Sota la seva responsabilitat
Anar a fer el solidari allà baix és un esport d'aventura i de risc com un altre. És com fer el París Dakar o aquesta mena d'excursionisme extrem que mai no li he sabut veure la gràcia. Vicis privats, en qualsevol cas, que em sembla molt bé que cadascú els practiqui si en té ganes, però totalment sota la seva responsabilitat. Que es paguin el rescat. Una cosa són els pescadors de l'Alakrana, que estaven treballant, i l'altra uns particulars que estaven fent turisme benèfic. Si es vol fer beneficiència, a Barcelona hi ha moltes necessitats que cal atendre. Hi ha, per desgràcia, tota mena de calamitats i vides destrossades i organitzacions que es dediquen a ajudar-los i que sobvreviuen de miracle, sempre amb l'aigua al coll, i que estarien encantades de tenir ajuda suplementària. Tenim, fins i tot tenim el català, la llengua catalana que necessita tota l'ajuda que puguis donar-li, i cal recordar que vivim en un país ocupat i que per tant és digne de tota quanta solidaritat. Motius personals, motius culturals, motius polítics. Què més pots demanar? Tens tots els motius que vulguis per ser solidari i per ser útil sense moure't de casa. Ets molt lliure d'anar allà a fer el mec, però has de fer-ho assumint les teves pròpies responsabilitats i cal remarcar que aquest segrest dels cooperants és una notícia ben desagradable però que gaire sorpresa no ens pot causar. Tot sembla indicar que els segrestadors no exposaran reivindicacions econòmiques sinó polítiques, i que hi haurà poc marge per negociar. Que aquesta gent són una colla de bàrbars, nosaltres ja ho diguérem molt abans. Probablement aquests cooperants havien assistit a les manifestacions contra la guerra de l'Irak, i probablement també, creguin en l'abraçada de civilitzacions de Zapatero. Nosaltres, la gent normal, sempre hem sabut que volien destruir-nos i matar-nos, i que fa de mal abraçar algú que està disposat a morir explotant. Nosaltres, la gent normal, sempre ho hem sabut i sempre ho hem escrit i sempre ho hem explicat. Aquest segrest és una llàstima, però no una casualitat. Forma part de la manera de funcionar d'una gent que són els enemics encara que hi hagi tant curtet a Barcelona i a Catalunya que es cregui que els únics enemics que per definició hi ha són els americans. No crec que hi hagi gaire coll per salvar la vida d'aquests cooperants, tot i que naturalment voldria que aquest meu pronòstic fos absolutament equivocat. Sí que podríem aprendre la lliçó i entendre de què i amb qui estem parlant. Entendre que això és una guerra perquè ens odien i oiden la nostra manera de viure i la volen destruir. Anar a barrejar-se amb ells com qui va a fer el turista, per molta pantomima solidària que es pretengui, és un esport de risc i jo crec que els esportistes de risc són lliures d'assumir aquest risc però també les responsabilitats que se'n derivin i que si hi ha un problema s'han de pagar el rescat. No crec que amb aquests tres d'ara s'hi pugui fer res, però potser n'hauríem d'aprendre i pensar-nos-ho millor abans de tornar-nos a ficar a la boca de llop sense cap necessitat. |
