Al acabar la cerimònia, dins l'ermita de Sant Blai, del 25è aniversari del casament de la meva germaneta Àngels i el meu cunyat Jordi, mossèn Manel va convidar als assistents a dir unes paraules i com que no sortia ningú, directament me la vaig carregar. Més o menys va anar així:Les persones del meu entorn més immediat, que em coneixen bé, saben que no m'agrada la xerrameca, ni perdre els temps amb xafarderies, per tant procuraré ser el màxim de breu i alhora parlaré clar i contundent; condicions, aquestes, necessàries per assolir que la comunicació entre l'emissor i el receptor del missatge, sigui el més clara possible.
El Manel ja ha explicat, molt bé, tot el que calia sobre els celebrants i per tant no repetiré les paraules que ja ha dit ell, tot i que també estic content que els hi vagin bé les coses, siguin 25 anys o qualsevol altre número; tant hi fa. És tracta de l'Àngels i el Jordi. Ella és ma germana i amb ell som amics des de petits, vam créixer al mateix carrer, som de la mateixa fornada i, a més, és un tros de pa. Si al final resulta que deu ser veritat que hi ha cel, estic convençut que, tan ell com son pare, en tenen un tros de reservat.
Jo parlaré sobre l'oficiant, sobre el Manel, igual com vaig fer per Nadal, sobre mossèn Josep Raventós. Hem de reflexionar sobre l'enorme sort que hem tingut de tenir-los entre naltros. Som deutors seus, tots els aleixarencs: els que s'ho miren de lluny i els que ho fan de més a prop, els que resen i els que reneguen, els que entren a l'església i els que passen de llarg, tothom, absolutament tothom, ha notat els efectes del seu mestratge, preparació, vitalitat i energia. El primer va arribar a l'inici dels anys 60, amb un sac d'aire fresc i el va abocar, generosament, al mig de l'atmòsfera irrespirable que ens havia deixat el seu predecessor. El segon té una gran capacitat de treball i condensa dosis de bonhomia força elevades, té una sòlida preparació acadèmica i mai té un no per resposta.
Comença a ser hora que els agraïm la feina feta.
