http://www.israelsoldiers.org/
La seva feina és tenir cura d'Israel. La nostra és tenir cura d'ells.
http://www.libi-fund.org.il/
diumenge, 27 de desembre del 2009
dissabte, 26 de desembre del 2009
Joan F. Mira, a l'Avui.
Sobre esglésies i mesquites.
Els suïssos, fa poques setmanes, han votat per clara majoria contra l’erecció de minarets en les mesquites noves que es puguen construir al país. No han votat contra les mesquites, han votat contra els minarets. Com si es pogueren construir esglésies, però no campanars. No crec que fóra qüestió de mantenir la integritat dels paisatges alpins, sinó més aviat una mostra de recels arrelats i de pors molt profundes. Jo, no cal dir-ho, hauria votat contra la prohibició. Dit això, em semblen també plenes de recels, i sospitoses, la major part de reaccions i comentaris que sobre aquesta matèria he llegit i escoltat. No perquè jo vulga justificar el vot dels suïssos (se’ls ha degut espatllar algun mecanisme de rellotgeria, com a mínim), els quals d’altra banda, amb la proporció d’immigats més alta d’Europa des de fa dècades, no han tingut conflictes virulents, com Anglaterra o França, per exemple. Sinó perquè constate una vegada més el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians. Segons el qual masoquisme (plaer en la fustigació del propi cos), els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels “altres” (els no occidentals, o no cristians), fins i tot quan són més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics. I si el cap del govern de Turquia (tan europeu…) demanava que, en represàlia, els musulmans retiraren els fons dels bancs suïssos, vejam si algun president cristià no hauria de demanar que no comprem petroli d’Aràbia, on és impensable poder construir una església, ni sense campanar.
Podríem recordar fets molt recents, que explicaven alguns grans diaris europeus i nord-americans a finals de juliol i primers d’agost. Era una festa de casament entre cristians, en un poble del Panjab, al Pakistan: al final de la cerimònia, tal com és costum, els convidats llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l’Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa intolerable. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l’endemà, arribaren els autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa. Els cristians són de la mateixa religió que els americans, cridaven, cal destruir-los, i començaren els incendis, les metralladores i les bombes. Moltes desenes de persones van morir a trets o entre les flames, i hauria estat molt pitjor si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema no són ja els atacs esporàdics, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que els escassos cristians del país estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als infidels.
Perquè la predicació de l’odi continua, d’Indonèsia a Nigèria, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola no en diu res, o només una ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan mateix (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents), continua vigent la “llei 295”, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l’Alcorà i la figura de Mahoma. És prou la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme esglésies, o cases cristianes, amb els habitants dins. I ací, com és habitual, ningú no s’escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer.
Els cristians han estat una força i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres, evidentment, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, i en la major part del món que solem definir com a islàmic. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país. Justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants.
Palestina, i sobretot Gaza, on Hamas defineix la identitat en termes rigorosos de religió, n’és un exemple contundent. A Betlem, del 80% de cristians que eren fa pocs anys ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia...), i els atacs als infidels són també una realitat creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (amb una llista més completa, serien més incòmodes encara), que parlar d’aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, etcètera. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol i protesta, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes dels països islàmics, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que en solem dir cristians. Algun expert, del ram angelical, m’ho hauria d’explicar.
Jo, agnòstic en matèria de religions, diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar-li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València, per exemple, hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic. Fins i tot sense campanar.
divendres, 25 de desembre del 2009
Carta als Reis Mags de l'Orient.
Estimats Reis Mags de l’Orient. Crec en la República com a forma adequada de govern, però donada la gran desorientació que pateixo i tenint present que la crisi econòmica es passeja per tot arreu i empastifa a molta gent, aquest any només us demano una cosa sola: Una bruixola. A veure si amb la seva ajuda em situo, doncs no entenc res de res.
Per una banda impulsen referèndums al carrer i per l’altra rebutgen debatre sobre el tema en el nostre Parlament, que és el lloc més adient per fer-ho.
Us espero la nit del 5 de gener. Fins aviat.
El Punt, 23.12.2009
El Parlament rebutja tramitar una ILP Iniciativa Legislativa Popular per un referèndum per segon con en un any.
La mesa del Parlament va rebutjar ahir tramitar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per convocar un referèndum nacional vinculant d'autodeterminació presentada per alguns membres de la coordinadora de les consultes sobre la independència a títol estrictament individual. La decisió va ser presa per unanimitat, amb els mateixos arguments utilitzats per rebutjar, el 6 de maig passat, la ILP dels Deumil.cat que perseguia el mateix objectiu: «No s'ajusta ni a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat.» El reglament de les ILP estipula que la proposta ha d'atendre's a matèries sobre les quals la Generalitat tingui atribuïdes les competències i impedeix que les ILP reprodueixin «una altra iniciativa popular de contingut igual o substancialment equivalent presentada durant la mateixa legislatura.» Tres dels impulsors d'aquesta darrera ILP, Anna Arqué, David Vinyals i Josep Anton Martínez Llorach, vinculats a diverses plataformes sobiranistes, també van subscriure la del mes de maig. La Coordinadora Nacional de les consultes es va afanyar a desvincular-se de la presentació de la ILP, anunciada per l'alcalde d'Arenys de Munt –i portaveu de la coordinadora–, Carles Móra, el 13 de desembre passat coincidint amb la proclamació dels resultats del referèndum plurimunicipal. La iniciativa pretenia convocar els catalans a les urnes el 25 d'abril de 2010.
dijous, 24 de desembre del 2009
Salvador Sostres. El Mundo. 23.12.2009
SALVADOR SOSTRES
Soy independentista y me gustan los toros
LA INTELIGENCIA es constante y la humanidad no para de crecer. Hay quien piensa que tras la voluntad de prohibir los toros en Cataluña está el empeño de irnos alejando de España. Pero es mucho más simple y mucho menos brillante. Los animalistas no son independentistas. Los animalistas son unos memos. Porque sólo un memo puede creerse que un animal tiene derechos o que un toro de lidia vive peor que uno de granja; o que se sufre más en la plaza que en el matadero.
Seamos serios. Los que llaman al toreo el espectáculo de la muerte son como aquellos que dicen que la ginebra sólo sabe a alcohol, porque no están acostumbrados a beber. Once again, memos.
Soy independentista y me gustan los toros, y lo que aún me gusta más es que cada cual pueda ejercer, sin ser molestado, la libertad de ir o no ir a verlos. Lo que en verdad sucede es que en Cataluña y en España hay muchos memos. Memos.
Con el clamoroso pretexto de la tolerancia se ha llegado a decir que todas las opiniones son respetables. Pues mire usted, no. Porque llamarle asesino a un matador no es una opinión, es una tontería.
Se habla de referendos independentistas, del Estatut, de si Cataluña es una nación o de si España se rompe. Pero más acá de estos debates, y representando una amenaza mucho más devastadora, una nueva patria está a punto de fundarse. Sin segregación alguna por motivos culturales, religiosos, de género o de pertenencia. Totalmente transversal, como se dice ahora. Es la patria de la estupidez sin excusa ni rubor.
Ante la estupefacción de las inteligencias razonadoras, de un lado y de otro, los memos ganan cada vez más terreno. Véase que el pasado viernes, cuando el Parlamento de Cataluña aprobó debatir la prohibición de las corridas, una conocida animalista llegó al insólito extremo de proclamar, entre lloros, que por primera vez «los animales habían tenido voz en un Parlamento», lo cual, a parte de sobrecogedor, es rotundamente falso, pues hace tiempo que Montilla habla allí todo lo que quiere hablar, ese hombre al que la semana pasada le preguntaron en un programa de radio cuál era su canción preferida y respondió «Mediterráneo, de Lluís Llach».
diumenge, 20 de desembre del 2009
Sota la seva responsabilitat. Salvador Sostres comenta la "caravana solidaria" assaltada a Mauritània"
Sota la seva responsabilitat
Anar a fer el solidari allà baix és un esport d'aventura i de risc com un altre. És com fer el París Dakar o aquesta mena d'excursionisme extrem que mai no li he sabut veure la gràcia. Vicis privats, en qualsevol cas, que em sembla molt bé que cadascú els practiqui si en té ganes, però totalment sota la seva responsabilitat. Que es paguin el rescat. Una cosa són els pescadors de l'Alakrana, que estaven treballant, i l'altra uns particulars que estaven fent turisme benèfic. Si es vol fer beneficiència, a Barcelona hi ha moltes necessitats que cal atendre. Hi ha, per desgràcia, tota mena de calamitats i vides destrossades i organitzacions que es dediquen a ajudar-los i que sobvreviuen de miracle, sempre amb l'aigua al coll, i que estarien encantades de tenir ajuda suplementària. Tenim, fins i tot tenim el català, la llengua catalana que necessita tota l'ajuda que puguis donar-li, i cal recordar que vivim en un país ocupat i que per tant és digne de tota quanta solidaritat. Motius personals, motius culturals, motius polítics. Què més pots demanar? Tens tots els motius que vulguis per ser solidari i per ser útil sense moure't de casa. Ets molt lliure d'anar allà a fer el mec, però has de fer-ho assumint les teves pròpies responsabilitats i cal remarcar que aquest segrest dels cooperants és una notícia ben desagradable però que gaire sorpresa no ens pot causar. Tot sembla indicar que els segrestadors no exposaran reivindicacions econòmiques sinó polítiques, i que hi haurà poc marge per negociar. Que aquesta gent són una colla de bàrbars, nosaltres ja ho diguérem molt abans. Probablement aquests cooperants havien assistit a les manifestacions contra la guerra de l'Irak, i probablement també, creguin en l'abraçada de civilitzacions de Zapatero. Nosaltres, la gent normal, sempre hem sabut que volien destruir-nos i matar-nos, i que fa de mal abraçar algú que està disposat a morir explotant. Nosaltres, la gent normal, sempre ho hem sabut i sempre ho hem escrit i sempre ho hem explicat. Aquest segrest és una llàstima, però no una casualitat. Forma part de la manera de funcionar d'una gent que són els enemics encara que hi hagi tant curtet a Barcelona i a Catalunya que es cregui que els únics enemics que per definició hi ha són els americans. No crec que hi hagi gaire coll per salvar la vida d'aquests cooperants, tot i que naturalment voldria que aquest meu pronòstic fos absolutament equivocat. Sí que podríem aprendre la lliçó i entendre de què i amb qui estem parlant. Entendre que això és una guerra perquè ens odien i oiden la nostra manera de viure i la volen destruir. Anar a barrejar-se amb ells com qui va a fer el turista, per molta pantomima solidària que es pretengui, és un esport de risc i jo crec que els esportistes de risc són lliures d'assumir aquest risc però també les responsabilitats que se'n derivin i que si hi ha un problema s'han de pagar el rescat. No crec que amb aquests tres d'ara s'hi pugui fer res, però potser n'hauríem d'aprendre i pensar-nos-ho millor abans de tornar-nos a ficar a la boca de llop sense cap necessitat. |
dimecres, 16 de desembre del 2009
Ves, que parlen les pedres dels de la religió de la pau.
I pedra va, pedra ve, i una altra pedra va, i una altra pedra ve .......
Publicat a La Vanguardia, el dimarts, 15 de desembre de 2009.
Publicat a La Vanguardia, el dimarts, 15 de desembre de 2009.
dilluns, 7 de desembre del 2009
Minaret suís amunt, minaret suís avall, i mentrestant ...
Uns islamistes jutgen i sentencien a mort una acusada d'adulteri en un mas de Valls
La dona va poder demanar ajuda abans de l'execució i els nou integrants del «tribunal» estan empresonats
Aquesta masia de Valls es va convertir en el palau de justícia particular dels islamistes per condemnar una adúltera. Foto: ACN.
Una masia de la capital de l'Alt Camp es va convertir el mes passat en la seu d'un tribunal que va celebrar un judici islamista contra una dona acusada d'adulteri. Seguint els preceptes de la llei islàmica, els integrants del tribunal, vinculats al corrent salafista, van condemnar a mort l'acusada, i es disposaven a executar la sentència quan la dona, aprofitant un descuit dels que la retenien, va escapar-se i va anar a denunciar el cas als Mossos. Amb la intervenció de la justícia del país, el cas va acabar amb els 9 membres d'aquest estrany tribunal empresonats per segrest, intent d'homicidi i participació en banda criminal organitzada.
Aquest judici, a imatge dels que celebren els integristes islàmics en països com ara l'Afganistan, on els drets i les llibertats sobretot de les dones són inexistents, va acabar amb una sentència de pena de mort, com solen acabar aquests judicis en països extremistes. Però la diferència és que en aquest cas l'escenari no va ser cap país recòndit sota les directrius islamistes, sinó una masia situada al carrer del Gas, sense número, de Valls. Allà la dona sospitosa d'adulteri va ser retinguda contra la seva voluntat i jutjada pels homes que s'havien constituït pel seu compte en jutges i que van dictar sentència in voce, i que també havien de ser els botxins que executessin la pena. Però la dona va poder fugir del captiveri aprofitant un moment de descuit dels homes que feien les tasques de carcellers, i es va presentar en una comissaria dels Mossos i va denunciar que la volien matar. Els Mossos es van creure el relat de la denunciant i van posar el cas en coneixement del jutjat d'instrucció número 1 de Tarragona. El jutjat també es va prendre molt seriosament les acusacions, i el 13 de novembre passat va dictar una interlocutòria d'entrada i escorcoll a la masia que havia estat l'escenari del particular judici, i va imputar els delictes de detenció il·legal, homicidi temptat i integració a banda criminal organitzada a cinc dels inquilins habituals de la casa: Absdelam Zefri, Khalid El Marsi, Abdelhadí Hassib, Hassan Rihane i Said Riffi. L'endemà, el dissabte 14 de novembre, de matinada els Mossos, liderats per la divisió d'informació (que té per objectiu investigar els casos que comportin amenaces per a la llibertat individual o col·lectiva, la pau o la cohesió social, entre els quals, el terrorisme i l'extremisme islamista), van irrompre al mas del carrer del Gas de Valls, on van detenir els cinc homes que hi havia. Un altre home, de nacionalitat marroquina, que era la casa quan hi van entrar els Mossos va quedar en llibertat. Paral·lelament i també amb les corresponents ordres d'escorcoll del jutjat número 1 de Tarragona, els Mossos van escorcollar un altre domicili de Valls, i també un habitatge de Reus. En total, l'operació va acabar amb la detenció de nou homes que, segons informava ahir El Periódico, van ser traslladats a comissaries diferents perquè no poguessin mantenir contacte entre ells. Els detinguts van ser interrogats el dilluns dia 16 de novembre al jutjat de Tarragona, que va ordenar-ne l'empresonament.
Tot i que es tenia constància que a les comarques tarragonines hi havia establerts grups que es podrien vincular amb corrents salafistes, fins ara no s'havia tingut coneixement de cap actuació que hagués pogut acabar amb una execució humana com la que s'ha acabat destapant a la masia de Valls.
dilluns, 16 de novembre del 2009
Correllengua 2009
Amb l'escriptora Teresa Roig., durant la xerrada que ens va oferir a la sala de la Societat, el passat 25 d'octubre. En sentirem a parlar molt, molt bé i ben aviat.
dimarts, 10 de novembre del 2009
Diccionario geográfico - estadístico - histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Pascual Madoz, Madrid 1845
ALEISAR: v. con ayunt. de la prov., y dióc. de Tarragona (2 1/2 leg.), part. jud. de Reus (2), aud. terr. y c. g. de Barcelona (17 1/4): Sit. en la falda de una montaña, la baten libremente los vientos de O. y N., y aunque su temperatura es algo fría, el clima es benigno y muy sano. Reúne 212 Casas todas de regular construcción, distribuidas en varias calles y plazas bien empedradas, aunque algún tanto pendientes : hay un hospital para los pobres de la pobl. y transeúntes, á los cuales, á pesar de que el establecimiento carece de rentas y arbitrios para su sosten , se les asiste con el mayor esmero supliendo la piedad de los vec. la falta de medios, de quedan un ejemplo generoso los filántropos profesores en la ciencia de curar: una escuela de primeras letras dotada de los fondos públicos, bajo la dirección de un maestro examinado y aprobado: casa municipal para las sesiones del ayunt.; carnicería y matadero de regular construcción, y una igl. parr, en la que hay una capilla magnifica y un suntuoso relicario de Sta. Fimbria, túnica del Redentor, servida antiguamente por un cura párroco, un vicario y un beneficiado de dicha capilla, y en el día únicamente por un cura que provee el diocesano previa oposición. A medio cuarto de hora de la v. se encuentra una ermita con la correspondiente habitación para un ermitaño que cuida del aseo y compostura de ella, la que está bajo la advocación de S. Blas, y una capilla que había también afuera dedicada á S. Antonio, ha sido destruida durante las calamidades de la guerra civil. El Térm. confina por el N. con los de Villaplana, y Albiol, por el E. con el de este último y el de Reus, por el S. con el propio de Reus y el de Riudoms, y por el O. con los de Maspujols y Alforja; comprende una hora de extensión de E. á O. y 1 1/2 de N. á S. El Terreno es montuoso y muy quebrado, pero es bastante fértil y productivo, y lo fuera todavía mas si se fomentara el poco riego que recibe de algunos depósitos subterráneos, conocidos en el pais con el nombre de minas, que actualmente le proporcionan con escasez; hay en él varias fuentes muy buenas, sobresaliendo en bondad y calidad á todas las demás la llamada fon den Tubau, cuyas aguas son muy fuertes. El total de tierras que comprende la jurisd. es de 200 jornales de primera calidad, 1,867 de mediana, y 152 de ínfima ó tercera clase. Prod.: trigo, centeno , todo género de legumbres, y en especial habichuelas de una calidad superior á cuantas se cogen en el campo de Tarragona , pagándose en los mercados aun precio mas subido que las demás; aceite, vino y mucha avellana. Ind.: consiste en fabricar aguardientes que so trasportan á Reus, Salou, y otros puntos; hay molinos de aceite y de harina. Pobl. : 341 vec.: 1,143 alm.: RIQUEZA TERR.: 17.099,182 rs.: CAP. IMP.: 512,957 re. vn.
dissabte, 7 de novembre del 2009
Israel. El Mur. 1967 - 2007
La històrica fotografia, amb 40 anys de diferència. A l'enllaç següent, hi ha molta informació referida, tant a la Guerra dels 6 dies, com a les biografies dels 3 soldats retratats.
http://www.sixdaywar.co.uk/ Tot i que és en anglès, amb el traductor automàtic de Google es pot llegit perfectament.
diumenge, 1 de novembre del 2009
dimarts, 27 d’octubre del 2009
DOLORES SAYANS, LA VANGUARDIA, 27.11.2009
Dolores Sayans, una vida de novela
"Es como si mi pasado perteneciera a otra mujer"
Tengo 52 años. Nací y vivo en Madrid, pero lo más importante de mi vida transcurrió en los tres años que viví en Gaza. No tengo estudios. Trabajé 10 años de dependienta en una zapatería y 14 de administrativa. Me he casado tres veces y tengo 5 hijas y 9 nietos. Soy católica
IMA SANCHÍS
Alos 18 años me quedé embarazada y me casé, pero aquel primer marido murió de un infarto haciendo el servicio militar. En aquellos años ser viuda y con una hija era como si se te hubiera acabado la vida.
¿No exagera?
Mi madre era mujer severa y dominante. A mi pequeña Eva le decía que la llamara mamá, y cuando quise apartarla de aquella locura me atacó y acabé en el hospital. Mi hermana huyó de casa casándose con un chico palestino al que acababa de conocer.
¿Y usted hizo lo mismo?
Sí, Yusef era un amigo del novio que se interesó por mí. Yo salía a pasear con él y con mi hija y parecíamos una familia.
Entiendo.
En cuanto me quedé embarazada, Yusef empezó a rechazar a Eva. Tuve la segunda hija y, embarazada de nuevo, al cabo de seis años de casarnos y cuando terminó su doctorado, me propuso pasar unos meses en Gaza.
¿De qué vivían?
Básicamente, de mi sueldo en la zapatería. El piso me lo habían concedido al quedar viuda. Él no era un hombre apasionado, pero era correcto y las cosas que me explicaba tenían su lógica. Me convenció de que Eva se quedara a vivir en casa de mis padres, con los que comíamos a diario.
¿Cómo le fue en Gaza?
Yusef había ocultado a sus padres la existencia de Eva y por tanto no nos acompañó, pero yo eso no lo sabía entonces. Al cabo de tres meses me dijo que había encontrado trabajo y que por el momento no volvíamos a España. Vivíamos con toda su familia.
¿Se adaptó?
Las mujeres me adoctrinaban. Si quería salir a la calle, debía ponerme el velo y aquel horrible faldón negro. Terminé claudicando y poniendo toda mi buena voluntad con la esperanza de volver pronto a casa. Hacía el pan, lavaba a mano y servía a los hombres. Yusef comenzó a pegarme. Cuando murió mi padre me dejó ir, sin las niñas, al entierro. Estaba embarazada de nuevo.
¿Pero no tomaba precauciones?
Yusef decía que era pecado. Cuando regresé a Gaza me hicieron una ecografía: el niño estaba muerto. Pero mi suegra dijo que si realmente estaba muerto saldría solo.
¿?
Llevé al niño muerto tres meses en mi vientre, casi me muero, pero de nuevo las mujeres me echaron las culpas y, a mis espaldas, le buscaron a mi marido una nueva mujer. Al cabo de un tiempo tuve que volver a Madrid porque íbamos a perder el piso.
¿Y, mientras, él se casó de nuevo?
Sí, me lo comunicó por teléfono: "He cogido una segunda mujer. Si vuelves, que sea sin hacer escándalo". Y ahí comenzó la lucha por mis hijas: escribí al Rey, al presidente, a la embajada de Israel, a Amnistía Internacional, nadie podía hacer nada. Conseguí la nulidad eclesiástica, pero no el divorcio.
¿Qué dijeron los abogados?
Que debía contratar un abogado en Gaza y por la ley musulmana solicitar la custodia de mis hijas, pero que cuando cumplieran 10 años pasarían al padre y que debía vivir allí. Mis hijas ya tenían 7, 6 y 4 años. Me desesperé de tal modo que lo único que se me ocurrió fue raptarlas, y volví dos años después decidida a hacerlo.
¿Resultó?
No conseguí ni salir de la casa, pero conseguí que Yusef me permitiera visitarlas cada dos años; se comprometió a enviarme el billete, pero nunca llegó. Al cabo de cuatro años, cuando ya estaba con mi tercera pareja, Agustín, Yusef insistió en que volviera porque su nueva mujer no quería a las niñas.
Y volvió.
Sí, pero esa vez fui con mi madre y con Eva. Ya vivíamos con Agustín y con su hijo. Añoraba a mis hijas, pero de nuevo sentía que tenía una familia.
¿Qué pasó?
Yusef me exigió que me quedara y yo me negué pese a que temía que no me dejara ver a mis hijas. Entonces me violó. Jamás dije nada, pero no me atreví a volver a Gaza, hablaba con mis hijas por teléfono. Diez años después, su padre las trajo a Madrid.
¿Y mientras tanto tuvo otra hija?
Sí, nació Inés, y Yusef dejó de insistir en que volviera. Reencontré a mis hijas cuando tenían 20, 19 y 17 años. Pudimos hablar y ellas supieron que yo nunca las abandoné. A partir de entonces nos hemos visto regularmente. Al cabo de dos años se casó la mayor y fuimos todos a la boda, y vino a Madrid a tener su primer hijo.
¿Unidas por fin?
Hoy las tres están casadas y soy abuela de nueve nietos palestinos - con quienes, como con sus madres, sólo me entiendo en árabe-que han tenido que sobrevivir a los horrores de la guerra. Yo misma he presenciado ejecuciones en la calle que no consigo olvidar.
¿Se siente responsable?
Cometí errores en mi juventud, pero entonces no sabía que eran errores, y a partir de ahí los acontecimientos se fueron sucediendo; y yo intenté vivir con dignidad, sin cambiar de religión por imposición y sin convivir en poligamia, pero pagué un precio alto.
¿Qué ha sido lo mejor de su vida?
Conocer a Agustín, que me ha dado libertad y apoyo incondicional. He sufrido mucho, tanto, que he vivido atropelladamente, aprisionada por el miedo y sin tiempo para reflexionar. Hoy puedo hablar de ese pasado, pero me parece que fue otra la que lo vivió.
"Es como si mi pasado perteneciera a otra mujer"
Disyuntiva
Con la historia de Dolores, Paloma Sanz ha escrito: Rojo pasión. El sobrecogedor testimonio de una española en tierras de Alá (Temas de Hoy). Una aventura que ya va por la tercera edición y que ni la rica imaginación de Corín Tellado hubiera sido capaz de urdir. Huyendo de una madre autoritaria y una sociedad que ella sentía que la estigmatizaba por haber quedado viuda, acabó volviendo a casarse, con un palestino ("el que se fijó en mí") con el que tuvo tres hijas. Lo que iba a ser un corto periodo en la Gaza ocupada por el ejército israelí se convirtió en la disyuntiva de aguantar aquel infierno de maltrato por parte de su marido y sus familiares o marcharse a España y perder a sus hijas.
PILAR RAHOLA, EUROPA BAJO LA ESPADA, LA VANGUARDIA, 27.11.2009.
Europa bajo la espada
Pilar Rahola
Los fundamentalistas son una ínfima minoría en Europa, pero una minoría de miles de personas
Mujeres que tenían carreras y dominaban sus destinos, atrapadas en la dictadura comunista pero, a pesar de todo, reconocidas como personas, dejaron de existir de golpe, perdieron sus trabajos, sus estudios, perdieron hasta su cara, segregadas brutalmente detrás del muro de una violenta ideología misógina. Y nunca más tuvieron voz. Y así fueron cayendo muchas, las afganas, las malasias, las somalíes, las palestinas en los territorios dominados por Hamas y... las europeas, allí donde la garra de lo que Glucksmann llama el "islamofascismo" hacía mella y atrapaba sus vidas.
Veinte años, pues, siguiendo una ideología totalitaria cuya cara empiezo a conocer tan bien como su dimensión planetaria, no en vano estamos ante el fenómeno violento más importante del mundo actual. Precisamente por ello, las afirmaciones de Lorenzo Vidino, el experto de Harvard en islam y terrorismo que hablaba el domingo para La Vanguardia,no me resultaron ajenas, no en vano han motivado mis artículos más comprometidos. Este es un tema central, que atañe al futuro de nuestras sociedades, que atenta contra nuestros valores de libertad y que usa todos los mecanismos modernos para instalar su terrorífica visión medieval. A pesar de la sordera que existe en España al respecto, incapaz de oír las voces de alerta, el fenómeno ha llegado a nuestro país "para quedarse" - Vidino dixit-,y lo ha hecho con fuerza. ¿Estamos preparados para afrontar democráticamente la contaminación ideológica de miles de personas cuyas vidas circulan en democracia pero cuyas ideologías trabajan para destruirla? No sólo no lo estamos. Es que no estamos haciendo nada. Por supuesto, los fundamentalistas son una ínfima minoría en Europa, pero es una minoría de miles de personas, motivadas, financiadas, internacionalmente conectadas y potencialmente violentas.
La lucha contra el fenómeno debería ser prioritaria, tanto en lo policial (con éxitos notables), como en lo social. Dice Vidino que España preocupa porque es el país menos preocupado por la amenaza. Pero España se preocupa por otras cosas. ¿Por los imanes integristas? Eso es multiculturalidad. Lo preocupante es la Navidad.
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Tractorada: No hi falteu !!
MOBILITZACIÓ TRACTORADA
- Sortida de l’Aleixar a ¼ de 10 a la carretera
La situació del sector és molt crítica!
Mobilitzeu-vos pel vostre futur i per la vostra economia!
dissabte, 17 d’octubre del 2009
Miguel Poveda. Desglaç. No et veuré més.
NO ET VEURÉ MÉS
És la pell violeta d'una nit
que vam deixar pendent.
El teu silenci sona com un saxo
d'or negre al fons dels dies sense tu.
Com panteixa al teu pit el contrabaix,
i el flanc càlid de fosca
que sempre més somiaré avançant
amb la meva mà lenta cap a tu.
Músics en la penombra, instruments d'or
en les boques liloses: ja, la vida
mai més no em tornarà el que m'he jugat
al teu cos nu des que vas ser una festa.
Només queda, al piano, un negre cec,
el nostre amor.
Toca sol en aquest ponent de fosca
i el meu somni s'adorm en el seus dits.
Joan Margarit (1938)
Els primers freds. Poseia 1975 – 1995 (2004)
dimarts, 13 d’octubre del 2009
Australia forever !!
¡El mundo entero necesita un líder como este!
También Rudd despertó la furia de algunos musulmanes australianos cuando declaró que él ha dado todo su apoyo a las agencias de contrainteligencia australianas para que espíen las mezquitas que hay en la nación.
Citamos: "SON LOS INMIGRANTES, NO LOS AUSTRALIANOS, LOS QUE DEBEN ADAPTARSE. O lo toman o lo dejan. Estoy harto de que esta nación tenga que preocuparse si estamos ofendiendo a otras culturas o a otros individuos. Desde los ataques terroristas en Bali, estamos experimentando un incremento del patriotismo en la mayoría de los Australianos."
"Nuestra cultura se ha ido desarrollando durante dos siglos de luchas, tribulaciones y victorias por parte de millones de hombres y mujeres que buscaban libertad"
"Hablamos principalmente INGLÉS, ni español, ni libanés, ni árabe, ni chino, ni japonés, ni ruso o cualquier otro idioma. De modo que si Usted quiere formar parte de nuestra sociedad, aprenda nuestro idioma."
"La mayoría de los Australianos creen en Dios. Esto no es una posición cristiana, política o de la extrema derecha. Esto es un hecho, porque hombres y mujeres cristianos, de principios cristianos, fundaron esta nación. Esto es históricamente comprobable. Y es ciertamente apropiado que esto aparezca en las paredes de nuestras escuelas. Si Dios le ofende a Usted, sugiero que considere vivir en otra parte del mundo, porque Dios es parte de nuestra cultura."
"Aceptamos sus creencias y sin preguntar por qué. Todo lo que pedimos es que Usted acepte las nuestras, y viva en armonía y disfrute en paz con nosotros."
"Éste es NUESTRO PAÍS, NUESTRA PATRIA y ESTAS SON NUESTRAS COSTUMBRES Y ESTILO DE VIDA y PERMITIREMOS QUE DISFRUTEN DE LO NUESTRO pero cuando dejen de quejarse, de lloriquear y de protestar contra nuestra bandera, nuestra lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras creencias cristianas o nuestro modo de vida, le animamos a que aproveche otra de nuestras grandes libertades australianas, "EL DERECHO DE IRSE."
"Si Usted no está contento aquí, entonces VÁYASE. Nosotros no le obligamos a venir aquí. Usted pidió emigrar aquí. Así que ya es hora de que acepten el país que les acogió.
Quizás si enviamos esto entre nosotros mismos, encontraremos la valentía para empezar a decir las misma verdades.
Si Usted está de acuerdo, re-envie esto a tantos personas como le sea posible
dimecres, 23 de setembre del 2009
Joan B. Culla i Clarà. El País. 18.09.2009. Inquisidores inpresentables.
Cuando, de ahora en adelante, visite Cataluña un creador iraní -un cineasta, una escritora, un músico...-, ¿le conminaremos bajo amenaza de boicoteo a condenar la brutal represión vivida en su país a raíz del fraude electoral del pasado junio, a denunciar la dictadura teocrática que rige allí desde 1979? Si el invitado es ruso, ¿deberá reprobar los crímenes de Estado, la violación sistemática de los derechos humanos en Chechenia, el despotismo apenas encubierto de Putin, para evitar que sus comparecencias públicas sean objeto de repudio? En caso de recibir algún día a un artista o autor de Sri Lanka, ¿tendría éste que escoger entre abominar de las matanzas de civiles cometidas por el ejército de su país durante el reciente aplastamiento de la insurgencia tamil o ser tachado de "defensor de crímenes de guerra"? Y si nuestro huésped viene del mundo árabe islámico, ¿le exigiremos que condene la brutal aplicación de la sharia, la discriminación de las mujeres, la persecución de los homosexuales, la asfixiante falta de libertades en esa parte del mundo, so pena de ser insultado y abroncado?
Naturalmente, nada de esto va a suceder ni a nadie se le ocurrirá plantearlo, lo cual desenmascara el carácter y las motivaciones de las plataformas que promovieron el boicoteo a la cantante Noa el pasado Onze de Setembre: su carácter inquisitorial y sectario -bajo disfraz pacifista y buenista-, sus motivaciones judeófobas y comprensivas con el islamismo radical. ¿Por qué, entre todos los ciudadanos del planeta, sólo los judíos israelíes tienen que renegar de sus instituciones -democráticas- y aplaudir a quienes pretenden destruirles, si quieren obtener el certificado de progresistas y gentes de paz? ¿Por qué esas entidades tan severas en el escrutinio de las ideas políticas de Noa ni siquiera pestañearon, por ejemplo, ante la noticia (Reuters, 30 de agosto) de que Hamás ha conminado a las escuelas de la ONU en Gaza a no hablar en sus clases del Holocausto, "una mentira inventada por los sionistas"?
De todos modos, que la campaña global orquestada por izquierdas extremas y grupos filopalestinos para demonizar a Israel y acosar a sus artistas o académicos en el extranjero haya llegado también a Barcelona no da lugar a sorpresa. Lo asombroso es que tales plataformas -cuya fuerza y representatividad quedaron a la vista el pasado viernes en la Ciutadella- puedan arrastrar a una formación de gobierno (del Gobierno anfitrión de la cantante boicoteada, por más señas) y llevarla a hundir en el ridículo la celebración institucional de la Diada. Lo cual nos remite, desgraciadamente, a un problema que ya afloró en otro contexto el pasado mes de marzo: la falta de coraje político de Joan Saura.
Número tres del Ejecutivo que invitó a Noa y todavía líder máximo de Iniciativa Verds, el señor Saura poseía toda la autoridad democrática requerida para impedir que su coalición, en un ejercicio de deslealtad y de oportunismo inauditos, engordara y legitimase la protesta ultraminoritaria contra la artista israelí. En vez de eso, prefirió fingir que "desconocía" los preparativos de boicoteo jaleados por Dolors Camats y Laia Ortiz, y a posteriori "condenó y lamentó" los incidentes, como si no fuesen con él.
Consejero de Interior y responsable político de los Mossos d'Esquadra, Joan Saura tenía la obligación de velar por la dignidad y el buen orden del acto institucional más importante que la Generalitat organiza en todo el año, y ello sin violentar a nadie ni transgredir ningún derecho: una policía eficiente sabe cómo hacerlo. Sin embargo, parece que antepuso el carnet de partido a las exigencias del cargo, porque el medio centenar de activistas antiisraelíes pudieron ocupar cómodamente localidades de preferencia y convertir la Ciutadella -tomo prestada la metáfora al vicepresidente Carod- en un grotesco Teherán de pacotilla.
¡Qué fácil es ser radicales desde la poltrona, por palestino interpuesto!
dijous, 17 de setembre del 2009
dimecres, 16 de setembre del 2009
REGENERACIÓ URGENT !!
Ara pluja fina, ara independència. Ara un referèndum pel 2014, ara referèndums als pobles per passat demà. Ara rebutgen una iniciativa legislativa popular per un referèndum per l'autodeterminació, ara impulso referèndums per la independència als pobles que s'hi vulguin sumar. Ara governs amb polítiques socials, ara aliances nacionalistes. Ara Sobirania i Progrés es menja el món, ara fan que el seu propi món l'autodigereixi.
No m'agrada que els dinosaures de sempre ens facin servir d'escolanets.
Carles Móra: 'Votaria una candidatura independentista encapçalada per Joan Laporta'
El batlle d'Arenys de Munt ha participat avui en un xat amb els lectors de VilaWeb
El batlle d'Arenys de Munt, Carles Móra, ha dit avui, en un xat amb els lectors de VilaWeb (llegiu-lo sencer i veieu l'entrevista amb VilaWeb TV), que veuria bé i que votaria una candidatura encapçalada per Joan Laporta que l'endemà de guanyar les eleccions proclamés la independència. 'La gent necessita confiar en les persones i el nostre poble a voltes té justificadament l'autoestima molt baixa. Hem de ser decidits i anar per feina, que n'hi ha molta a fer i els Països Catalans s'ho valen', ha afegit.
Móra considera que cal una regeneració política que ha de començar des de la base social. També ha parlat de Reagrupament; ha dit que li agradava molt el moviment liderat per Joan Carretero 'perquè vol assolir la independència i la regeneració política'.
El batlle d'Arenys de Munt explicat en el xat com va viure tot el procés que va portar el poble a ser el primer municipi del nostre país a votar en referèndum sobre la independència de Catalunya i de quin camí es pot seguir d'ara endavant, després d'aquest primer pas.
dilluns, 14 de setembre del 2009
Com quedem ?. Pot ser volen dir cadires ben remunerades, en lloc de referèndums
El Punt, 14.09.2009
La metxa de la independència, encesa
Anuncien una consulta com la d'Arenys en desenes de municipis de Catalunya el 6 de desembre, dia de la Constitució.
Agencia Catalana de Notícies, 16.06.2009
La Mesa del Parlament rebutja la iniciativa legislativa popular per convocar un referèndum d'autodeterminació.
diumenge, 13 de setembre del 2009
dissabte, 12 de setembre del 2009
divendres, 11 de setembre del 2009
dimarts, 8 de setembre del 2009
dissabte, 5 de setembre del 2009
Pablo Neruda. Poema XII. Para mi corazón basta tu pecho.
Para mi corazón basta tu pecho
Para mi corazón basta tu pecho,
para tu libertad bastan mis alas.
Desde mi boca llegará hasta el cielo
lo que estaba dormido sobre tu alma.
Es en ti la ilusión de cada día.
Llegas como el rocío a las corolas.
Socavas el horizonte con tu ausencia.
Eternamente en fuga como la ola.
He dicho que cantabas en el viento
como los pinos y como los mástiles.
Como ellos eres alta y taciturna.
Y entristeces de pronto, como un viaje.
Acogedora como un viejo camino.
Te pueblan ecos y voces nostálgicas.
Yo desperté y a veces emigran y huyen
pájaros que dormían en tu alma.
Pablo Neruda.
divendres, 4 de setembre del 2009
dimecres, 2 de setembre del 2009
dijous, 27 d’agost del 2009
dimecres, 19 d’agost del 2009
Lo Priorat pinta. Fotografia feta el dimarts 18 d'agost, a la tarda.
Present d'indicatiu del verb pintar.
Jo pinto
tu pintes
ell pinta
naltros pintem
valtros pinteu
ells pinten.
La conjugació verbal és la bestia negre de molta canalla i de vegades provoca traumes que arriben fins l'edat adulta.
diumenge, 16 d’agost del 2009
dissabte, 15 d’agost del 2009
dimarts, 11 d’agost del 2009
Primer unes ulleres d'aprop ...
... més que res, per encertar el forat, doncs es veu que la vista cansada és un mal força extès i els hi cauen les coses a fora. Així doncs, aneu rabent cap a una de les moltes òptiques que aquests dies fan ofertes d'estiu i gradueu-vos la vista. Mireu si és gros el forat dels contenidors, però tot i així, n'hi ha alguns que no l'encerten !!.
diumenge, 9 d’agost del 2009
Respirar muntanya. Josep Colet i Giralt.
Respiro la tarda de la farigola
i l'ombra farcida de verd romaní
i l'hora calenta d'un sol que rodola
pel llavi celeste, que es torna camí.
El blau, la mirada m'inunda i mormola
paraules llunyanes de cel sense fi;
vola una oreneta per la meva gola
amb ales ungides d'aroma de pi.
Respiro la terra que és força, que és flaire,
que és roca i espina i és fang i forment,
que tot ho fa moure sense moure's gaire.
Respiro muntanya de brises i vent
i, amb l'ànima plena de tant mirar enlaire,
cremant-me la ullada, respiro ponent !
Subscriure's a:
Missatges (Atom)