Amics de les Forces de Defensa d'Israel

http://www.israelsoldiers.org/

La seva feina és tenir cura d'Israel. La nostra és tenir cura d'ells.

http://www.libi-fund.org.il/

Khanucà, a Barcelona.

Joan F. Mira, a l'Avui.

Sobre esglésies i mesquites.

Els suïssos, fa poques setmanes, han votat per clara majoria contra l’erecció de minarets en les mesquites noves que es puguen construir al país. No han votat contra les mesquites, han votat contra els minarets. Com si es pogueren construir esglésies, però no campanars. No crec que fóra qüestió de mantenir la integritat dels paisatges alpins, sinó més aviat una mostra de recels arrelats i de pors molt profundes. Jo, no cal dir-ho, hauria votat contra la prohibició. Dit això, em semblen també plenes de recels, i sospitoses, la major part de reaccions i comentaris que sobre aquesta matèria he llegit i escoltat. No perquè jo vulga justificar el vot dels suïssos (se’ls ha degut espatllar algun mecanisme de rellotgeria, com a mínim), els quals d’altra banda, amb la proporció d’immigats més alta d’Europa des de fa dècades, no han tingut conflictes virulents, com Anglaterra o França, per exemple. Sinó perquè constate una vegada més el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians. Segons el qual masoquisme (plaer en la fustigació del propi cos), els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels “altres” (els no occidentals, o no cristians), fins i tot quan són més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics. I si el cap del govern de Turquia (tan europeu…) demanava que, en represàlia, els musulmans retiraren els fons dels bancs suïssos, vejam si algun president cristià no hauria de demanar que no comprem petroli d’Aràbia, on és impensable poder construir una església, ni sense campanar.

Podríem recordar fets molt recents, que explicaven alguns grans diaris europeus i nord-americans a finals de juliol i primers d’agost. Era una festa de casament entre cristians, en un poble del Panjab, al Pakistan: al final de la cerimònia, tal com és costum, els convidats llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l’Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa intolerable. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l’endemà, arribaren els autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa. Els cristians són de la mateixa religió que els americans, cridaven, cal destruir-los, i començaren els incendis, les metralladores i les bombes. Moltes desenes de persones van morir a trets o entre les flames, i hauria estat molt pitjor si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema no són ja els atacs esporàdics, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que els escassos cristians del país estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als infidels.

Perquè la predicació de l’odi continua, d’Indonèsia a Nigèria, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola no en diu res, o només una ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan mateix (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents), continua vigent la “llei 295”, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l’Alcorà i la figura de Mahoma. És prou la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme esglésies, o cases cristianes, amb els habitants dins. I ací, com és habitual, ningú no s’escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer.

Els cristians han estat una força i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres, evidentment, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, i en la major part del món que solem definir com a islàmic. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país. Justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants.

Palestina, i sobretot Gaza, on Hamas defineix la identitat en termes rigorosos de religió, n’és un exemple contundent. A Betlem, del 80% de cristians que eren fa pocs anys ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia...), i els atacs als infidels són també una realitat creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (amb una llista més completa, serien més incòmodes encara), que parlar d’aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, etcètera. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol i protesta, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes dels països islàmics, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que en solem dir cristians. Algun expert, del ram angelical, m’ho hauria d’explicar.

Jo, agnòstic en matèria de religions, diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar-li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València, per exemple, hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic. Fins i tot sense campanar.

Carta als Reis Mags de l'Orient.

Estimats Reis Mags de l’Orient. Crec en la República com a forma adequada de govern, però donada la gran desorientació que pateixo i tenint present que la crisi econòmica es passeja per tot arreu i empastifa a molta gent, aquest any només us demano una cosa sola: Una bruixola. A veure si amb la seva ajuda em situo, doncs no entenc res de res.

Per una banda impulsen referèndums al carrer i per l’altra rebutgen debatre sobre el tema en el nostre Parlament, que és el lloc més adient per fer-ho.

Us espero la nit del 5 de gener. Fins aviat.

El Punt, 23.12.2009

El Parlament rebutja tramitar una ILP Iniciativa Legislativa Popular per un referèndum per segon con en un any.

La mesa del Parlament va rebutjar ahir tramitar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per convocar un referèndum nacional vinculant d'autodeterminació presentada per alguns membres de la coordinadora de les consultes sobre la independència a títol estrictament individual. La decisió va ser presa per unanimitat, amb els mateixos arguments utilitzats per rebutjar, el 6 de maig passat, la ILP dels Deumil.cat que perseguia el mateix objectiu: «No s'ajusta ni a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat.» El reglament de les ILP estipula que la proposta ha d'atendre's a matèries sobre les quals la Generalitat tingui atribuïdes les competències i impedeix que les ILP reprodueixin «una altra iniciativa popular de contingut igual o substancialment equivalent presentada durant la mateixa legislatura.» Tres dels impulsors d'aquesta darrera ILP, Anna Arqué, David Vinyals i Josep Anton Martínez Llorach, vinculats a diverses plataformes sobiranistes, també van subscriure la del mes de maig. La Coordinadora Nacional de les consultes es va afanyar a desvincular-se de la presentació de la ILP, anunciada per l'alcalde d'Arenys de Munt –i portaveu de la coordinadora–, Carles Móra, el 13 de desembre passat coincidint amb la proclamació dels resultats del referèndum plurimunicipal. La iniciativa pretenia convocar els catalans a les urnes el 25 d'abril de 2010.

La seva aritmètica.

2 + 2 = ?

Salvador Sostres. El Mundo. 23.12.2009

SALVADOR SOSTRES

Soy independentista y me gustan los toros

LA INTELIGENCIA es constante y la humanidad no para de crecer. Hay quien piensa que tras la voluntad de prohibir los toros en Cataluña está el empeño de irnos alejando de España. Pero es mucho más simple y mucho menos brillante. Los animalistas no son independentistas. Los animalistas son unos memos. Porque sólo un memo puede creerse que un animal tiene derechos o que un toro de lidia vive peor que uno de granja; o que se sufre más en la plaza que en el matadero.

Seamos serios. Los que llaman al toreo el espectáculo de la muerte son como aquellos que dicen que la ginebra sólo sabe a alcohol, porque no están acostumbrados a beber. Once again, memos.

Soy independentista y me gustan los toros, y lo que aún me gusta más es que cada cual pueda ejercer, sin ser molestado, la libertad de ir o no ir a verlos. Lo que en verdad sucede es que en Cataluña y en España hay muchos memos. Memos.

Con el clamoroso pretexto de la tolerancia se ha llegado a decir que todas las opiniones son respetables. Pues mire usted, no. Porque llamarle asesino a un matador no es una opinión, es una tontería.

Se habla de referendos independentistas, del Estatut, de si Cataluña es una nación o de si España se rompe. Pero más acá de estos debates, y representando una amenaza mucho más devastadora, una nueva patria está a punto de fundarse. Sin segregación alguna por motivos culturales, religiosos, de género o de pertenencia. Totalmente transversal, como se dice ahora. Es la patria de la estupidez sin excusa ni rubor.

Ante la estupefacción de las inteligencias razonadoras, de un lado y de otro, los memos ganan cada vez más terreno. Véase que el pasado viernes, cuando el Parlamento de Cataluña aprobó debatir la prohibición de las corridas, una conocida animalista llegó al insólito extremo de proclamar, entre lloros, que por primera vez «los animales habían tenido voz en un Parlamento», lo cual, a parte de sobrecogedor, es rotundamente falso, pues hace tiempo que Montilla habla allí todo lo que quiere hablar, ese hombre al que la semana pasada le preguntaron en un programa de radio cuál era su canción preferida y respondió «Mediterráneo, de Lluís Llach».

Salvador Sostres es escritor. Su último libro es Viatge de noces (A contravent, 2009).

Sota la seva responsabilitat. Salvador Sostres comenta la "caravana solidaria" assaltada a Mauritània"

Salvador Sostres, 12.12.2009

Sota la seva responsabilitat

Anar a fer el solidari allà baix és un esport d'aventura i de risc com un altre. És com fer el París Dakar o aquesta mena d'excursionisme extrem que mai no li he sabut veure la gràcia. Vicis privats, en qualsevol cas, que em sembla molt bé que cadascú els practiqui si en té ganes, però totalment sota la seva responsabilitat. Que es paguin el rescat. Una cosa són els pescadors de l'Alakrana, que estaven treballant, i l'altra uns particulars que estaven fent turisme benèfic. Si es vol fer beneficiència, a Barcelona hi ha moltes necessitats que cal atendre. Hi ha, per desgràcia, tota mena de calamitats i vides destrossades i organitzacions que es dediquen a ajudar-los i que sobvreviuen de miracle, sempre amb l'aigua al coll, i que estarien encantades de tenir ajuda suplementària. Tenim, fins i tot tenim el català, la llengua catalana que necessita tota l'ajuda que puguis donar-li, i cal recordar que vivim en un país ocupat i que per tant és digne de tota quanta solidaritat. Motius personals, motius culturals, motius polítics. Què més pots demanar? Tens tots els motius que vulguis per ser solidari i per ser útil sense moure't de casa. Ets molt lliure d'anar allà a fer el mec, però has de fer-ho assumint les teves pròpies responsabilitats i cal remarcar que aquest segrest dels cooperants és una notícia ben desagradable però que gaire sorpresa no ens pot causar. Tot sembla indicar que els segrestadors no exposaran reivindicacions econòmiques sinó polítiques, i que hi haurà poc marge per negociar. Que aquesta gent són una colla de bàrbars, nosaltres ja ho diguérem molt abans. Probablement aquests cooperants havien assistit a les manifestacions contra la guerra de l'Irak, i probablement també, creguin en l'abraçada de civilitzacions de Zapatero. Nosaltres, la gent normal, sempre hem sabut que volien destruir-nos i matar-nos, i que fa de mal abraçar algú que està disposat a morir explotant. Nosaltres, la gent normal, sempre ho hem sabut i sempre ho hem escrit i sempre ho hem explicat. Aquest segrest és una llàstima, però no una casualitat. Forma part de la manera de funcionar d'una gent que són els enemics encara que hi hagi tant curtet a Barcelona i a Catalunya que es cregui que els únics enemics que per definició hi ha són els americans. No crec que hi hagi gaire coll per salvar la vida d'aquests cooperants, tot i que naturalment voldria que aquest meu pronòstic fos absolutament equivocat. Sí que podríem aprendre la lliçó i entendre de què i amb qui estem parlant. Entendre que això és una guerra perquè ens odien i oiden la nostra manera de viure i la volen destruir. Anar a barrejar-se amb ells com qui va a fer el turista, per molta pantomima solidària que es pretengui, és un esport de risc i jo crec que els esportistes de risc són lliures d'assumir aquest risc però també les responsabilitats que se'n derivin i que si hi ha un problema s'han de pagar el rescat. No crec que amb aquests tres d'ara s'hi pugui fer res, però potser n'hauríem d'aprendre i pensar-nos-ho millor abans de tornar-nos a ficar a la boca de llop sense cap necessitat.

Ves, que parlen les pedres dels de la religió de la pau.

I pedra va, pedra ve, i una altra pedra va, i una altra pedra ve .......
Publicat a La Vanguardia, el dimarts, 15 de desembre de 2009.

Minaret suís amunt, minaret suís avall, i mentrestant ...

Uns islamistes jutgen i sentencien a mort una acusada d'adulteri en un mas de Valls

La dona va poder demanar ajuda abans de l'execució i els nou integrants del «tribunal» estan empresonats

06/12/09 02:00 - Valls - el punt email protegit

Aquesta masia de Valls es va convertir en el palau de justícia particular dels islamistes per condemnar una adúltera. Foto: ACN.

Una masia de la capital de l'Alt Camp es va convertir el mes passat en la seu d'un tribunal que va celebrar un judici islamista contra una dona acusada d'adulteri. Seguint els preceptes de la llei islàmica, els integrants del tribunal, vinculats al corrent salafista, van condemnar a mort l'acusada, i es disposaven a executar la sentència quan la dona, aprofitant un descuit dels que la retenien, va escapar-se i va anar a denunciar el cas als Mossos. Amb la intervenció de la justícia del país, el cas va acabar amb els 9 membres d'aquest estrany tribunal empresonats per segrest, intent d'homicidi i participació en banda criminal organitzada.

Aquest judici, a imatge dels que celebren els integristes islàmics en països com ara l'Afganistan, on els drets i les llibertats sobretot de les dones són inexistents, va acabar amb una sentència de pena de mort, com solen acabar aquests judicis en països extremistes. Però la diferència és que en aquest cas l'escenari no va ser cap país recòndit sota les directrius islamistes, sinó una masia situada al carrer del Gas, sense número, de Valls. Allà la dona sospitosa d'adulteri va ser retinguda contra la seva voluntat i jutjada pels homes que s'havien constituït pel seu compte en jutges i que van dictar sentència in voce, i que també havien de ser els botxins que executessin la pena. Però la dona va poder fugir del captiveri aprofitant un moment de descuit dels homes que feien les tasques de carcellers, i es va presentar en una comissaria dels Mossos i va denunciar que la volien matar. Els Mossos es van creure el relat de la denunciant i van posar el cas en coneixement del jutjat d'instrucció número 1 de Tarragona. El jutjat també es va prendre molt seriosament les acusacions, i el 13 de novembre passat va dictar una interlocutòria d'entrada i escorcoll a la masia que havia estat l'escenari del particular judici, i va imputar els delictes de detenció il·legal, homicidi temptat i integració a banda criminal organitzada a cinc dels inquilins habituals de la casa: Absdelam Zefri, Khalid El Marsi, Abdelhadí Hassib, Hassan Rihane i Said Riffi. L'endemà, el dissabte 14 de novembre, de matinada els Mossos, liderats per la divisió d'informació (que té per objectiu investigar els casos que comportin amenaces per a la llibertat individual o col·lectiva, la pau o la cohesió social, entre els quals, el terrorisme i l'extremisme islamista), van irrompre al mas del carrer del Gas de Valls, on van detenir els cinc homes que hi havia. Un altre home, de nacionalitat marroquina, que era la casa quan hi van entrar els Mossos va quedar en llibertat. Paral·lelament i també amb les corresponents ordres d'escorcoll del jutjat número 1 de Tarragona, els Mossos van escorcollar un altre domicili de Valls, i també un habitatge de Reus. En total, l'operació va acabar amb la detenció de nou homes que, segons informava ahir El Periódico, van ser traslladats a comissaries diferents perquè no poguessin mantenir contacte entre ells. Els detinguts van ser interrogats el dilluns dia 16 de novembre al jutjat de Tarragona, que va ordenar-ne l'empresonament.

Tot i que es tenia constància que a les comarques tarragonines hi havia establerts grups que es podrien vincular amb corrents salafistes, fins ara no s'havia tingut coneixement de cap actuació que hagués pogut acabar amb una execució humana com la que s'ha acabat destapant a la masia de Valls.