http://www.acai.cat
Avui fa 61 anys estava a punt d’expirar el mandat britànic sobre Palestina, nom amb el qual es coneixia la Terra d’Israel, bressol del poble jueu. Uns mesos abans, el 29 de novembre de 1947, una majoria qualificada dels estats membres de les Nacions Unides havia acordat la partició d’aquest territori. Ho feien per intentar satisfer, alhora, les demandes dels representants del poble jueu i les demandes de la població àrab de la zona. Tanmateix, cal recordar que era ja la segona vegada que es partia el territori: el 1922 s’havia dividit el Mandat Britànic sobre Palestina en el que es diria Trans Jordània i Palestina, essent el primer tros atorgat exclusivament als àrabs. Atès que el 15 de maig finia oficialment aquest mandat britànic, els representants de la població jueva a Palestina van proclamar, la tarda del 14, l’establiment de L’Estat d’Israel, definit com a Estat jueu.
Aquell dia, el 5 d’iyar del 5.708, esdevingué clau en la història del poble jueu. Després de centenars d’anys, es restablia la sobirania jueva sobre aquella terra, encara que de manera parcial. Durant segles, els jueus que vivien fora d’Eretz Israel pregaven per retornar-hi. L’establiment de L’Estat d’Israel aleshores no va ser (ni és, ara) la culminació de les aspiracions legitimes del poble jueu, però si que va significar un punt de no-retorn. El moviment sionista, seguint el pensament de Teodor Herzl, havia acomplert bona part dels seus objectius: una llar nacional per al poble jueu en el seu territori històric. Com és sabut el nou Estat no va ser acceptat per tothom. Immediatament a la Declaració d’Independència, els Estats àrabs veïns van atacar l’estat naixent per arrencar-lo de soca-rel i foragitar mar enllà la població jueva que hi residia. Allò que havia succeït a Kfar Etzion, per exemple, (que va passar exactament ?) mostrava allò que passaria si els israelians perdien el combat.
L’establiment de L’Estat d’Israel no va ser fruit de l’atzar, ni d’un regal de ningú, ni el resultat de vagin a saber quina conspiració. Va ser un acte de justícia històrica que es va reforçar i legitimar de manera definitiva gràcies a la lluita dels nous ciutadans d’aquest Estat per a mantenir-ne l’existència. Més de 1’% de la població israeliana del moment va morir en la seva defensa. L’Estat d’Israel va arribar, certament, amb un retard dolorós: si Israel hagués existit abans, sense cap mena de dubte, la Xoà no hagués estat corn va ser. Els fugitius d’una barbàrie que culminava segles d’antisemitisme haguessin trobat allí el refugi que el món els va negar. Consolidat l’Estat d’Israel, en un context i un entorn hostil, ha anat fent via: s’ha desenvolupat corn a democràcia, ha servit perquè el poble jueu tingués una pàtria on els seus valors es poguessin desenvolupar d’acord amb la seva voluntat i ha contribuït al progrés general de la humanitat.
Les persones que avui ens trobem aquí, catalanes i catalans, tenim raons diverses per commemorar, tot celebrant-ho, l’establiment de L’Estat d’Israel però, en tot cas, és segur que tots nosaltres, amb èmfasis diferents, compartim Ia defensa de tres principis fonamentals:
L’estat d’Israel com estat jueu. Més enllà que siguem o no jueus, és important —d’acord amb el funcionament del mon i, de fet, perquè el mon evoluciona corn ho ha fet- que hi hagi almenys un Estat al mon en el qual la identitat del poble jueu estigui el màxim de protegida possible. Això no vol dir que hagi de ser l’únic lloc al món, al contrari, on això passi, però Si que es fonamental que existeixi un estat amb aquestes característiques. Al capdavall, la mera existència de l’Estat jueu facilita la vida a les persones que viuen la seva judeïtat arreu del món, amb independència que aquesta vivència sigui compatible amb la Lleialtat a la comunitat nacional on viuen, treballen i en formen part sense matisos.
L’estat d’Israel corn a expressió política de les aspiracions nacionals del poble jueu. Com molts altres pobles del món, el poble jueu ha aconseguit bastir el seu propi estat, on es pot garantir no només la pervivència de la seva religió, sinó també el seu caràcter nacional. L’èxit del sionisme, acreditat amb la recuperació, l’assoliment i la pervivència d’un estat propi per al poble jueu, pot servir de guia per altres pobles la identitat dels quals estigui compromesa pel simple fet que no tenen un estat seu al darrere. Per exemple, el miracle de la revitalització de la llengua hebrea, que ha esdevingut la llengua normal i comuna d’Israel, evidencia que sempre hi ha lloc per a L’esperança.
L’estat d’Israel com a democràcia, això és, el govern del poble, pel poble i per al poble. Una de les contribucions fonamentals d’Israel al món, més enllà de la cultura entesa en el sentit més ampli possible, ha estat la de demostrar que fins i tot en condicions més que dures, la millor manera de sobreviure corn a Estat és a través d’un regim democràtic. Per aquest motiu, i per ser on és, Israel ha esdevingut un baluard contra el totalitarisme, fins al punt que si Israel caigués (cosa altament improbable), la nostra civilització tindria els dies comptats.
Per aquests tres motius, i d’altres, la solidaritat amb Israel esdevé un imperatiu per a qualsevol persona compromesa amb la llibertat. El suport a Israel, que cadascú vehicula com pot i li sembla, passa per assumir el dret inalienable de l’estat jueu a existir. No hi haurà fi del conflicte àrabo-israelià fins que no caigui reiterar aquesta obvietat. Arreu dels Països Catalans, en el transcurs del segle XX, hi ha hagut personalitats eminents com Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili o Salvador Espriu i col·lectius corn Acció Catalana o el Moviment Socialista de Catalunya que han manifestat la sintonia de bona part dels catalans amb consciència nacional amb la causa del poble jueu. En els darrers trenta anys però, aquest sentiment ha restat somort per l’aparent preponderància de les veus que neguen a l’Estat d’Israel, no solament el seu caràcter democràtic. sinó el fet mateix de la seva existència legítima
Les mobilitzacions de Barcelona del gener passat, durant el conflicte de Gaza, han tingut una càrrega d’agressivitat contra Israel, els jueus en general i els catalans que en som solidaris, com mai fins ara en democràcia s’havia vist. Arribats a aquest punt, els catalans demòcrates que ens oposem a tota opressió totalitària de caire religiós, ideològic o polític hem decidit organitzar-nos en una associació que tingui com a objectius preservar i divulgar els valors democràtics que històricament han caracteritzat el pensament jurídic i polític català, la llibertat en primer lloc. Conseqüentment ens neguem a acceptar l’arrelament al si de la societat catalana d’actituds racistes i discriminatòries contra tot col·lectiu identitari que vulgui contribuir a una comunitat nacional catalana que volem sobirana, diversa i plural. La divulgació dels valors fundacionals de l’Estat d’Israel, la identitat jueva, la recuperació del component hebreu de la nostra pàtria i la projecció de la llibertat de les persones i dels pobles són els objectius que guien a partir d’avui mateix l’associació que constituïm. http://www.acai.cat
A Barcelona, Cap i Casal de Catalunya, el 14 de maig del 2009
Visca Israel i visca Catalunya!
Avui fa 61 anys estava a punt d’expirar el mandat britànic sobre Palestina, nom amb el qual es coneixia la Terra d’Israel, bressol del poble jueu. Uns mesos abans, el 29 de novembre de 1947, una majoria qualificada dels estats membres de les Nacions Unides havia acordat la partició d’aquest territori. Ho feien per intentar satisfer, alhora, les demandes dels representants del poble jueu i les demandes de la població àrab de la zona. Tanmateix, cal recordar que era ja la segona vegada que es partia el territori: el 1922 s’havia dividit el Mandat Britànic sobre Palestina en el que es diria Trans Jordània i Palestina, essent el primer tros atorgat exclusivament als àrabs. Atès que el 15 de maig finia oficialment aquest mandat britànic, els representants de la població jueva a Palestina van proclamar, la tarda del 14, l’establiment de L’Estat d’Israel, definit com a Estat jueu.
Aquell dia, el 5 d’iyar del 5.708, esdevingué clau en la història del poble jueu. Després de centenars d’anys, es restablia la sobirania jueva sobre aquella terra, encara que de manera parcial. Durant segles, els jueus que vivien fora d’Eretz Israel pregaven per retornar-hi. L’establiment de L’Estat d’Israel aleshores no va ser (ni és, ara) la culminació de les aspiracions legitimes del poble jueu, però si que va significar un punt de no-retorn. El moviment sionista, seguint el pensament de Teodor Herzl, havia acomplert bona part dels seus objectius: una llar nacional per al poble jueu en el seu territori històric. Com és sabut el nou Estat no va ser acceptat per tothom. Immediatament a la Declaració d’Independència, els Estats àrabs veïns van atacar l’estat naixent per arrencar-lo de soca-rel i foragitar mar enllà la població jueva que hi residia. Allò que havia succeït a Kfar Etzion, per exemple, (que va passar exactament ?) mostrava allò que passaria si els israelians perdien el combat.
L’establiment de L’Estat d’Israel no va ser fruit de l’atzar, ni d’un regal de ningú, ni el resultat de vagin a saber quina conspiració. Va ser un acte de justícia històrica que es va reforçar i legitimar de manera definitiva gràcies a la lluita dels nous ciutadans d’aquest Estat per a mantenir-ne l’existència. Més de 1’% de la població israeliana del moment va morir en la seva defensa. L’Estat d’Israel va arribar, certament, amb un retard dolorós: si Israel hagués existit abans, sense cap mena de dubte, la Xoà no hagués estat corn va ser. Els fugitius d’una barbàrie que culminava segles d’antisemitisme haguessin trobat allí el refugi que el món els va negar. Consolidat l’Estat d’Israel, en un context i un entorn hostil, ha anat fent via: s’ha desenvolupat corn a democràcia, ha servit perquè el poble jueu tingués una pàtria on els seus valors es poguessin desenvolupar d’acord amb la seva voluntat i ha contribuït al progrés general de la humanitat.
Les persones que avui ens trobem aquí, catalanes i catalans, tenim raons diverses per commemorar, tot celebrant-ho, l’establiment de L’Estat d’Israel però, en tot cas, és segur que tots nosaltres, amb èmfasis diferents, compartim Ia defensa de tres principis fonamentals:
L’estat d’Israel com estat jueu. Més enllà que siguem o no jueus, és important —d’acord amb el funcionament del mon i, de fet, perquè el mon evoluciona corn ho ha fet- que hi hagi almenys un Estat al mon en el qual la identitat del poble jueu estigui el màxim de protegida possible. Això no vol dir que hagi de ser l’únic lloc al món, al contrari, on això passi, però Si que es fonamental que existeixi un estat amb aquestes característiques. Al capdavall, la mera existència de l’Estat jueu facilita la vida a les persones que viuen la seva judeïtat arreu del món, amb independència que aquesta vivència sigui compatible amb la Lleialtat a la comunitat nacional on viuen, treballen i en formen part sense matisos.
L’estat d’Israel corn a expressió política de les aspiracions nacionals del poble jueu. Com molts altres pobles del món, el poble jueu ha aconseguit bastir el seu propi estat, on es pot garantir no només la pervivència de la seva religió, sinó també el seu caràcter nacional. L’èxit del sionisme, acreditat amb la recuperació, l’assoliment i la pervivència d’un estat propi per al poble jueu, pot servir de guia per altres pobles la identitat dels quals estigui compromesa pel simple fet que no tenen un estat seu al darrere. Per exemple, el miracle de la revitalització de la llengua hebrea, que ha esdevingut la llengua normal i comuna d’Israel, evidencia que sempre hi ha lloc per a L’esperança.
L’estat d’Israel com a democràcia, això és, el govern del poble, pel poble i per al poble. Una de les contribucions fonamentals d’Israel al món, més enllà de la cultura entesa en el sentit més ampli possible, ha estat la de demostrar que fins i tot en condicions més que dures, la millor manera de sobreviure corn a Estat és a través d’un regim democràtic. Per aquest motiu, i per ser on és, Israel ha esdevingut un baluard contra el totalitarisme, fins al punt que si Israel caigués (cosa altament improbable), la nostra civilització tindria els dies comptats.
Per aquests tres motius, i d’altres, la solidaritat amb Israel esdevé un imperatiu per a qualsevol persona compromesa amb la llibertat. El suport a Israel, que cadascú vehicula com pot i li sembla, passa per assumir el dret inalienable de l’estat jueu a existir. No hi haurà fi del conflicte àrabo-israelià fins que no caigui reiterar aquesta obvietat. Arreu dels Països Catalans, en el transcurs del segle XX, hi ha hagut personalitats eminents com Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili o Salvador Espriu i col·lectius corn Acció Catalana o el Moviment Socialista de Catalunya que han manifestat la sintonia de bona part dels catalans amb consciència nacional amb la causa del poble jueu. En els darrers trenta anys però, aquest sentiment ha restat somort per l’aparent preponderància de les veus que neguen a l’Estat d’Israel, no solament el seu caràcter democràtic. sinó el fet mateix de la seva existència legítima
Les mobilitzacions de Barcelona del gener passat, durant el conflicte de Gaza, han tingut una càrrega d’agressivitat contra Israel, els jueus en general i els catalans que en som solidaris, com mai fins ara en democràcia s’havia vist. Arribats a aquest punt, els catalans demòcrates que ens oposem a tota opressió totalitària de caire religiós, ideològic o polític hem decidit organitzar-nos en una associació que tingui com a objectius preservar i divulgar els valors democràtics que històricament han caracteritzat el pensament jurídic i polític català, la llibertat en primer lloc. Conseqüentment ens neguem a acceptar l’arrelament al si de la societat catalana d’actituds racistes i discriminatòries contra tot col·lectiu identitari que vulgui contribuir a una comunitat nacional catalana que volem sobirana, diversa i plural. La divulgació dels valors fundacionals de l’Estat d’Israel, la identitat jueva, la recuperació del component hebreu de la nostra pàtria i la projecció de la llibertat de les persones i dels pobles són els objectius que guien a partir d’avui mateix l’associació que constituïm. http://www.acai.cat
A Barcelona, Cap i Casal de Catalunya, el 14 de maig del 2009
Visca Israel i visca Catalunya!
