense parar; recollons si arriba a xerrar. Hem guaitat a la riera de la vila i per tot arreu venien sentors de terra mullada, és el perfum de la terra, aquell que sempre m'evoca les tardes d'infantesa o els primers amors de joventut. Estic convençut que he fet amics i el temps, que tot ho posa al seu lloc, m'ho dirà inapel·lablement, però tinc la confiança que serà així i la visita als Masos de Móra, serà definitiva. També hi ha ajudat la bona teca que teníem apunt a la taula del cafè de la Societat i les afinitats i coincidències en quasi tots els temes que hem anat desgranant al llarg de la tarda.
Per tancar el diumenge, Assemblea general de la Societat Recreativa La Unió, amb canvi de junta inclòs. Enhorabona a la Dolors, el Joan, el Josep i la Noemí. Anirà bé una renovació de personal, tenint present la feina que hi ha per fer. El càntir nou fa l'aigua fresca. Els que pleguen, l'Antonieta, el Mia, el Joan Miquel i l'Esther s'hi han posat en cos i ànima i ara els hi convenia un bon descans. Molta sort a tots !!