diumenge, 6 de febrer del 2011
dissabte, 15 de gener del 2011
Jerusalem. Ministeri d'Afers Estrangers d'Israel. Març 1999.
Jerusalem, el cor i l'ànima del poble jueu, té un paper central en la cultura jueva, en la seva història i en la seva religió. Des de l'any 1004 AEC, quan el Rei David va establir a Jerusalem la capital de la nació jueva, sempre hi va haver a la ciutat una constant presència jueva. Més encara, en la litúrgia, la música, la literatura i la poesia jueves abunden les referències a Jerusalem, o Sió, el nom bíblic de la ciutat.
Jerusalem, ciutat santa per les tres religions principals, és lloc d'una concentració única de llocs religiosos. Des de la reunificació de la ciutat sota la sobirania jueva el 1967, l'Estat d'Israel va aconseguir protegir els drets de tots els grups religiosos, que gaudeixen de llibertat de culte, restaurant i reconstruint els llocs sagrats per al cristianisme, l'islam ii el judaisme. De fet, en cap altre període de la història han gaudit els fidels de totes les creences de tal grau de llibertat religiosa.
I. El reclam jueu de Jerusalem es basa en 3000 anys d'història
A. Jerusalem ha estat el centre de la consciència jueva durant més de tres mil anys, fins i tot abans que el Rei David la convertís en capital del seu regne l'any 1004 AEC Esdeveniments bíblics com ara el Sacrifici d'Isaac i l'escala de Jacob han estat tradicionalment relacionats amb Jerusalem. Cap altra ciutat ha jugat un paper tan predominant en la història, la cultura i la religió d'un poble com Jerusalem ho ha fet en la vida dels jueus. "Jerusalem", o "Sió" és esmentada més de 800 vegades en l'Antic Testament.
B. A la Diàspora, Jerusalem sempre va tenir un lloc de preferència en els pensaments del poble jueu, en tornar cap a Sió tres vegades al dia per pregar. Rituals diaris com l'oració de gràcies després dels àpats o les cerimònies especials com "Sheva Brajot", les set benediccions de les noces jueves, estan plenes de referències a l'anhel i el viu pensament del poble jueu per la seva antiga capital. A les festivitats, els jueus de tot el món pronuncien la tradicional comiat: "l'any que ve a Jerusalem!"
C. La independència jueva a la Terra d'Israel, que va finalitzar l'any 70 EC i va ser renovada el 1948, marca el més llarg període de sobirania de Jerusalem per sobre totes les nacions. Cap altra nació té una existència política tan extensa en la història com aquesta ciutat única. D. A través de tots els períodes de domini estranger a Jerusalem, els jueus van ser perseguits, massacrats i exiliats. Els períodes de domini estranger van ser els següents: romà (70 EC-324), bizantí (324-614), persa (614-640), àrab (640-1099), creuat (1099-1291), mameluc (1291-1516 ) i turc otomà (1516-1918). Malgrat això, hi va haver una constant presència jueva a Jerusalem.
E. Els jueus sempre van preferir establir-se a Jerusalem. Des de l'any 1840, els jueus han constituït el grup ètnic més vast de la ciutat i han representat una ininterrompuda majoria a Jerusalem des de 1860.
II. El reclam jueu de Jerusalem com a capital és una cosa única
A. Pel que fa a l'estatus de Jerusalem, a Israel sempre va existir un consens. A partir de la reunificació de la ciutat el 1967, tots els governs israelians han mantingut i declarat la seva política unificadora de Jerusalem, expressant que aquesta, l'eterna capital d'Israel, és una ciutat indivisa, sota sobirania israeliana, i afegint que el lliure accés als llocs sagrats i la llibertat de culte seguiran sent garantits als membres de totes les religions.
B. Jerusalem ha estat capital nacional només dues vegades: la capital dels regnes bíblics d'Israel i Judea abans de la destrucció del Temple pels romans (70 EC), i la capital del modern Estat d'Israel a partir del renaixement de l'estat jueu el 1948 .
C. A més del poble jueu, cap altra nació o estat que hagi assolit sobirania política a la zona va convertir a Jerusalem en una ciutat capital. Tant l'imperi àrab com el mameluc van triar a Damasc com a seu de govern, mentre que Constantinoble va ser la base del domini otomà. A més, mai cap d'aquests imperis va atorgar a Jerusalem l'estatus de capital de districte.
III. Històricament, Jerusalem és una ciutat unificada
A. Els 19 anys d'ocupació de la Jerusalem oriental, únic període en el qual Jerusalem va estar dividida, va ser el resultat d'un atac no provocat seguit d'una annexió no reconeguda:
- El 14 de maig de 1948, gairebé al finalitzar el mandat britànic, Israel va proclamar la seva independència. Immediatament després de la proclamació d'Israel, els països àrabs veïns van atacar al nou estat, la Legió Àrab assetjar el barri jueu de la Ciutat Vella de Jerusalem.
- El 28 de maig de 1948, la Legió Àrab envair el barri jueu i l'est de Jerusalem, mentre que Israel dominava els barris jueus occidentals de la ciutat. Per primera vegada en tota la seva història, Jerusalem va ser dividida.
- El 1950, Transjordània va annexar la Marge Oriental i Jerusalem, en un acte que no va ser reconegut ni per la comunitat mundial (exceptuant dos països), ni pels altres estats àrabs.
B. El 5 de juny de 1967, un atac àrab no provocat va ser llançat contra els populosos barris occidentals de Jerusalem. Un indiscriminat bombardeig d'artilleria va provocar destrosses en llocs religiosos, hospitals i escoles al llarg de la línia d'armistici de 1949, les casernes generals de l'ONU al sud de Jerusalem van ser presos, i les tropes enemigues van començar a penetrar en els barris jueus .
C. Les Forces de Defensa d'Israel van rebutjar la invasió i el 7 de juny va reprendre la Ciutat Vella, reunificant a Jerusalem. El filferro de pues i les barreres que havien dividit Jerusalem van ser finalment derrocats, i la llei israeliana, la seva jurisdicció i la seva administració van ser esteses als barris orientals de la ciutat.
D. Jerusalem és i sempre ha estat una ciutat indivisa, exceptuant el període de 19 anys. No es justifica que aquest curt lapse sigui un factor determinant del futur de la ciutat i negui 3.000 anys d'unitat.
IV. No hi ha base per donar a Jerusalem l'estatus de "Corpus separatum"
A. En la Llei Internacional no hi ha cap fonament per a la postura que recolza l'estatus de "Corpus separatum" (entitat separada) per a la ciutat de Jerusalem. Aquest concepte es va originar en una proposta de la Resolució 181 de l'Assemblea General de l'ONU de novembre de 1947, que va tractar sobre la partició del Mandat britànic a Palestina. Cal destacar que es tractava d'una proposta sense força obligatòria, que mai es va fer realitat, i que va quedar invàlida quan els estats àrabs van rebutjar la resolució de l'ONU, envaint el nou Estat d'Israel.
B. Mai va existir cap acord, tractat o arranjament internacional que apliqués a Jerusalem el concepte de "Corpus separatum".
C. Per aquestes raons, Israel considera la solució de "Corpus separatum" com una de les tantes temptatives històriques inapropiades per examinar les possibles solucions de l'estatus de la ciutat.
V. Els àrabs de Jerusalem i les negociacions israelo-palestines
A. Immediatament després de la reunificació de Jerusalem en 1967, es va oferir la plena ciutadania israeliana als residents àrabs de Jerusalem, encara que la majoria la va rebutjar.
B. No obstant això, aquells que van optar per no acceptar la ciutadania israeliana conservar, com a residents de la ciutat, el dret de participar en les eleccions municipals i de gaudir de beneficis econòmics, culturals i socials atorgats a ciutadans israelians, com ara els fons de salut d'Israel, serveis de seguretat social i l'afiliació a la Federació de Treballadors d'Israel.
C. Israel va reiterar, durant les negociacions israelo-palestines, el dret civil dels àrabs palestins de conservar les seves pròpies institucions apolítiques-humanitàries, educatives i socials.
D. No obstant això, d'acord amb la Declaració de Principis Israelo-Palestina de 1993, fonament d'aquestes negociacions, les institucions polítiques del autogovern de l'Autoritat Palestina no poden funcionar a la ciutat.
VI. El consens israelià sobre Jerusalem - Culturalment diversa - Políticament unida
L'estatus de Jerusalem com a capital permanent de l'Estat d'Israel ha estat reiterat per tots els governs d'Israel des de l'establiment de l'Estat el 1948:
A. El 1949, David Ben Gurion, el primer ministre de l'Estat d'Israel, va realitzar les preparacions necessàries per a la reconstitució de la seu del govern a Jerusalem, i el Parlament d'Israel, la Knesset, va reprendre les seves sessions al desembre d'aquell any.
B. Després de la reunificació de Jerusalem en el transcurs de la Guerra dels Sis Dies de l'any 1967, juntament amb l'extensió de la jurisdicció i l'administració israeliana a l'est de Jerusalem, la Knesset va sancionar la Llei de Preservació dels Llocs Sants, per assegurar la protecció i la llibertat d'accés als llocs sagrats de la ciutat.
C. El 1980 la Knesset va aprovar la "Llei Fonamental: Jerusalem, Capital d'Israel", que reitera la posició segons la qual "Jerusalem, completa i unida, és la capital d'Israel" i la seu de les seves principals ens governamentals. També reafirma el compromís de Israel de protegir els llocs sants i el desenvolupament de la ciutat.
D. El 28 de maig de 1995, el llavors primer ministre Itzjak Rabín va declarar: "L'any 1980 la Knéset sancionar la Llei de Jerusalem. Tots els governs d'Israel, incloent l'actual, han confiat plenament que el que va ser determinat el 1967 i legislat el 1980, és a dir, la llei que declara Jerusalem capital d'Israel, el cor del poble jueu, perdurarà eternament ".
L'estatus de Jerusalem és únic. Política i espiritualment, Jerusalem va ser, és i sempre serà la capital del poble jueu. Al mateix temps, juga un paper preponderant en la identitat religiosa de centenars de milions de creients de les religions monoteistes. El món àrab veu Jerusalem com un dels seus llocs sants (tot i que no el més significatiu). I més encara, mentre que tres quarts dels ciutadans de Jerusalem són jueus, hi ha àrabs palestins que també consideren a la ciutat la seva llar. Per aquests motius, Israel ha estat d'acord en discutir els temes relacionats amb Jerusalem durant la fase de l'estatus permanent de les negociacions de pau.
En conclusió, en vista del significat únic que revesteix la ciutat de Jerusalem per al poble jueu, el govern israelià ha reiterat fermament la seva posició, que expressa que mentre siguin garantits els drets religiosos i culturals de totes les comunitats de la ciutat, Jerusalem és i seguirà sent la capital de l'Estat d'Israel, romanent indivisa i sota la sobirania exclusiva d'Israel.
Google Traductor per a:CerquesVídeosCorreu electrònicTelèfonXatEmpresa
Quant a Google TraductorDesactiva la traducció instantàniaPrivadesaAjuda
divendres, 14 de gener del 2011
Els de la televisió espanyola deuen portar la ratlla ...
... de nicotina als calçotets, i això que ara està prohibit fumar. Han cedit a les pressions de la mitja lluna, tant tolerants ells. Per això el torno a posar, doncs si aneu uns enllaços enrere: Jerusalem. Israel. Uns minuts apassionants, veureu que ja no enllaça amb res. En fi, coses que passen i que son d'un endarreriment molt preocupant.
dissabte, 1 de gener del 2011
Un atemptat causa 21 morts i uns 80 ferits en una església d’Alexandria.
Professor joan B. Culla i Clarà. El País 29.12.2010. La conspiración del talento.
En política, cine, literatura o música, muchas de las bajas del año que termina han sido personalidades judías. No es que 2010 haya sido particularmente mortífero para los judíos, es que su aportación es asombrosa
El final de un año y el comienzo de otro propician, en los medios de comunicación, toda suerte de balances, inventarios y recuentos de lo acaecido durante los 12 meses anteriores en los distintos campos de la actividad humana. Permítanme, pues, que me acoja a esta vieja costumbre periodística para hacer, en los siguientes párrafos, una breve relación de figuras relevantes en muy diversas disciplinas que han fallecido en 2010. Tomaré como base, sencillamente, los obituarios que publican de manera regular EL PAÍS y otros grandes diarios internacionales.
La noticia en otros webs
Son apenas el 0,2% de la humanidad y acumulan desde 1901 unos 170 premios Nobel, un 29%
La humanidad sería infinitamente más pobre sin tantos cerebros judíos del pasado y del presente
El pensamiento político de izquierdas ha sufrido en Francia dos bajas muy sensibles: el filósofo y militante trotskista Daniel Bensaïd, uno de los inspiradores del Mayo del 68, y Claude Lefort, pensador antitotalitario, padre de la revista y del grupo Socialisme ou Barbarie. Si, sin dejar las ideas, pasamos a la acción, hay que citar el óbito de Abraham Serfaty, comunista marroquí, el más celebre y encarcelado opositor al régimen de Hassan II. Sin olvidar la prematura muerte de Tony Judt, historiador y analista británico de renombre internacional. Aunque carentes de la celebridad global de Judt, no sería justo desconocer los fallecimientos del influyente periodista alemán Ernst Cramer, que fue director del diario hamburgués Die Welt, del diplomático holandés Max Kohnstamm, impulsor en los años cincuenta de la Comunidad Europea del Carbón y del Acero (CECA), o del diplomático norteamericano Richard Holbrooke, artífice de los acuerdos de Dayton sobre Bosnia.
Las pérdidas que quiero evocar en el mundo del cine empiezan forzosamente por la de Tony Curtis, el inolvidable actor de Con faldas y a lo loco y otras grandes películas de la misma década, y siguen por su prolífico colega Harold Gould, y continúan con el director Irvin Kerschner, responsable de importantes y taquilleros títulos en el Hollywood de los setenta. Pero tanto o más celebrados que los filmes de Curtis en Occidente eran los que coetáneamente dirigía en la URSS Vladímir Motyl, fallecido el pasado mes de febrero.
Si nos adentramos por las veredas del arte, a lo largo de 2010 hicieron mutis por el foro el reputado violinista y director de orquesta ruso Rudolf Barshai y, en sus antípodas, el músico, poeta underground y militante anarquista norteamericano Tuli Kupferberg. Y el escritor argentino David Lagmanovich, maestro del microrrelato; y su colega holandés Harry Mulisch, uno de los tres autores más importantes de los Países Bajos durante la segunda mitad del siglo XX; y el novelista marroquí en lengua francesa Edmond Amran el Maleh; y el relevante pintor expresionista estadounidense Jack Levine.
Sin desdeñar al longevo campeón ajedrecista húngaro Avidor Lilienthal, o al gran economista austriaco Kurt W. Rothschild, es tal vez en el campo de las ciencias donde las pérdidas son más numerosas: el físico y astrofísico norteamericano Gerson Goldhaber, descubridor de la energía oscura; su colega y compatriota Samuel Cohen, creador en 1958 de la bomba de neutrones; el físico francés Georges Charpak, premio Nobel del ramo en 1992; el también francés y matemático Benoît Mandelbrot; el antropólogo molecular estadounidense Morris Goodman, el primero que formuló el parentesco biológico entre humanos y grandes simios...
Y bien, aparte de haber fallecido durante el último año, ¿qué tienen en común estas dos docenas de personajes cuya relevancia se debe a motivos tan dispares? ¿Por qué me ha parecido justificado alinearlos uno detrás de otro? Pues porque todos ellos eran judíos. Franceses, norteamericanos, rusos, alemanes, húngaros, marroquíes, británicos o argentinos, pero judíos. De izquierdas, de derechas, apolíticos, religiosos, agnósticos o ateos, pero judíos. Con trayectorias personales o familiares muy a menudo marcadas (emigraciones, exilios, cambios de apellido...) por esa condición judía.
No, no es que 2010 haya sido especialmente mortífero para los judíos a escala mundial; de hecho, una lista semejante a la que he pergeñado en las líneas anteriores podría confeccionarse cada año, y es probable que esté elaborada. De otra parte, y por fortuna, las noticias de carácter económico, literario, científico o político con protagonistas judíos no aparecen solo en la sección de necrológicas. Sin salir de este diario, a lo largo de los últimos meses hemos podido leer acerca de las visitas a Madrid del premio Nobel de Economía en 2007, Eric Maskin, y de la escritora mexicana Sabina Berman, y del escritor alemán Edgar Hilsenrath. Y supimos de la aparición de la última novela de Philip Roth, Nemesis, y de un nuevo libro del argentino Marcos Birmajer, y de la llegada al liderazgo de los laboristas británicos del joven Ed Miliband, y de las rarezas del hirsuto matemático ruso Grigori Perelman. Y, por supuesto, se ha seguido hablando de los clásicos: la reedición de las memorias de Harpo Marx, la aparición de inéditos de Vasili Grossman, de Primo Levi... Otra vez, todos judíos.
Considerando que, en nuestro planeta de casi 6.800 millones de habitantes, los judíos suman menos de 14 millones de individuos, el relieve que miembros de este grupo humano -ya se le defina como nacional, socio-cultural, religioso, étnico o lo que fuere- mantienen desde hace dos siglos en los terrenos de la política, la economía, la ciencia, la creación artística y literaria, etcétera, no puede calificarse más que de asombroso. Que, siendo los judíos apenas el 0,2% de la humanidad, acumulen desde 1901 unos 170 premios Nobel en todas las categorías (un 29% de los concedidos), eso no puede ser fruto más que de una vasta conspiración.
Una conspiración, sí. Un complot que comenzó cuando la Revolución Francesa derribó las puertas de los guetos europeos, liberando así las cantidades ingentes de talento, de creatividad, de energía, de capacidad de estudio que 50 generaciones de judíos habían acumulado durante más de mil años de opresión, discriminaciones y restricciones. La riada subsiguiente inundó al mundo occidental durante las dos centurias siguientes, de Marx a Disraeli, de los Rothschild a Trotski, de Freud a Elias Canetti, de Harold Pinter a Einstein. Y todo induce a pensar que, en estos albores del tercer milenio, el desembalse todavía no ha terminado.
Así las cosas, ante la evidencia de que nuestra civilización (la literatura que leemos, el cine y la televisión que vemos, la ciencia que nos asombra, la medicina que nos cura, la tecnología que nos cambia la vida, el arte que nos deslumbra...) serían infinitamente más pobres sin las aportaciones de miles de talentos judíos, resulta tan sorprendente como inquietante la persistencia en España de ancestrales prejuicios antisemitas. Según distintas encuestas realizadas de 2008 a 2010, entre un máximo del 46% y un mínimo del 34,6% de los españoles tienen una opinión desfavorable acerca de los judíos, y la mitad de nuestros escolares no quisieran tener como compañero de clase a un niño judío, aunque admiten que tampoco sabrían cómo reconocerlo, ahora que la teoría según la cual los judíos poseen cuernos y rabo ya ha perdido vigor.
Frente a estos datos, que nos sitúan a la cabeza del triste ranking del antisemitismo europeo siendo así que tenemos una de las comunidades judías más pequeñas y poco visibles de Occidente, uno se pregunta qué es lo que, de los judíos, desagrada tanto a entre un tercio y la mitad de los españoles. ¿Discrepan de la teoría de la relatividad? ¿Les enfurece el psicoanálisis? ¿Abominan de los filmes de Woody Allen? ¿Les da dolor de cabeza la música de Leonard Cohen? ¿Les disgusta esa creación de Mark Zuckerberg llamada Facebook? ¿Rechazarían pasar una velada en compañía de Natalie Portman, o de Rachel Weisz, o de Adrien Brody? Porque si resultase que recelan de los judíos a causa de la política de Israel, la réplica sería bien simple: nadie en su sano juicio se declara italianófobo o antirruso por hostilidad hacia la gestión de Silvio Berlusconi o de Vladímir Putin. A mayor abundamiento, la mayoría de los judíos no son ciudadanos de Israel, e incluso entre estos últimos son numerosos quienes divergen de las actuaciones de su Gobierno.
De todo lo cual no debe deducirse que los judíos constituyan, junto a querubines, serafines y demás espíritus alados, un orden angélico. Bastará recordar a Henry Kissinger con todo su Premio Nobel, o a Jack Abramoff -el superlobbista corrupto de la era Bush- o al estafador Bernard Madoff. Lo dejó dicho uno de ellos, el inmenso Billy Wilder, y el axioma vale lo mismo para personas que para colectivos: "nadie es perfecto".
Joan B. Culla i Clarà es profesor de Historia Contemporánea en la Universidad Autónoma de Barcelona.
diumenge, 26 de desembre del 2010
dimarts, 21 de desembre del 2010
dilluns, 20 de desembre del 2010
divendres, 17 de desembre del 2010
dissabte, 11 de desembre del 2010
Evidencias lacerantes. Pilar Rahola. La Vanguardia. 19/11/2010
Con Israel, indignación interplanetaria a la primera que se mueve un soldado. Pero con Marruecos, café turco a las cinco y pelillos saharauis a la mar, que el emir de los creyentes no está para tonterías.
Perdonen la impertinente pregunta que planteo en dos partes. Primera: ¿por qué a la ONU le resulta tan fácil hacer resoluciones acusatorias contra una democracia vulnerable, que sufre décadas de acoso violento, cuya integridad es amenazada por poderosos países, y que está rodeada de organizaciones fundamentalistas que tienen como objetivo su destrucción? Y la segunda: ¿por qué a la ONU le resulta tan difícil hacer algún papelito, ni que sea de buen rollo, contra una dictadura que nadie considera objeto de sus deseos nucleares, que no está rodeada de feroces enemigos y cuyo problema nacional pendiente no es defendido por grupos terroristas? Es decir, puestos a defender los tan manipulados derechos humanos, ¿por qué la ONU se atreve con una democracia en riesgo, y no con una dictadura que no sufre ninguno? Con Israel, indignación interplanetaria a la primera que se mueve un soldado. Pero con Marruecos, café turco a las cinco y pelillos saharauis a la mar, que el emir de los creyentes no está para tonterías.
Es decir, un país que mantiene una democracia contra viento y marea, que tiene tiempo para invertir en conocimiento, que sufre desde guerras de países vecinos hasta ataques terroristas indiscriminados y que, con todo, consigue mantener a su población en un respetable nivel de vida, es el blanco de las iras de la ONU. Pero un país dictatorial, que mantiene al 41% de su población en la pobreza, pasto fácil de los discursos fanáticos, que no sufre el acoso de ningún vecino violento y que ha exportado algunos de los terroristas más violentos del yihadismo (entre ellos, los del 11-M), no sólo no es el blanco de la ONU, sino que es el amigo para siempre. Contra Israel se organiza un poderoso ejército en el norte, Hizbulah, y una violenta organización en el sur, Hamas, ambos financiados por países poderosos como Irán, y sin embargo no tiene derecho a la defensa. Contra Marruecos se organizan unos cuantos miles de pobres saharauis, abandonados a su suerte, cuya causa pacífica nunca ha violentado la seguridad del Estado, y tiene el derecho a hacer lo que le da la gana. Y es que la ONU, contra Israel vive muy bien, pero contra Marruecos ni parpadea.¿Por qué? ¿Será porque los poderosos países del petrodólar mueven sus hilos contra Israel y nunca lo harán contra Marruecos? ¿Será porque los saharauis no interesan al islam? ¿Será porque Israel es una democracia y eso resulta intolerable? ¿Será que la ONU no manda? Será, absolutamente dominada por los intereses de las poderosas dictaduras que la conforman. El tema, querida ONU, nunca han sido los derechos humanos. Por eso contra Israel vale todo. Porque la causa no es la defensa palestina. La causa es la destrucción de un cuerpo democrático anómalo que rompe los esquemas del islam. Israel no es digerible, pero ¿Marruecos? Marruecos es una dictadura. ¿Cuál es el problema?
dissabte, 4 de desembre del 2010
Eleccions al Parlament de Catalunya. Novembre 2010. Els resultats a l'Aleixar.
| Candidatura | Nombre de vots | % |
| CiU | 248 | 54,15 |
| ERC | 61 | 13,32 |
| PSC | 41 | 8,97 |
| ICV | 31 | 6,76 |
| SI | 25 | 5,46 |
| PP | 23 | 5,01 |
| RCat | 10 | 2,17 |
| C’S | 5 | 1,09 |
| CORI | 4 | 0,87 |
| PxC | 3 | 0,66 |
| PACMA | 2 | 0,44 |
| VERDS | 1 | 0,22 |
| ESCONS BLANC | 1 | 0,22 |
| NULS | 1 | 0,22 |
| BLANCS | 2 | 0,44 |
| 13 Candidatures | 458 | 100 |
| Cens | 649 | |
| Participació | | 70,57 |
divendres, 3 de desembre del 2010
dijous, 2 de desembre del 2010
diumenge, 28 de novembre del 2010
Protocol de col·laboració entre el Departament de Turisme i l'Ajuntament de l'Aleixar.
9 municipis del Camp de Tarragona promocionaran el seu turisme al voltant del modernisme, el llegat jueu, la Ruta del Cister i les figures de Jaume I, el rector de Vallfogona, i Pau Casals, entre altres
· El conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, acompanyat del director dels serveis territorials del Departament a Tarragona, Àngel Xifré, ha signat avui protocols de col·laboració amb els ajuntaments de Reus, Salou, Mont-roig del Camp, l’Aleixar, Capçanes, Aiguamúrcia, Vallfogona de Riucorb, El Vendrell i Calafell sengles protocols de col·laboració per a la promoció conjunta dels recursos turístics intangibles.
· El Pla de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya identifica prop de 2.000 recursos intangibles arreu de Catalunya. Amb aquests convenis, ja s’han subscrit 164 protocols de col·laboració arreu de Catalunya.
Divendres, 26 de novembre de 2010.- El conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, acompanyat del director dels serveis territorials del Departament a Tarragona, Àngel Xifré, ha signat avui amb els Ajuntaments de Reus, Salou, Mont-roig del Camp, l’Aleixar, Capçanes, Aiguamúrcia, Vallfogona de Riucorb, El Vendrell i Calafell, sengles convenis de col·laboració per promocionar els recursos turístics intangibles de les comarques del Baix Camp, l’Alt Camp, el Baix Penedès i la Conca de Barberà.
Amb els protocols signats avui, s’assenten les bases de la col·laboració entre el Departament i el món local, per promocionar els respectius recursos turístics intangibles, identificats pel Pla de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que localitza prop de 2.000 recursos intangibles arreu de Catalunya. Amb els d’avui, el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, ja ha subscrit 164 convenis de col·laboració en matèria d’intangibles amb municipis d’arreu de Catalunya.
Reus
El Pla situa en el municipi de Reus els recursos intangibles ”Les figures del general Joan Prim, d’Antoni Gaudí i la ruta del modernisme”, considerats prioritaris i vinculats, el primer, a la marca setena Catalunya de la il·lustració a les repúbliques (1740-1875) i, les altres, a la vuitena, Catalunya i la febre de l’or, catalanisme i anarquisme; en base a les quals vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquests intangibles que s’ordenaran al voltant dels recursos esmentats.
Salou
El Pla situa en el municipi de Salou el recurs intangible “La figura de Jaume I i l’expansió cap a la Mediterrània”, considerat preferent i vinculat a la marca cinquena La Catalunya dels monarques: l’esplendor medieval (1200-1500); en base a la qual es vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquest intangible.
Mont-roig del Camp
El Pla situa en el municipi de Mont-roig del Camp el recurs intangible ”La figura de Joan Miró”, vinculat, a la marca desena “La Catalunya de la creativitat i de les llibertats (1980-actualitat)” i que queda emmarcada dins un pla per impulsar els “Genis, genialitat i territori”; en base a la qual vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquests intangibles.
L’Aleixar
El Pla situa en el municipi de l’Aleixar els recursos intangibles següents: “La ruta cultural Mir-Manent”,“El llegat jueu” i “La ruta del Carrasclet (PR-C88)”. El primer el vincula a la marca desena, La Catalunya de la creativitat i de les llibertats”; el segon a la marca cinquena “La Catalunya dels monarques: l’esplendor medieval (1200-1500)”, ja que es tracta d’un dels municipis inclosos en la guia “La Catalunya jueva. Viatge per les terres d’Edom” (editada per la Direcció General de Turisme) i el tercer a la marca sisena “La Catalunya rebel (1500-1740)”. En base a aquestes marques es volen desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquests intangibles.
Capçanes
El Pla situa en el municipi de Capçanes el recurs intangible “La figura de Pere Joan Barceló, Carrasclet”, considerat prioritari i vinculat a la marca sisena, La Catalunya Rebel (1500-1740); en base a la qual es vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquest intangible.
Aiguamúrcia
El Pla situa en el municipi d’Aiguamúrcia diversos recursos intangibles relacionats amb el Monestir de Santes Creus i que s’han considerat prioritaris (amb tres estrelles): la ruta nacional (impulsada per la Direcció General de Turisme) “Camí de Sant Jaume de Galícia a Catalunya” i que el Pla vincula a la marca temàtica quarta “El naixement de Catalunya (700-1200)” i “La Ruta dels panteons i les tombes dels reis i les reines de la Corona d’Aragó”, la qual el pla vincula a la marca cinquena “La Catalunya dels monarques: l’esplendor medieval (1200-1500)” i en destaca especialment els panteons reials de la “Ruta del Cister”; en base a les quals vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquests intangibles.
Vallfogona de Riucorb
El Pla situa en el municipi de Vallfogona de Riucorb el recurs intangible “Ruta literària de Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona”, vinculat a la marca sisena “La Catalunya rebel (1500-1740); en base al qual vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquest intangible.
Calafell
El Pla situa en el municipi de Calafell el recurs intangible considerat prioritari i vinculat a la marca tercera La Catalunya dels ibers, grecs, romans i visigots (800aC-700dC), en base a la qual vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquests intangibles que s’ordenaran al voltant del recurs “La Ciutadella de Calafell”.
El Vendrell
El Pla situa en el municipi del Vendrell els recursos intangibles considerats preferents i vinculats, respectivament, a les marques vuitena Catalunya i la febre de l’or, catalanisme i anarquisme (1875-1930) i a la desena La Catalunya de la creativitat i de les llibertats, en base a les quals vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic dels intangibles següents: a) la “Ruta literària d’Àngel Guimerà”, per impulsar la consolidació de la iniciativa “Espais Escrits-Xarxa del Patrimoni Literari Català” que integra les cases-museu d’acreditats literats i promou la divulgació del seu llegat a través de rutes literàries i b) “La figura de Pau Casals”.
El marc: el Pla d’Implementació i el Catàleg de Recursos Turística Intangibles de Catalunya
El Departament, a través de la Direcció General de Turisme, ha firmat ja altres 18 convenis de col·laboració en matèria d’intangibles amb diferents municipis catalans. Aquestes actuacions s’emmarquen en el Pla d’Implementació dels Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que ha impulsat el Departament i que identifica prop de 2.000 recursos intangibles arreu de Catalunya, tots ells amb potencial de ser posats en valor turístic.
La realització del Pla i també del Catàleg de recursos turístics intangibles de Catalunya s’emmarca en del Pla Estratègic del Turisme a Catalunya 2005-2010, que ha impulsat el Departament a través de la Direcció General de Turisme, i que és el resultat de tres anys de treball en el qual hi han col·laborat diversos equips interdisciplinars i prop una cinquantena d’especialistes.
En aquest sentit, la iniciativa té la voluntat de d’esdevenir un instrument útil, que impulsi la creació de productes turístics de referència, que sigui capaç d’integrar les ofertes disperses i consolidar la posició de Catalunya com a destinació turística integral de qualitat. D’aquesta manera es pot multiplicar de forma exponencial l’oferta del país en el camp del turisme cultural, tan de cara al turisme domèstic com respecte al turisme internacional. El Departament ha editat uns 500 exemplars d’aquest Pla, que també es pot consultar a través del web del Departament.
dilluns, 8 de novembre del 2010
dissabte, 6 de novembre del 2010
Pobre Saura, si el distret fos un mosso d'esquadra.
Rangel confirma que es va extraviar informació confidencial sobre la visita del papa a Barcelona
Trobats al carrer documents sobre el dispositiu policíac
El delegat del govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, ha confirmat que algú va perdre informació confidencial sobre el dispositiu policíac per a lavisita del papa Benet XVI ara fa un mes, després d'una reunió. Segons Rangel, aquesta pèrdua es va comunicar als superiors, de manera que es va canviar el dispositiu previst. La greu errada de seguretat s'ha sabut ara perquè un home va trobar el dossier amb la informació confidencial pel carrer.
En els documents hi ha noms, números de telèfon i adreces de correu electrònic d'alts càrrecs dels cossos de seguretat, entre molta més informació. La consellera de Justícia, Montserrat Tura, ha parlat, a RA1, de negligència: 'És evident que això és aquí perquè algú ha comès un acte negligent'. La policia espanyola i els mossos d'esquadra han anat a buscar avui al matí la documentació a RAC1. Per la seva banda, Rangel insisteix que no hi ha cap perill per a la seguretat, perquè es va canviar el dispositiu de seguretat.
Els documents, els va trobar un veí de Barcelona quan passejava el gos per la Via Augusta, entre Travessera de Gràcia i el carrer Lluís Antúnez. Tenen el segell del ministeri de l'Interior espanyol. En alguns es podia llegir com la Unitat Central de Protecció de la policia espanyola proposava quan havia d'entrar en funcionament el Centre de Coordinació Operativa i es detallaven les necessitats materials dels agents. En un altre document, un correu signat pel cap de la Secció de Seguretat Electrònic de la policia, es detallaven el nombre de càmeres de seguretat i d'inhibidors de freqüències que hi haurà al voltant de la Sagrada Família durant la visita del papa i la llista d'hotels on s'allotjarà el seguici papal. També hi ha informació sobre una adreça IP i el nombre de mòdems que demana la policia per a Sitel, un sistema per a interceptar i analitzar qualsevol mena de comunicació digital. Hi consta també una altra adreça IP amb el nom de l'usuari i la paraula clau per a accedir-hi i, en el revers del document, el nom d'un tinent coronel sota les paraules 'casa reial'.