Juli Gens. Amb J de jove, amb G de gegant.

Vaig conèixer a l'amic Juli Gens (Constantí 1957-2009) no fa pas gaire temps, just un parell d'anys, en els primers contactes amb l'ARCCI, entre reunions, sopars, i un viatge a Madrid a mitjans gener d'enguany, on el vaig tenir tot el dia al costat, junt amb l'Ignasi, la Mila i uns amics de Lleida. Recordo que va passar un mal viatge, doncs ja no es trobava bé. Vam repassar la situació dels pagesos al Camp de Tarragona, del que n'era un enamorat, també la de Catalunya i el tema central: Israel. Em va donar unes quantes orientacions sobre temes municipals i després, al no rebre cap resposta als meus escrits, vaig insistir novament i una xiqueta seva em va posar al corrent de tot plegat. Precisament llegia el missatge que em va enviar, un divendres quan anava amb el cotxe del Jaume Renyer cap a Barcelona a un sopar d'amics d'Israel, per després quedar-nos-hi a fer nit i assistir al Consell Nacional d'Esquerra, de l'endemà dissabte.
Abans d'ahir, dimarts, 28 de juliol de 2009, una mica abans de la mitja nit, la llum del sol ja s'havia acabat del tot i el seu replegament diari, coincidia amb el de la vida del Juli. El passat i els seus paisatges aturonats creats per la gran activitat docent, personal i professional van ser aplanats, pel truncament prematur de la seva vida, però el record el tindrem sempre present. L'any que ve he de tornar a Israel i estic segur que al damunt del cel de Jerusalem hi veuré un nou estel que ja hi lluu des de dimarts al vespre; és el Juli, que ens anima a treballar amb renovada energia per omplir tant puguem, el buit immens que ens ha deixat la seva mort. Vagi el meu condol per la seva família, amics, alumnes, companys i tots els que l'estimaven.

No t'oblidarem mai !!.

Barranc de Mas Cabrers. Hivern 2005.

Qui no estima els marges vells, no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni compren l’esperit del paisatge.

Antoni Rovira i Virgili.

Com m’agradaria perdre’m per indrets solitaris, en el laberint dels arbustos, a la riba seductora d’un rierol. Ara una ombra densa em convidaria a descansar, ara la remor d’un salt d’aigua em sorprendria. Que bonic és quan lluny del soroll no se sent al nostre voltant altre so que el d’un rierol proper, el brunzir de les abelles o el pas d’una sargantana fugint per l’herba !!

Jean Paul Richter.

Des d'una de les puntes del terme.

El sol de l’hora baixa s’ajeia al damunt del verd, magnífic, que enguany tenen tots els arbres, de qualsevol tipus, i en general, el terme també ofereix una exuberància extrema, fruit de les pluges caigudes d’un any ençà. I aquí era, ara fa vint-i-quatre hores, en un indret del terme, en el territori lliure de l’Aleixar, en un dels punts afitats, entre el de Riudoms i el nostre. No em vaig poder resistir de prendre’n un tros, en forma d’un parell de fotografies, en les que podem llegir, amb molt més claredat que no pas a la realitat, els noms del dos pobles; sense que això sigui cap mèrit meu, si no totalment fruit de l’atzar i de la màquina del telèfon.
Feia dies que volia anar a visitar-los i, finalment, ahir vaig poder fer realitat el desig. Defensar la terra vol dir, també, tenir el tros tal com el tenen els seus amos: L’indret el presideix una pulcritud extrema, gairebé sembla que et passegis per una maqueta del despatx d’un arquitecte famós, o siguis dins d’un paisatge pintat en un quadre. Tot passejant, i mentre anava descobrint tots els racons del jardí, em va venir a la memòria, aquella frase pronunciada per un francès del segle XIX, referida a la plaça de Sant Marc de Venècia: És el saló més gran i elegant d’Europa. Un servidor, que no pot presumir de ser un gran coneixedor del terme, però que l’ha trepitjat pels quatre costats, pot afirmar, i així ho faig, que el d’ahir a la tarda, és dels racons més cuidats, polits i harmoniosos que he conegut. Estic content que un dels extrems de l’imperi, tingui un encant especial.
Vam pentinar la calma, tot passejant pel mig de tarongers, però aquells de tota la vida és a dir que fan taronges amb pinyol; lledoners, que sempre em transporten a la memòria els records immòbils de les guerres inacabables que fèiem de petits amb els pinyols; avellaners, però els de la moda italiana actual d’un sola soca. En acabat, i abans de beurem una cervesa assegut a la fresca, vam repassar els detalls que encara hi queden de les construccions tradicionals: un safareig amb batedores de rajola de fang i també de pedra, una caseta de mitjans del XIX, i, ensenyorats de tot l’entorn, els marges de pedra seca, ben afilerats, evocadors d’una manera de fer les coses que es mor a poc a poc, tal com passen les coses en l’ambient rural, lentament, però amb pas decidit. També algunes pedres treballades, provinents d’alguna construcció antiga i que han sabut guardar en una mostra, una altra, de bon gust i criteri encertat.
Finalment abans de tornar a casa, vam passar pel costat del tros del meu pare –lo Pep Boles- tot i que farà pràcticament 15 anys que el va cridar el bon pastor, el vaig veure baixant d’un oliver acabat d’esporgar, donant-me lliçons de com s’han de fer anar les estisores i el xurrac, lliçons que mai vaig aprendre, tot i que ell mai va deixar de repetir-les una vegada i una altra en les poques ocasions, les mínimes que vaig poder, en que l’acompanyava. Una actitud, la meva, que el pas dels anys m’ha revelat no gaire encertada i que avui, passada la cinquantena, no puc redreçar. Com a molt, l’amuntego a la pila de les coses a millorar per quan vinguin temps millors, és a dir, de les que me’n penedeixo sense remei.
El ventot d’ahir a la tarda feia córrer els núvols i movia les rames dels arbres amb força, provocant una trencadissa de fulles i brots; pel terme en general no li és bo aquest temps, doncs queda tot rebregat i ajagut. En canvi la fresqueta es notava a la pell com una pomada refrescant, fins i tot una mica massa, degut a que el sol ens brindava, a marxes forçades, el seu comiat diari.
No vaig saber veure-hi el dinosaure dels arbres, el majestuós Ginkgo Biloba, trobo que hi donaria aquella pàtina senyorial i elegant, que sense fer-vos falta i sense ser una espècie nostra, reforçaria l’encant quasi màgic que es respira just quan arribes. Estic segur que el vostre alcalde també és del meu parer. A veure que us diu.
Enhorabona i que per molts anys en pugueu gaudir.

Cròniques alemanyes, 1.3

Visita al cementiri jueu de Bruhl, una ciutat entre Colònia i Bonn. El seu estat de conservació és molt bò, tot i que actualment ha quedat engolit pel creixement de la poblacio, que entre el centre i la perifèria, passa dels 45.000 habitants.

Disturbis amb víctimes mortals, a la Xina.

140 uigurs morts. Això no pot ser !!. Ningú es belluga, ni fa res de res. Així és que, Nuets de tot el món, feu via a posar-vos la jaqueta solidaria i quan acabeu la feina a l'Iràn, (segur que ja fa dies que hi heu arribat a bord del vostre vaixell), aneu cap a la Xina, per aturar la repressió desproporcionada. També, tal com deia ara fa uns mesos una diputada, hauria de demanar el mateix per la Xina:

La reacció inqualificable d'Israel no té justificació possible, cap. El poble palestí no són joguines que utilitzar en funció de les conjuntures polítiques.

Els governs s'haurien de plantejar de deixar en suspens els acords i convenis vigents, també el del Principat. Simbòlic, si vols, però altament polític i clar. Nota: la Generalitat de Catalunya no té cap conveni ni acord subscrit amb l'estat d'Israel, em confirmen.

El CAT a les matrícules.

El senyor Albert Sastre Mauri, de Miravet, va ser un dels assistents a la trobada organitzada pel Grup d'Amics de les Motos Antigues de l'Aleixar, durant el passat diumenge dia 20 de juny de 2009. Em va fer a mans, just quan la fèiem petar a l'hora de marxar, el seu particular dossier que posa al damunt de la taula un problema, el de les matrícules amb el CAT, que fa anys que va i que tot sembla indicar que és molt lluny d'arreglar-se. Com tantes i tantes coses que son al fons dels llims, pels segles dels segles. Amén.

Cròniques alemanyes, 1.2

Plaques fotografiades a les voreres d'alguns carrers de Colònia, situades al davant de les edificis on vivien alguns jueus deportats.

Cròniques alemanyes, 1.1

El de l'esquerra està a comprat, el primer dia que va sortir a la venda, a la llibreria Abacus de Reus, pel preu de tothom conegut de 22,50 €. El de la dreta el vam adquirir, a finals de juny, a la llibreria Mayersche de Colònia, pel preu de 10,00 €.
Si tenim present que el 2009, el salari mínim interprofessional nostre és de 728 €, mentre que a Alemanya, pel 2008 i per treballadors no qualificats, oscil·la entre 966 € i 1827 €, llavors te'n dones compte del país lleganyós que tenim i de la presa de pèl monumental que ens encolomen.