| Candidatura | Nombre de vots | % |
| CiU | 248 | 54,15 |
| ERC | 61 | 13,32 |
| PSC | 41 | 8,97 |
| ICV | 31 | 6,76 |
| SI | 25 | 5,46 |
| PP | 23 | 5,01 |
| RCat | 10 | 2,17 |
| C’S | 5 | 1,09 |
| CORI | 4 | 0,87 |
| PxC | 3 | 0,66 |
| PACMA | 2 | 0,44 |
| VERDS | 1 | 0,22 |
| ESCONS BLANC | 1 | 0,22 |
| NULS | 1 | 0,22 |
| BLANCS | 2 | 0,44 |
| 13 Candidatures | 458 | 100 |
| Cens | 649 | |
| Participació | | 70,57 |
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
dissabte, 4 de desembre del 2010
Eleccions al Parlament de Catalunya. Novembre 2010. Els resultats a l'Aleixar.
dissabte, 6 de novembre del 2010
Pobre Saura, si el distret fos un mosso d'esquadra.
Rangel confirma que es va extraviar informació confidencial sobre la visita del papa a Barcelona
Trobats al carrer documents sobre el dispositiu policíac
El delegat del govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, ha confirmat que algú va perdre informació confidencial sobre el dispositiu policíac per a lavisita del papa Benet XVI ara fa un mes, després d'una reunió. Segons Rangel, aquesta pèrdua es va comunicar als superiors, de manera que es va canviar el dispositiu previst. La greu errada de seguretat s'ha sabut ara perquè un home va trobar el dossier amb la informació confidencial pel carrer.
En els documents hi ha noms, números de telèfon i adreces de correu electrònic d'alts càrrecs dels cossos de seguretat, entre molta més informació. La consellera de Justícia, Montserrat Tura, ha parlat, a RA1, de negligència: 'És evident que això és aquí perquè algú ha comès un acte negligent'. La policia espanyola i els mossos d'esquadra han anat a buscar avui al matí la documentació a RAC1. Per la seva banda, Rangel insisteix que no hi ha cap perill per a la seguretat, perquè es va canviar el dispositiu de seguretat.
Els documents, els va trobar un veí de Barcelona quan passejava el gos per la Via Augusta, entre Travessera de Gràcia i el carrer Lluís Antúnez. Tenen el segell del ministeri de l'Interior espanyol. En alguns es podia llegir com la Unitat Central de Protecció de la policia espanyola proposava quan havia d'entrar en funcionament el Centre de Coordinació Operativa i es detallaven les necessitats materials dels agents. En un altre document, un correu signat pel cap de la Secció de Seguretat Electrònic de la policia, es detallaven el nombre de càmeres de seguretat i d'inhibidors de freqüències que hi haurà al voltant de la Sagrada Família durant la visita del papa i la llista d'hotels on s'allotjarà el seguici papal. També hi ha informació sobre una adreça IP i el nombre de mòdems que demana la policia per a Sitel, un sistema per a interceptar i analitzar qualsevol mena de comunicació digital. Hi consta també una altra adreça IP amb el nom de l'usuari i la paraula clau per a accedir-hi i, en el revers del document, el nom d'un tinent coronel sota les paraules 'casa reial'.
diumenge, 19 de setembre del 2010
divendres, 30 de juliol del 2010
divendres, 16 de juliol del 2010
dissabte, 10 de juliol del 2010
Quants "santscristos" haurien caigut si es digués Carod-Rovira ?
García Bragado i Massaguer, acusats de prevaricació i falsedat documental
La fiscalia amplia la querella per l'hotel del Palau contra els dos membres socialistes del govern municipal de Barcelona
La fiscalia va presentar ahir al jutjat una ampliació de la seva querella (pdf) per l'operació urbanística de l'hotel del Palau en què acusa el tinent batlle de Barcelona Ramon García-Bragado i l'ex-gerent d'Urbanisme, Ramon Massaguer, dels delictes de prevaricació i falsedat documental. La fiscalia també demana que s'encausi el director jurídic d'Urbanisme de l'ajuntament, Enric Lambies, i de l'arquitecte Carles Díaz.
També afegeix a la querella l'acusació de prevaricació i falsedat documental contra Fèlix Millet i Jordi Montull, inicialment acusats de tràfic d'influències i apropiació indeguda. En l'escrit, que ja va ser admès a tràmit, el fiscal considera que hi ha indicis clars per acusar García-Bragado i Massaguer. El batlle de la ciutat, Jordi Hereu, va reiterar aquesta mateixa setmana enaquesta entrevista amb VilaWeb la seva confiança amb García-Bragado.
La fiscalia amplia la querella per l'hotel del Palau contra els dos membres socialistes del govern municipal de Barcelona
divendres, 25 de juny del 2010
Amb Gilad Shalit. Per defensar la nostra llibertat, ell té segrestada la seva.
Bona tarda, Guilad. T'escric des de Catalunya i el més probable és que no puguis llegir aquestes quatres ratlles i que no ens coneguem mai. La terra catalana té un parell (Albert Vilalta i Roque Pascual) de persones segrestades pels cosinets dels que et varen segrestar a tu, avui fa 4 anys. Ells no porten, ni de bon tros, tant de temps com tu sense poder tornar a casa, però a diferència del teu cas, aquí se'n parla ben poc d'ells, com si la llei del silenci s'hagués apoderat de tots aquests que tenen la consciència tan elevada i surten, quan els convé, a arreglar el món. Pot ser mantenen un silenci tan rigorós per que estan enfeinats preparant una Flotilla Libertad cap al desert de Mali per alliberar-los. Xiquet, esperem que ben aviat torneu cap a casa, tan tu, com els dos cooperants catalans.
dijous, 24 de juny del 2010
És la democràcia, estúpids !!.
Parlava català en cercles reduïts. No s'ocupava de les xapes per referir-se al tema de la C a les matrícules dels vehícles. La foto de les Açores i les armes de destrucció massiva. Els peus al damunt de la tauleta al despatx d'en Bush. L'anglès del: Because ... she is my friend per referir-se a una persona masculina. Etc. etc. etc.
Però en aquest article, publicat al periòdic quinzenal Aurora hi coincideixo des de la primera fins a la darrera lletra. Israel és casa nostra, la casa de la llibertat, la casa de la única democràcia de la zona, i el que allí hi ha en perill cada dia, no és la religió, és la civilització, la nostra civilització.
AZNAR PIDE APOYO INTERNACIONAL: "SI ISRAEL CAE, CAEMOS TODOS". En una nota de su autoría, en el diario británico "The Times", José Maria Aznar (foto), ex primer ministro español, pide por el apoyo internacional a Israel, en medio de las prolongadas críticas y condenas que se generaron a partir del abordaje israelí a la denominada Flotilla Libertad. "La ira acerca de Gaza es una distracción. No podemos olvidar que Israel es el mejor aliado de Occidente en una región turbulenta", comienza Aznar en su artículo.
Defiendo el proceder israelí ante la flotilla, el ex primer ministro español dijo: "Desde hace demasiado tiempo ha sido considerado pasado de moda, en Europa, hablar a favor de Israel. A raíz del reciente incidente a bordo de un barco lleno de activistas anti-israelíes, resulta difícil pensar en una causa más impopular para defender. En un mundo ideal, el abordaje de comandos israelíes en el Mavi Marmara no habría terminado con nueve muertos y una cantidad de heridos. En un mundo ideal, los soldados habrían sido recibidos pacíficamente en la nave. En un mundo ideal, ningún estado, mucho menos un aliado reciente de Israel, como Turquía, habrían patrocinado y organizado una flotilla, cuyo único propósito era crear una situación imposible para Israel: obligándolo a elegir entre renunciar a su política de seguridad y el bloqueo naval, o arriesgarse a la ira del mundo".
"Un enfoque razonable y equilibrado, debería contener las siguientes realidades: en primer lugar, el estado de Israel fue creado por una decisión de la O.N.U. Su legitimidad, por lo tanto, no debería ser cuestionada. Israel es un país con instituciones democráticas profundamente arraigadas. Es una sociedad dinámica y abierta, que se ha destacado, repetidamente, en la cultura, la ciencia y la tecnología", destaca Aznar.
"La verdadera amenaza para la estabilidad regional, debe buscarse en el surgimiento de un islamismo radical que ve la destrucción de Israel como el cumplimiento de su destino religioso y al mismo tiempo, en el caso de Irán, como una expresión de sus ambiciones de hegemonía regional. Ambos fenómenos son amenazas que afectan no sólo a Israel, sino también al amplio Occidente y al mundo en general", agregó.
"Israel es una parte fundamente de Occidente. Occidente es lo que es gracias a sus raíces judeo - cristianas. Si el elemento judío de esas raíces es eliminado e Israel se pierde, entonces también nosotros estaremos perdidos", concluye Aznar en su artículo.
dijous, 18 de març del 2010
Catalunya sota el franquisme. En memòria del Ramon Valent.
PROGRAMA D'ACTES.
Migdia del diumenge, 21 de març de 2010.
A 3/4 d'1. Rebuda del Sr. Andreu Mayayo, a la Casa de la Vila, i signatura en el Llibre d'Or.
- A la una: Concentració a la Placeta. Breu parlament i descoberta d'una placa commemorativa.
- A 2/4 de 2: Xerrada a càrrec de l’historiador i catedràtic d'Història contemporània de la Universitat de Barcelona, Sr. Andreu Mayayo, a la Sala d'actes de la Societat.
Organitza: Ajuntament de l'Aleixar.
divendres, 25 de desembre del 2009
Carta als Reis Mags de l'Orient.
Estimats Reis Mags de l’Orient. Crec en la República com a forma adequada de govern, però donada la gran desorientació que pateixo i tenint present que la crisi econòmica es passeja per tot arreu i empastifa a molta gent, aquest any només us demano una cosa sola: Una bruixola. A veure si amb la seva ajuda em situo, doncs no entenc res de res.
Per una banda impulsen referèndums al carrer i per l’altra rebutgen debatre sobre el tema en el nostre Parlament, que és el lloc més adient per fer-ho.
Us espero la nit del 5 de gener. Fins aviat.
El Punt, 23.12.2009
El Parlament rebutja tramitar una ILP Iniciativa Legislativa Popular per un referèndum per segon con en un any.
La mesa del Parlament va rebutjar ahir tramitar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per convocar un referèndum nacional vinculant d'autodeterminació presentada per alguns membres de la coordinadora de les consultes sobre la independència a títol estrictament individual. La decisió va ser presa per unanimitat, amb els mateixos arguments utilitzats per rebutjar, el 6 de maig passat, la ILP dels Deumil.cat que perseguia el mateix objectiu: «No s'ajusta ni a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat.» El reglament de les ILP estipula que la proposta ha d'atendre's a matèries sobre les quals la Generalitat tingui atribuïdes les competències i impedeix que les ILP reprodueixin «una altra iniciativa popular de contingut igual o substancialment equivalent presentada durant la mateixa legislatura.» Tres dels impulsors d'aquesta darrera ILP, Anna Arqué, David Vinyals i Josep Anton Martínez Llorach, vinculats a diverses plataformes sobiranistes, també van subscriure la del mes de maig. La Coordinadora Nacional de les consultes es va afanyar a desvincular-se de la presentació de la ILP, anunciada per l'alcalde d'Arenys de Munt –i portaveu de la coordinadora–, Carles Móra, el 13 de desembre passat coincidint amb la proclamació dels resultats del referèndum plurimunicipal. La iniciativa pretenia convocar els catalans a les urnes el 25 d'abril de 2010.
diumenge, 1 de novembre del 2009
dimarts, 13 d’octubre del 2009
Australia forever !!
¡El mundo entero necesita un líder como este!
También Rudd despertó la furia de algunos musulmanes australianos cuando declaró que él ha dado todo su apoyo a las agencias de contrainteligencia australianas para que espíen las mezquitas que hay en la nación.
Citamos: "SON LOS INMIGRANTES, NO LOS AUSTRALIANOS, LOS QUE DEBEN ADAPTARSE. O lo toman o lo dejan. Estoy harto de que esta nación tenga que preocuparse si estamos ofendiendo a otras culturas o a otros individuos. Desde los ataques terroristas en Bali, estamos experimentando un incremento del patriotismo en la mayoría de los Australianos."
"Nuestra cultura se ha ido desarrollando durante dos siglos de luchas, tribulaciones y victorias por parte de millones de hombres y mujeres que buscaban libertad"
"Hablamos principalmente INGLÉS, ni español, ni libanés, ni árabe, ni chino, ni japonés, ni ruso o cualquier otro idioma. De modo que si Usted quiere formar parte de nuestra sociedad, aprenda nuestro idioma."
"La mayoría de los Australianos creen en Dios. Esto no es una posición cristiana, política o de la extrema derecha. Esto es un hecho, porque hombres y mujeres cristianos, de principios cristianos, fundaron esta nación. Esto es históricamente comprobable. Y es ciertamente apropiado que esto aparezca en las paredes de nuestras escuelas. Si Dios le ofende a Usted, sugiero que considere vivir en otra parte del mundo, porque Dios es parte de nuestra cultura."
"Aceptamos sus creencias y sin preguntar por qué. Todo lo que pedimos es que Usted acepte las nuestras, y viva en armonía y disfrute en paz con nosotros."
"Éste es NUESTRO PAÍS, NUESTRA PATRIA y ESTAS SON NUESTRAS COSTUMBRES Y ESTILO DE VIDA y PERMITIREMOS QUE DISFRUTEN DE LO NUESTRO pero cuando dejen de quejarse, de lloriquear y de protestar contra nuestra bandera, nuestra lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras creencias cristianas o nuestro modo de vida, le animamos a que aproveche otra de nuestras grandes libertades australianas, "EL DERECHO DE IRSE."
"Si Usted no está contento aquí, entonces VÁYASE. Nosotros no le obligamos a venir aquí. Usted pidió emigrar aquí. Así que ya es hora de que acepten el país que les acogió.
Quizás si enviamos esto entre nosotros mismos, encontraremos la valentía para empezar a decir las misma verdades.
Si Usted está de acuerdo, re-envie esto a tantos personas como le sea posible
dijous, 17 de setembre del 2009
dimecres, 16 de setembre del 2009
REGENERACIÓ URGENT !!
Ara pluja fina, ara independència. Ara un referèndum pel 2014, ara referèndums als pobles per passat demà. Ara rebutgen una iniciativa legislativa popular per un referèndum per l'autodeterminació, ara impulso referèndums per la independència als pobles que s'hi vulguin sumar. Ara governs amb polítiques socials, ara aliances nacionalistes. Ara Sobirania i Progrés es menja el món, ara fan que el seu propi món l'autodigereixi.
No m'agrada que els dinosaures de sempre ens facin servir d'escolanets.
Carles Móra: 'Votaria una candidatura independentista encapçalada per Joan Laporta'
El batlle d'Arenys de Munt ha participat avui en un xat amb els lectors de VilaWeb
El batlle d'Arenys de Munt, Carles Móra, ha dit avui, en un xat amb els lectors de VilaWeb (llegiu-lo sencer i veieu l'entrevista amb VilaWeb TV), que veuria bé i que votaria una candidatura encapçalada per Joan Laporta que l'endemà de guanyar les eleccions proclamés la independència. 'La gent necessita confiar en les persones i el nostre poble a voltes té justificadament l'autoestima molt baixa. Hem de ser decidits i anar per feina, que n'hi ha molta a fer i els Països Catalans s'ho valen', ha afegit.
Móra considera que cal una regeneració política que ha de començar des de la base social. També ha parlat de Reagrupament; ha dit que li agradava molt el moviment liderat per Joan Carretero 'perquè vol assolir la independència i la regeneració política'.
El batlle d'Arenys de Munt explicat en el xat com va viure tot el procés que va portar el poble a ser el primer municipi del nostre país a votar en referèndum sobre la independència de Catalunya i de quin camí es pot seguir d'ara endavant, després d'aquest primer pas.
dilluns, 14 de setembre del 2009
Com quedem ?. Pot ser volen dir cadires ben remunerades, en lloc de referèndums
El Punt, 14.09.2009
La metxa de la independència, encesa
Anuncien una consulta com la d'Arenys en desenes de municipis de Catalunya el 6 de desembre, dia de la Constitució.
Agencia Catalana de Notícies, 16.06.2009
La Mesa del Parlament rebutja la iniciativa legislativa popular per convocar un referèndum d'autodeterminació.
diumenge, 13 de setembre del 2009
divendres, 11 de setembre del 2009
dissabte, 18 d’abril del 2009
Patriotisme i dignitat.
Patriotisme i dignitat. Article publicat al diari Avui, el dissabte, 18 d'abril de 2009, per Joan Carretero i Grau, lider de Reagrupament.cat.
A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!
Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya.
Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.
A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.
El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.
L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.
Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.
El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.
Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.
Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.
Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.
L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.
El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.
El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.
L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.
Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.
El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.
Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.
Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.
Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.
L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.
El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)