El sol de l’hora baixa s’ajeia al damunt del verd, magnífic, que enguany tenen tots els arbres, de qualsevol tipus, i en general, el terme també ofereix una exuberància extrema, fruit de les pluges caigudes d’un any ençà. I aquí era, ara fa vint-i-quatre hores, en un indret del terme, en el territori lliure de l’Aleixar, en un dels punts afitats, entre el de Riudoms i el nostre. No em vaig poder resistir de prendre’n un tros, en forma d’un parell de fotografies, en les que podem llegir, amb molt més claredat que no pas a la realitat, els noms del dos pobles; sense que això sigui cap mèrit meu, si no totalment fruit de l’atzar i de la màquina del telèfon.
Feia dies que volia anar a visitar-los i, finalment, ahir vaig poder fer realitat el desig. Defensar la terra vol dir, també, tenir el tros tal com el tenen els seus amos: L’indret el presideix una pulcritud extrema, gairebé sembla que et passegis per una maqueta del despatx d’un arquitecte famós, o siguis dins d’un paisatge pintat en un quadre. Tot passejant, i mentre anava descobrint tots els racons del jardí, em va venir a la memòria, aquella frase pronunciada per un francès del segle XIX, referida a la plaça de Sant Marc de Venècia: És el saló més gran i elegant d’Europa. Un servidor, que no pot presumir de ser un gran coneixedor del terme, però que l’ha trepitjat pels quatre costats, pot afirmar, i així ho faig, que el d’ahir a la tarda, és dels racons més cuidats, polits i harmoniosos que he conegut. Estic content que un dels extrems de l’imperi, tingui un encant especial.
Vam pentinar la calma, tot passejant pel mig de tarongers, però aquells de tota la vida és a dir que fan taronges amb pinyol; lledoners, que sempre em transporten a la memòria els records immòbils de les guerres inacabables que fèiem de petits amb els pinyols; avellaners, però els de la moda italiana actual d’un sola soca. En acabat, i abans de beurem una cervesa assegut a la fresca, vam repassar els detalls que encara hi queden de les construccions tradicionals: un safareig amb batedores de rajola de fang i també de pedra, una caseta de mitjans del XIX, i, ensenyorats de tot l’entorn, els marges de pedra seca, ben afilerats, evocadors d’una manera de fer les coses que es mor a poc a poc, tal com passen les coses en l’ambient rural, lentament, però amb pas decidit. També algunes pedres treballades, provinents d’alguna construcció antiga i que han sabut guardar en una mostra, una altra, de bon gust i criteri encertat.
Finalment abans de tornar a casa, vam passar pel costat del tros del meu pare –lo Pep Boles- tot i que farà pràcticament 15 anys que el va cridar el bon pastor, el vaig veure baixant d’un oliver acabat d’esporgar, donant-me lliçons de com s’han de fer anar les estisores i el xurrac, lliçons que mai vaig aprendre, tot i que ell mai va deixar de repetir-les una vegada i una altra en les poques ocasions, les mínimes que vaig poder, en que l’acompanyava. Una actitud, la meva, que el pas dels anys m’ha revelat no gaire encertada i que avui, passada la cinquantena, no puc redreçar. Com a molt, l’amuntego a la pila de les coses a millorar per quan vinguin temps millors, és a dir, de les que me’n penedeixo sense remei.
El ventot d’ahir a la tarda feia córrer els núvols i movia les rames dels arbres amb força, provocant una trencadissa de fulles i brots; pel terme en general no li és bo aquest temps, doncs queda tot rebregat i ajagut. En canvi la fresqueta es notava a la pell com una pomada refrescant, fins i tot una mica massa, degut a que el sol ens brindava, a marxes forçades, el seu comiat diari.
No vaig saber veure-hi el dinosaure dels arbres, el majestuós Ginkgo Biloba, trobo que hi donaria aquella pàtina senyorial i elegant, que sense fer-vos falta i sense ser una espècie nostra, reforçaria l’encant quasi màgic que es respira just quan arribes. Estic segur que el vostre alcalde també és del meu parer. A veure que us diu.
Enhorabona i que per molts anys en pugueu gaudir.
