Respiro la tarda de la farigola
i l'ombra farcida de verd romaní
i l'hora calenta d'un sol que rodola
pel llavi celeste, que es torna camí.
El blau, la mirada m'inunda i mormola
paraules llunyanes de cel sense fi;
vola una oreneta per la meva gola
amb ales ungides d'aroma de pi.
Respiro la terra que és força, que és flaire,
que és roca i espina i és fang i forment,
que tot ho fa moure sense moure's gaire.
Respiro muntanya de brises i vent
i, amb l'ànima plena de tant mirar enlaire,
cremant-me la ullada, respiro ponent !
