dissabte, 27 de febrer del 2010

Conferència del Dr. Mario Javier Sabán: Història de l'antisemitisme.


El proper dijous, 4 de març, a 2/4 de 8 del vespre, al Centre d’Amics de Reus, Raval de Robuster, 36, el Dr. Mario Javier Saban, president de Tarbut Sefarad, ens oferirà la conferència: Història de l'antisemitisme. Està patrocinada per la Càtedra de pensament jueu David Melul. És un autèntic plaer escoltar l'amic Mario Saban. Us espero. Hi sou tots convidats.

dijous, 11 de febrer del 2010

Pilar Rahola. La Vanguardia. 10.02.2010. Hèroes de mochila.

Uno de los deportes de estos tiempos fútiles es ir a hacerse el héroe a Israel. Es un deporte cómodo y exitoso, primero porque Israel garantiza el foco mediático, no en vano es el lugar del mundo con más corresponsales por metro cuadrado. Como dijo alguien, en Israel dejas la cámara en el suelo, vas a un café, y, a la vuelta, el reportaje está hecho. Y segundo, porque, a diferencia de otros conflictos, cuyos gobiernos chapotean en la feliz impunidad de las dictaduras, Israel es una democracia. Por supuesto, puede cometer y comete atropellos e irregularidades. Pero tanto como cualquier otro país, en situación de conflicto grave. Y cuando ello ocurre, los propios mecanismos de control democrático hacen su trabajo. El caso de esta militante catalana, que pasea su felicidad de héroe de bolsillo por las fotos de los periódicos, es paradigmático. Se va a un país en conflicto desde hace 60 años, donde existen, aparte de una amenaza nuclear contra su población, múltiples organizaciones que han perpetrado todo tipo de atrocidades terroristas, y hasta un ejército poderoso en el sur de Líbano –profusamente financiado–, que tiene como único objetivo destruirle. Todo ello amenizado con la amenaza fundamentalista islámica. A este paraíso de la tranquilidad, algunos deciden ir a tocar un poco más las narices, no fuera caso que Israel lo tuviera demasiado fácil. Y encima, para ahondar en tan heroica hazaña, se permiten caducar su visado, no en vano es muy normal incumplir las leyes del país que uno visita. Todo bonito, todo fotografiado y todo con aires de resistencia kumbayá. Si, además, aparecen soldados malísimos y los detienen, se cierra el círculo de su aventura adolescente, felices de haber cumplido con su arriesgada lucha.

¿Arriesgada? ¿Arriesgado ir a montar huelgas de hambre o pequeños alardes de resistencia a un país que goza de libertades? ¿Por qué no son héroes de verdad? Puestos a decorar su currículum con batallitas, ¿por qué no se lo toman en serio? 

Veamos. Podrían plantarse ante Hamas y manifestarse en contra de las ratzias que hacen de militantes palestinos opositores. Sólo llevan unos centenares de muertos. O podrían montar su chiringuito de protesta a favor de las mujeres oprimidas del islam. O ir a Teherán, donde hay bonitas manifestaciones por la libertad. Claro que condenan a muerte a los estudiantes, lo cual no es tan divertido. También podrían aventurarse por las calles de Arabia Saudí, en minifalda y reclamando el derecho femenino a existir. O pasearse por Sudán, donde su pequeño dictador lleva centenares de miles de muertos. O ponerse delante de una lapidación, a ver si la paran. O en una escuela israelí, donde ha caído el último misil. Pero todo esto sería serio, y no están por la labor del martirio. No olvidemos que lo suyo no es una lucha de resistencia. Lo suyo es un happening.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Salvador Sostres, al seu blog. Dimarts, 9 de febrer de 2010.

El teu petit cervell

Ara que de qualsevol apologeta de terroristes en diuen activista, hem sabut que Israel ha alliberat la penosa noia Ariadna Jové després d’haver estat trobada a Ramal·lah sense el visat en regla. Potser aquesta noia, acostumada a la passivitat policial i política de Catalunya, i a la complicitat amb tot quant propagandista del mal, s’havia pensat que els israelians li permetrien de tallar carrers impunement o d’acampar com els micos a Francesc Macià. Per sort allà són un Estat seriós i no fan broma. Per sort allà saben què hi ha en joc i la llei d’immigració hi té alguna utilitat. Ja m’agrada que aquests catalans antisitema viatgin un poc, perquè tal vegada així aprendran a respectar les normes bàsiques de convivència. Es comença mutilant els drets dels altres per fer sentir les teves reivindicacions i s’acaba amb un mocador al cap i explotant en una autobús o en un mercat. És una cosa i el mateix no entendre el missatge de pau, llibertat i esperança d’Israel que saltar-se la llei amb la poca-vergonya del bàrbar. No conec la noia Ariadna ni les seves circumstàncies personals, però la veritat és que hauria preferit que s’hagués quedat uns dies a la presó perquè tingués ocasió de reflexionar sobre què es pot fer i què no. M’hauria agradat que el seu petit cervellet antisistema hagués tingut temps per reflexionar sobre si troba que és normal ser en un lloc en plena guerra sense el visat en regla. En quina ment civilitzada hi cap, tanta deixadesa? I una altra cosa: aquesta noia i el seu moviment de merda no es cansaran ara de fer tota la demagògia antisemita que facia falta. No es cansaran de practicar el seu victimisme fastigós i de criminalitzar amb mitges veritats i mentides totals l’única democràcia de la zona. Però cal dir que quan la policia israeliana et deté és perquè té una raó de pes, perquqè has infringit la llei. Pots pagar una fiança i quedar en llibertat, com ha fet la tal Ariadna. Els enemics d’Israel, si tens sort, et detenen pel simple fet de ser dona i no dur el cap tapat. Això, insistiexo, si tens molta, molta, sort. Normalment el que et passa és que et segresten, i el que has de pagar per quedar en llibertat no és una fiança sinó un rescat. Tot i que moltes vegades ni això, i t’acaben sacrificant en nom de la seva profunda bestialitat.