Cal Boles. l'Aleixar. El Baix Camp

Espai Terra. L'Aleixar. 3 de febrer de 2011.

2011-02-06T21:04:00.002+01:00

Jerusalem. Ministeri d'Afers Estrangers d'Israel. Març 1999.

2011-01-15T20:51:00.001+01:00

Jerusalem, el cor i l'ànima del poble jueu, té un paper central en la cultura jueva, en la seva història i en la seva religió. Des de l'any 1004 AEC, quan el Rei David va establir a Jerusalem la capital de la nació jueva, sempre hi va haver a la ciutat una constant presència jueva. Més encara, en la litúrgia, la música, la literatura i la poesia jueves abunden les referències a Jerusalem, o Sió, el nom bíblic de la ciutat.

Jerusalem, ciutat santa per les tres religions principals, és lloc d'una concentració única de llocs religiosos. Des de la reunificació de la ciutat sota la sobirania jueva el 1967, l'Estat d'Israel va aconseguir protegir els drets de tots els grups religiosos, que gaudeixen de llibertat de culte, restaurant i reconstruint els llocs sagrats per al cristianisme, l'islam ii el judaisme. De fet, en cap altre període de la història han gaudit els fidels de totes les creences de tal grau de llibertat religiosa.

I. El reclam jueu de Jerusalem es basa en 3000 anys d'història
A. Jerusalem ha estat el centre de la consciència jueva durant més de tres mil anys, fins i tot abans que el Rei David la convertís en capital del seu regne l'any 1004 AEC Esdeveniments bíblics com ara el Sacrifici d'Isaac i l'escala de Jacob han estat tradicionalment relacionats amb Jerusalem. Cap altra ciutat ha jugat un paper tan predominant en la història, la cultura i la religió d'un poble com Jerusalem ho ha fet en la vida dels jueus. "Jerusalem", o "Sió" és esmentada més de 800 vegades en l'Antic Testament.

B. A la Diàspora, Jerusalem sempre va tenir un lloc de preferència en els pensaments del poble jueu, en tornar cap a Sió tres vegades al dia per pregar. Rituals diaris com l'oració de gràcies després dels àpats o les cerimònies especials com "Sheva Brajot", les set benediccions de les noces jueves, estan plenes de referències a l'anhel i el viu pensament del poble jueu per la seva antiga capital. A les festivitats, els jueus de tot el món pronuncien la tradicional comiat: "l'any que ve a Jerusalem!"

C. La independència jueva a la Terra d'Israel, que va finalitzar l'any 70 EC i va ser renovada el 1948, marca el més llarg període de sobirania de Jerusalem per sobre totes les nacions. Cap altra nació té una existència política tan extensa en la història com aquesta ciutat única. D. A través de tots els períodes de domini estranger a Jerusalem, els jueus van ser perseguits, massacrats i exiliats. Els períodes de domini estranger van ser els següents: romà (70 EC-324), bizantí (324-614), persa (614-640), àrab (640-1099), creuat (1099-1291), mameluc (1291-1516 ) i turc otomà (1516-1918). Malgrat això, hi va haver una constant presència jueva a Jerusalem.

E. Els jueus sempre van preferir establir-se a Jerusalem. Des de l'any 1840, els jueus han constituït el grup ètnic més vast de la ciutat i han representat una ininterrompuda majoria a Jerusalem des de 1860.

II. El reclam jueu de Jerusalem com a capital és una cosa única
A. Pel que fa a l'estatus de Jerusalem, a Israel sempre va existir un consens. A partir de la reunificació de la ciutat el 1967, tots els governs israelians han mantingut i declarat la seva política unificadora de Jerusalem, expressant que aquesta, l'eterna capital d'Israel, és una ciutat indivisa, sota sobirania israeliana, i afegint que el lliure accés als llocs sagrats i la llibertat de culte seguiran sent garantits als membres de totes les religions.

B. Jerusalem ha estat capital nacional només dues vegades: la capital dels regnes bíblics d'Israel i Judea abans de la destrucció del Temple pels romans (70 EC), i la capital del modern Estat d'Israel a partir del renaixement de l'estat jueu el 1948 .

C. A més del poble jueu, cap altra nació o estat que hagi assolit sobirania política a la zona va convertir a Jerusalem en una ciutat capital. Tant l'imperi àrab com el mameluc van triar a Damasc com a seu de govern, mentre que Constantinoble va ser la base del domini otomà. A més, mai cap d'aquests imperis va atorgar a Jerusalem l'estatus de capital de districte.

III. Històricament, Jerusalem és una ciutat unificada
A. Els 19 anys d'ocupació de la Jerusalem oriental, únic període en el qual Jerusalem va estar dividida, va ser el resultat d'un atac no provocat seguit d'una annexió no reconeguda:

- El 14 de maig de 1948, gairebé al finalitzar el mandat britànic, Israel va proclamar la seva independència. Immediatament després de la proclamació d'Israel, els països àrabs veïns van atacar al nou estat, la Legió Àrab assetjar el barri jueu de la Ciutat Vella de Jerusalem.

- El 28 de maig de 1948, la Legió Àrab envair el barri jueu i l'est de Jerusalem, mentre que Israel dominava els barris jueus occidentals de la ciutat. Per primera vegada en tota la seva història, Jerusalem va ser dividida.

- El 1950, Transjordània va annexar la Marge Oriental i Jerusalem, en un acte que no va ser reconegut ni per la comunitat mundial (exceptuant dos països), ni pels altres estats àrabs.

B. El 5 de juny de 1967, un atac àrab no provocat va ser llançat contra els populosos barris occidentals de Jerusalem. Un indiscriminat bombardeig d'artilleria va provocar destrosses en llocs religiosos, hospitals i escoles al llarg de la línia d'armistici de 1949, les casernes generals de l'ONU al sud de Jerusalem van ser presos, i les tropes enemigues van començar a penetrar en els barris jueus .

C. Les Forces de Defensa d'Israel van rebutjar la invasió i el 7 de juny va reprendre la Ciutat Vella, reunificant a Jerusalem. El filferro de pues i les barreres que havien dividit Jerusalem van ser finalment derrocats, i la llei israeliana, la seva jurisdicció i la seva administració van ser esteses als barris orientals de la ciutat.

D. Jerusalem és i sempre ha estat una ciutat indivisa, exceptuant el període de 19 anys. No es justifica que aquest curt lapse sigui un factor determinant del futur de la ciutat i negui 3.000 anys d'unitat.

IV. No hi ha base per donar a Jerusalem l'estatus de "Corpus separatum"
A. En la Llei Internacional no hi ha cap fonament per a la postura que recolza l'estatus de "Corpus separatum" (entitat separada) per a la ciutat de Jerusalem. Aquest concepte es va originar en una proposta de la Resolució 181 de l'Assemblea General de l'ONU de novembre de 1947, que va tractar sobre la partició del Mandat britànic a Palestina. Cal destacar que es tractava d'una proposta sense força obligatòria, que mai es va fer realitat, i que va quedar invàlida quan els estats àrabs van rebutjar la resolució de l'ONU, envaint el nou Estat d'Israel.

B. Mai va existir cap acord, tractat o arranjament internacional que apliqués a Jerusalem el concepte de "Corpus separatum".

C. Per aquestes raons, Israel considera la solució de "Corpus separatum" com una de les tantes temptatives històriques inapropiades per examinar les possibles solucions de l'estatus de la ciutat.

V. Els àrabs de Jerusalem i les negociacions israelo-palestines
A. Immediatament després de la reunificació de Jerusalem en 1967, es va oferir la plena ciutadania israeliana als residents àrabs de Jerusalem, encara que la majoria la va rebutjar.

B. No obstant això, aquells que van optar per no acceptar la ciutadania israeliana conservar, com a residents de la ciutat, el dret de participar en les eleccions municipals i de gaudir de beneficis econòmics, culturals i socials atorgats a ciutadans israelians, com ara els fons de salut d'Israel, serveis de seguretat social i l'afiliació a la Federació de Treballadors d'Israel.

C. Israel va reiterar, durant les negociacions israelo-palestines, el dret civil dels àrabs palestins de conservar les seves pròpies institucions apolítiques-humanitàries, educatives i socials.

D. No obstant això, d'acord amb la Declaració de Principis Israelo-Palestina de 1993, fonament d'aquestes negociacions, les institucions polítiques del autogovern de l'Autoritat Palestina no poden funcionar a la ciutat.

VI. El consens israelià sobre Jerusalem - Culturalment diversa - Políticament unida
L'estatus de Jerusalem com a capital permanent de l'Estat d'Israel ha estat reiterat per tots els governs d'Israel des de l'establiment de l'Estat el 1948:

A. El 1949, David Ben Gurion, el primer ministre de l'Estat d'Israel, va realitzar les preparacions necessàries per a la reconstitució de la seu del govern a Jerusalem, i el Parlament d'Israel, la Knesset, va reprendre les seves sessions al desembre d'aquell any.

B. Després de la reunificació de Jerusalem en el transcurs de la Guerra dels Sis Dies de l'any 1967, juntament amb l'extensió de la jurisdicció i l'administració israeliana a l'est de Jerusalem, la Knesset va sancionar la Llei de Preservació dels Llocs Sants, per assegurar la protecció i la llibertat d'accés als llocs sagrats de la ciutat.

C. El 1980 la Knesset va aprovar la "Llei Fonamental: Jerusalem, Capital d'Israel", que reitera la posició segons la qual "Jerusalem, completa i unida, és la capital d'Israel" i la seu de les seves principals ens governamentals. També reafirma el compromís de Israel de protegir els llocs sants i el desenvolupament de la ciutat.

D. El 28 de maig de 1995, el llavors primer ministre Itzjak Rabín va declarar: "L'any 1980 la Knéset sancionar la Llei de Jerusalem. Tots els governs d'Israel, incloent l'actual, han confiat plenament que el que va ser determinat el 1967 i legislat el 1980, és a dir, la llei que declara Jerusalem capital d'Israel, el cor del poble jueu, perdurarà eternament ".

L'estatus de Jerusalem és únic. Política i espiritualment, Jerusalem va ser, és i sempre serà la capital del poble jueu. Al mateix temps, juga un paper preponderant en la identitat religiosa de centenars de milions de creients de les religions monoteistes. El món àrab veu Jerusalem com un dels seus llocs sants (tot i que no el més significatiu). I més encara, mentre que tres quarts dels ciutadans de Jerusalem són jueus, hi ha àrabs palestins que també consideren a la ciutat la seva llar. Per aquests motius, Israel ha estat d'acord en discutir els temes relacionats amb Jerusalem durant la fase de l'estatus permanent de les negociacions de pau.

En conclusió, en vista del significat únic que revesteix la ciutat de Jerusalem per al poble jueu, el govern israelià ha reiterat fermament la seva posició, que expressa que mentre siguin garantits els drets religiosos i culturals de totes les comunitats de la ciutat, Jerusalem és i seguirà sent la capital de l'Estat d'Israel, romanent indivisa i sota la sobirania exclusiva d'Israel.
Google Traductor per a:CerquesVídeosCorreu electrònicTelèfonXatEmpresa
Quant a Google TraductorDesactiva la traducció instantàniaPrivadesaAjuda

Els de la televisió espanyola deuen portar la ratlla ...

2011-01-14T22:49:00.004+01:00

... de nicotina als calçotets, i això que ara està prohibit fumar. Han cedit a les pressions de la mitja lluna, tant tolerants ells. Per això el torno a posar, doncs si aneu uns enllaços enrere: Jerusalem. Israel. Uns minuts apassionants, veureu que ja no enllaça amb res. En fi, coses que passen i que son d'un endarreriment molt preocupant.

Un atemptat causa 21 morts i uns 80 ferits en una església d’Alexandria.

2011-01-01T12:52:00.005+01:00

Topades entre cristians i musulmans després de l’atemptat.

L'atemptat d'Alexandria l'hauria comes un suïcida, segons el govern egipci

L'explosió, davant d'una església copta, poc després de mitjanit, ha causat 21 morts i uns 80 ferits.

L'explosió d'una bomba al costat d'una església cristiana copta d'Alexandria, a Egipte, ha causat vint-i-un mort i més de quaranta ferits. Les víctimes són majoritàriament els fidels que s'aplegaven a l'església per a celebrar l'any nou. En un primer moment les autoritats egípcies han parlat d'un cotxe bomba, però més tard el ministeri de l'Interior ho ha descartat, i ha apuntat la possibilitat que l'atemptat l'hagi comès un suïcida, 'amb l'ajuda d'elements estrangers'.

Centenars de cristians han sortit al carrer tot just després de l'atemptat i hi ha hagut topades entre aquests, grups de musulmans i la policia. El president Hosni Mubarak ha fet una crida a la calma.

Aquest és un dels atemptats més sagnants que hi ha hagut a Egipte aquests últims anys, i el més greu que ha patit la comunitat copta, els cristians originaris d'Egipte, que representen un 10% de la població d'aquest país de 79 milions d'habitants, de majoria musulmana.

Professor joan B. Culla i Clarà. El País 29.12.2010. La conspiración del talento.

2011-01-01T09:55:00.002+01:00

En política, cine, literatura o música, muchas de las bajas del año que termina han sido personalidades judías. No es que 2010 haya sido particularmente mortífero para los judíos, es que su aportación es asombrosa

El final de un año y el comienzo de otro propician, en los medios de comunicación, toda suerte de balances, inventarios y recuentos de lo acaecido durante los 12 meses anteriores en los distintos campos de la actividad humana. Permítanme, pues, que me acoja a esta vieja costumbre periodística para hacer, en los siguientes párrafos, una breve relación de figuras relevantes en muy diversas disciplinas que han fallecido en 2010. Tomaré como base, sencillamente, los obituarios que publican de manera regular EL PAÍS y otros grandes diarios internacionales.

La noticia en otros webs

• webs en español

• en otros idiomas

Son apenas el 0,2% de la humanidad y acumulan desde 1901 unos 170 premios Nobel, un 29%

La humanidad sería infinitamente más pobre sin tantos cerebros judíos del pasado y del presente

El pensamiento político de izquierdas ha sufrido en Francia dos bajas muy sensibles: el filósofo y militante trotskista Daniel Bensaïd, uno de los inspiradores del Mayo del 68, y Claude Lefort, pensador antitotalitario, padre de la revista y del grupo Socialisme ou Barbarie. Si, sin dejar las ideas, pasamos a la acción, hay que citar el óbito de Abraham Serfaty, comunista marroquí, el más celebre y encarcelado opositor al régimen de Hassan II. Sin olvidar la prematura muerte de Tony Judt, historiador y analista británico de renombre internacional. Aunque carentes de la celebridad global de Judt, no sería justo desconocer los fallecimientos del influyente periodista alemán Ernst Cramer, que fue director del diario hamburgués Die Welt, del diplomático holandés Max Kohnstamm, impulsor en los años cincuenta de la Comunidad Europea del Carbón y del Acero (CECA), o del diplomático norteamericano Richard Holbrooke, artífice de los acuerdos de Dayton sobre Bosnia.

Las pérdidas que quiero evocar en el mundo del cine empiezan forzosamente por la de Tony Curtis, el inolvidable actor de Con faldas y a lo loco y otras grandes películas de la misma década, y siguen por su prolífico colega Harold Gould, y continúan con el director Irvin Kerschner, responsable de importantes y taquilleros títulos en el Hollywood de los setenta. Pero tanto o más celebrados que los filmes de Curtis en Occidente eran los que coetáneamente dirigía en la URSS Vladímir Motyl, fallecido el pasado mes de febrero.

Si nos adentramos por las veredas del arte, a lo largo de 2010 hicieron mutis por el foro el reputado violinista y director de orquesta ruso Rudolf Barshai y, en sus antípodas, el músico, poeta underground y militante anarquista norteamericano Tuli Kupferberg. Y el escritor argentino David Lagmanovich, maestro del microrrelato; y su colega holandés Harry Mulisch, uno de los tres autores más importantes de los Países Bajos durante la segunda mitad del siglo XX; y el novelista marroquí en lengua francesa Edmond Amran el Maleh; y el relevante pintor expresionista estadounidense Jack Levine.

Sin desdeñar al longevo campeón ajedrecista húngaro Avidor Lilienthal, o al gran economista austriaco Kurt W. Rothschild, es tal vez en el campo de las ciencias donde las pérdidas son más numerosas: el físico y astrofísico norteamericano Gerson Goldhaber, descubridor de la energía oscura; su colega y compatriota Samuel Cohen, creador en 1958 de la bomba de neutrones; el físico francés Georges Charpak, premio Nobel del ramo en 1992; el también francés y matemático Benoît Mandelbrot; el antropólogo molecular estadounidense Morris Goodman, el primero que formuló el parentesco biológico entre humanos y grandes simios...

Y bien, aparte de haber fallecido durante el último año, ¿qué tienen en común estas dos docenas de personajes cuya relevancia se debe a motivos tan dispares? ¿Por qué me ha parecido justificado alinearlos uno detrás de otro? Pues porque todos ellos eran judíos. Franceses, norteamericanos, rusos, alemanes, húngaros, marroquíes, británicos o argentinos, pero judíos. De izquierdas, de derechas, apolíticos, religiosos, agnósticos o ateos, pero judíos. Con trayectorias personales o familiares muy a menudo marcadas (emigraciones, exilios, cambios de apellido...) por esa condición judía.

No, no es que 2010 haya sido especialmente mortífero para los judíos a escala mundial; de hecho, una lista semejante a la que he pergeñado en las líneas anteriores podría confeccionarse cada año, y es probable que esté elaborada. De otra parte, y por fortuna, las noticias de carácter económico, literario, científico o político con protagonistas judíos no aparecen solo en la sección de necrológicas. Sin salir de este diario, a lo largo de los últimos meses hemos podido leer acerca de las visitas a Madrid del premio Nobel de Economía en 2007, Eric Maskin, y de la escritora mexicana Sabina Berman, y del escritor alemán Edgar Hilsenrath. Y supimos de la aparición de la última novela de Philip Roth, Nemesis, y de un nuevo libro del argentino Marcos Birmajer, y de la llegada al liderazgo de los laboristas británicos del joven Ed Miliband, y de las rarezas del hirsuto matemático ruso Grigori Perelman. Y, por supuesto, se ha seguido hablando de los clásicos: la reedición de las memorias de Harpo Marx, la aparición de inéditos de Vasili Grossman, de Primo Levi... Otra vez, todos judíos.

Considerando que, en nuestro planeta de casi 6.800 millones de habitantes, los judíos suman menos de 14 millones de individuos, el relieve que miembros de este grupo humano -ya se le defina como nacional, socio-cultural, religioso, étnico o lo que fuere- mantienen desde hace dos siglos en los terrenos de la política, la economía, la ciencia, la creación artística y literaria, etcétera, no puede calificarse más que de asombroso. Que, siendo los judíos apenas el 0,2% de la humanidad, acumulen desde 1901 unos 170 premios Nobel en todas las categorías (un 29% de los concedidos), eso no puede ser fruto más que de una vasta conspiración.

Una conspiración, sí. Un complot que comenzó cuando la Revolución Francesa derribó las puertas de los guetos europeos, liberando así las cantidades ingentes de talento, de creatividad, de energía, de capacidad de estudio que 50 generaciones de judíos habían acumulado durante más de mil años de opresión, discriminaciones y restricciones. La riada subsiguiente inundó al mundo occidental durante las dos centurias siguientes, de Marx a Disraeli, de los Rothschild a Trotski, de Freud a Elias Canetti, de Harold Pinter a Einstein. Y todo induce a pensar que, en estos albores del tercer milenio, el desembalse todavía no ha terminado.

Así las cosas, ante la evidencia de que nuestra civilización (la literatura que leemos, el cine y la televisión que vemos, la ciencia que nos asombra, la medicina que nos cura, la tecnología que nos cambia la vida, el arte que nos deslumbra...) serían infinitamente más pobres sin las aportaciones de miles de talentos judíos, resulta tan sorprendente como inquietante la persistencia en España de ancestrales prejuicios antisemitas. Según distintas encuestas realizadas de 2008 a 2010, entre un máximo del 46% y un mínimo del 34,6% de los españoles tienen una opinión desfavorable acerca de los judíos, y la mitad de nuestros escolares no quisieran tener como compañero de clase a un niño judío, aunque admiten que tampoco sabrían cómo reconocerlo, ahora que la teoría según la cual los judíos poseen cuernos y rabo ya ha perdido vigor.

Frente a estos datos, que nos sitúan a la cabeza del triste ranking del antisemitismo europeo siendo así que tenemos una de las comunidades judías más pequeñas y poco visibles de Occidente, uno se pregunta qué es lo que, de los judíos, desagrada tanto a entre un tercio y la mitad de los españoles. ¿Discrepan de la teoría de la relatividad? ¿Les enfurece el psicoanálisis? ¿Abominan de los filmes de Woody Allen? ¿Les da dolor de cabeza la música de Leonard Cohen? ¿Les disgusta esa creación de Mark Zuckerberg llamada Facebook? ¿Rechazarían pasar una velada en compañía de Natalie Portman, o de Rachel Weisz, o de Adrien Brody? Porque si resultase que recelan de los judíos a causa de la política de Israel, la réplica sería bien simple: nadie en su sano juicio se declara italianófobo o antirruso por hostilidad hacia la gestión de Silvio Berlusconi o de Vladímir Putin. A mayor abundamiento, la mayoría de los judíos no son ciudadanos de Israel, e incluso entre estos últimos son numerosos quienes divergen de las actuaciones de su Gobierno.

De todo lo cual no debe deducirse que los judíos constituyan, junto a querubines, serafines y demás espíritus alados, un orden angélico. Bastará recordar a Henry Kissinger con todo su Premio Nobel, o a Jack Abramoff -el superlobbista corrupto de la era Bush- o al estafador Bernard Madoff. Lo dejó dicho uno de ellos, el inmenso Billy Wilder, y el axioma vale lo mismo para personas que para colectivos: "nadie es perfecto".

Joan B. Culla i Clarà es profesor de Historia Contemporánea en la Universidad Autónoma de Barcelona.

Pilar Rahola. Cristianos hostigados. La Vanguardia 30.12.2010

2011-01-01T09:37:00.000+01:00

Cristianos hostigados

El Barça, el Sheikh Yousef Al-Qaradawi i la Qatar's Education City

2010-12-26T07:43:00.001+01:00

Sheikh Yousef Al-Qaradawi and Qatar's Education City – Hosting American University Students from Carnegie Mellon, Georgetown, Northwestern, Texas A&M, Virginia Commonwealth, Cornell & Others

Jerusalem. Israel

2010-12-21T00:54:00.001+01:00

Uns minuts apassionants.

Com hauria estat el Nadal en el món 2.0?

2010-12-20T17:24:00.000+01:00

Com hauria estat el Nadal en el món 2.0?

M'aclame a tu. Més Ovidi.

2010-12-17T23:22:00.000+01:00

Homenatge a Teresa. Una rierada de records !!

2010-12-17T23:14:00.001+01:00

La llengua d'un poble esclau.

2010-12-11T12:45:00.001+01:00

Evidencias lacerantes. Pilar Rahola. La Vanguardia. 19/11/2010

2010-12-11T08:48:00.002+01:00

Con Israel, indignación interplanetaria a la primera que se mueve un soldado. Pero con Marruecos, café turco a las cinco y pelillos saharauis a la mar, que el emir de los creyentes no está para tonterías.

Perdonen la impertinente pregunta que planteo en dos partes. Primera: ¿por qué a la ONU le resulta tan fácil hacer resoluciones acusatorias contra una democracia vulnerable, que sufre décadas de acoso violento, cuya integridad es amenazada por poderosos países, y que está rodeada de organizaciones fundamentalistas que tienen como objetivo su destrucción? Y la segunda: ¿por qué a la ONU le resulta tan difícil hacer algún papelito, ni que sea de buen rollo, contra una dictadura que nadie considera objeto de sus deseos nucleares, que no está rodeada de feroces enemigos y cuyo problema nacional pendiente no es defendido por grupos terroristas? Es decir, puestos a defender los tan manipulados derechos humanos, ¿por qué la ONU se atreve con una democracia en riesgo, y no con una dictadura que no sufre ninguno? Con Israel, indignación interplanetaria a la primera que se mueve un soldado. Pero con Marruecos, café turco a las cinco y pelillos saharauis a la mar, que el emir de los creyentes no está para tonterías.

Es decir, un país que mantiene una democracia contra viento y marea, que tiene tiempo para invertir en conocimiento, que sufre desde guerras de países vecinos hasta ataques terroristas indiscriminados y que, con todo, consigue mantener a su población en un respetable nivel de vida, es el blanco de las iras de la ONU. Pero un país dictatorial, que mantiene al 41% de su población en la pobreza, pasto fácil de los discursos fanáticos, que no sufre el acoso de ningún vecino violento y que ha exportado algunos de los terroristas más violentos del yihadismo (entre ellos, los del 11-M), no sólo no es el blanco de la ONU, sino que es el amigo para siempre. Contra Israel se organiza un poderoso ejército en el norte, Hizbulah, y una violenta organización en el sur, Hamas, ambos financiados por países poderosos como Irán, y sin embargo no tiene derecho a la defensa. Contra Marruecos se organizan unos cuantos miles de pobres saharauis, abandonados a su suerte, cuya causa pacífica nunca ha violentado la seguridad del Estado, y tiene el derecho a hacer lo que le da la gana. Y es que la ONU, contra Israel vive muy bien, pero contra Marruecos ni parpadea.

¿Por qué? ¿Será porque los poderosos países del petrodólar mueven sus hilos contra Israel y nunca lo harán contra Marruecos? ¿Será porque los saharauis no interesan al islam? ¿Será porque Israel es una democracia y eso resulta intolerable? ¿Será que la ONU no manda? Será, absolutamente dominada por los intereses de las poderosas dictaduras que la conforman. El tema, querida ONU, nunca han sido los derechos humanos. Por eso contra Israel vale todo. Porque la causa no es la defensa palestina. La causa es la destrucción de un cuerpo democrático anómalo que rompe los esquemas del islam. Israel no es digerible, pero ¿Marruecos? Marruecos es una dictadura. ¿Cuál es el problema?

Eleccions al Parlament de Catalunya. Novembre 2010. Els resultats a l'Aleixar.

2010-12-04T15:53:00.003+01:00

Candidatura	Nombre de vots	%
CiU	248	54,15
ERC	61	13,32
PSC	41	8,97
ICV	31	6,76
SI	25	5,46
PP	23	5,01
RCat	10	2,17
C’S	5	1,09
CORI	4	0,87
PxC	3	0,66
PACMA	2	0,44
VERDS	1	0,22
ESCONS BLANC	1	0,22
NULS	1	0,22
BLANCS	2	0,44
13 Candidatures	458	100
Cens	649
Participació		70,57

Feliç Hanukkà 5771 - 2010

2010-12-03T20:46:00.002+01:00

La festa de les llums

Maria Callas. Avui hauria complert 87 anys.

2010-12-02T23:23:00.002+01:00

Protocol de col·laboració entre el Departament de Turisme i l'Ajuntament de l'Aleixar.

2010-11-28T20:01:00.002+01:00

9 municipis del Camp de Tarragona promocionaran el seu turisme al voltant del modernisme, el llegat jueu, la Ruta del Cister i les figures de Jaume I, el rector de Vallfogona, i Pau Casals, entre altres

· El conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, acompanyat del director dels serveis territorials del Departament a Tarragona, Àngel Xifré, ha signat avui protocols de col·laboració amb els ajuntaments de Reus, Salou, Mont-roig del Camp, l’Aleixar, Capçanes, Aiguamúrcia, Vallfogona de Riucorb, El Vendrell i Calafell sengles protocols de col·laboració per a la promoció conjunta dels recursos turístics intangibles.

· El Pla de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya identifica prop de 2.000 recursos intangibles arreu de Catalunya. Amb aquests convenis, ja s’han subscrit 164 protocols de col·laboració arreu de Catalunya.

Divendres, 26 de novembre de 2010.- El conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, acompanyat del director dels serveis territorials del Departament a Tarragona, Àngel Xifré, ha signat avui amb els Ajuntaments de Reus, Salou, Mont-roig del Camp, l’Aleixar, Capçanes, Aiguamúrcia, Vallfogona de Riucorb, El Vendrell i Calafell, sengles convenis de col·laboració per promocionar els recursos turístics intangibles de les comarques del Baix Camp, l’Alt Camp, el Baix Penedès i la Conca de Barberà.

Amb els protocols signats avui, s’assenten les bases de la col·laboració entre el Departament i el món local, per promocionar els respectius recursos turístics intangibles, identificats pel Pla de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que localitza prop de 2.000 recursos intangibles arreu de Catalunya. Amb els d’avui, el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, ja ha subscrit 164 convenis de col·laboració en matèria d’intangibles amb municipis d’arreu de Catalunya.

Reus
El Pla situa en el municipi de Reus els recursos intangibles ”Les figures del general Joan Prim, d’Antoni Gaudí i la ruta del modernisme”, considerats prioritaris i vinculats, el primer, a la marca setena Catalunya de la il·lustració a les repúbliques (1740-1875) i, les altres, a la vuitena, Catalunya i la febre de l’or, catalanisme i anarquisme; en base a les quals vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquests intangibles que s’ordenaran al voltant dels recursos esmentats.

Salou
El Pla situa en el municipi de Salou el recurs intangible “La figura de Jaume I i l’expansió cap a la Mediterrània”, considerat preferent i vinculat a la marca cinquena La Catalunya dels monarques: l’esplendor medieval (1200-1500); en base a la qual es vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquest intangible.

Mont-roig del Camp
El Pla situa en el municipi de Mont-roig del Camp el recurs intangible ”La figura de Joan Miró”, vinculat, a la marca desena “La Catalunya de la creativitat i de les llibertats (1980-actualitat)” i que queda emmarcada dins un pla per impulsar els “Genis, genialitat i territori”; en base a la qual vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquests intangibles.

L’Aleixar
El Pla situa en el municipi de l’Aleixar els recursos intangibles següents: “La ruta cultural Mir-Manent”,“El llegat jueu” i “La ruta del Carrasclet (PR-C88)”. El primer el vincula a la marca desena, La Catalunya de la creativitat i de les llibertats”; el segon a la marca cinquena “La Catalunya dels monarques: l’esplendor medieval (1200-1500)”, ja que es tracta d’un dels municipis inclosos en la guia “La Catalunya jueva. Viatge per les terres d’Edom” (editada per la Direcció General de Turisme) i el tercer a la marca sisena “La Catalunya rebel (1500-1740)”. En base a aquestes marques es volen desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquests intangibles.

Capçanes
El Pla situa en el municipi de Capçanes el recurs intangible “La figura de Pere Joan Barceló, Carrasclet”, considerat prioritari i vinculat a la marca sisena, La Catalunya Rebel (1500-1740); en base a la qual es vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquest intangible.

Aiguamúrcia
El Pla situa en el municipi d’Aiguamúrcia diversos recursos intangibles relacionats amb el Monestir de Santes Creus i que s’han considerat prioritaris (amb tres estrelles): la ruta nacional (impulsada per la Direcció General de Turisme) “Camí de Sant Jaume de Galícia a Catalunya” i que el Pla vincula a la marca temàtica quarta “El naixement de Catalunya (700-1200)” i “La Ruta dels panteons i les tombes dels reis i les reines de la Corona d’Aragó”, la qual el pla vincula a la marca cinquena “La Catalunya dels monarques: l’esplendor medieval (1200-1500)” i en destaca especialment els panteons reials de la “Ruta del Cister”; en base a les quals vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquests intangibles.

Vallfogona de Riucorb
El Pla situa en el municipi de Vallfogona de Riucorb el recurs intangible “Ruta literària de Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona”, vinculat a la marca sisena “La Catalunya rebel (1500-1740); en base al qual vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquest intangible.

Calafell
El Pla situa en el municipi de Calafell el recurs intangible considerat prioritari i vinculat a la marca tercera La Catalunya dels ibers, grecs, romans i visigots (800aC-700dC), en base a la qual vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic d’aquests intangibles que s’ordenaran al voltant del recurs “La Ciutadella de Calafell”.

El Vendrell
El Pla situa en el municipi del Vendrell els recursos intangibles considerats preferents i vinculats, respectivament, a les marques vuitena Catalunya i la febre de l’or, catalanisme i anarquisme (1875-1930) i a la desena La Catalunya de la creativitat i de les llibertats, en base a les quals vol desenvolupar actuacions de posada en valor turístic dels intangibles següents: a) la “Ruta literària d’Àngel Guimerà”, per impulsar la consolidació de la iniciativa “Espais Escrits-Xarxa del Patrimoni Literari Català” que integra les cases-museu d’acreditats literats i promou la divulgació del seu llegat a través de rutes literàries i b) “La figura de Pau Casals”.

El marc: el Pla d’Implementació i el Catàleg de Recursos Turística Intangibles de Catalunya

El Departament, a través de la Direcció General de Turisme, ha firmat ja altres 18 convenis de col·laboració en matèria d’intangibles amb diferents municipis catalans. Aquestes actuacions s’emmarquen en el Pla d’Implementació dels Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que ha impulsat el Departament i que identifica prop de 2.000 recursos intangibles arreu de Catalunya, tots ells amb potencial de ser posats en valor turístic.

La realització del Pla i també del Catàleg de recursos turístics intangibles de Catalunya s’emmarca en del Pla Estratègic del Turisme a Catalunya 2005-2010, que ha impulsat el Departament a través de la Direcció General de Turisme, i que és el resultat de tres anys de treball en el qual hi han col·laborat diversos equips interdisciplinars i prop una cinquantena d’especialistes.

En aquest sentit, la iniciativa té la voluntat de d’esdevenir un instrument útil, que impulsi la creació de productes turístics de referència, que sigui capaç d’integrar les ofertes disperses i consolidar la posició de Catalunya com a destinació turística integral de qualitat. D’aquesta manera es pot multiplicar de forma exponencial l’oferta del país en el camp del turisme cultural, tan de cara al turisme domèstic com respecte al turisme internacional. El Departament ha editat uns 500 exemplars d’aquest Pla, que també es pot consultar a través del web del Departament.

La mamma morta, a Philadelphia. Sublim i esborronadora.

2010-11-08T21:22:00.001+01:00

Pobre Saura, si el distret fos un mosso d'esquadra.

2010-11-06T13:04:00.001+01:00

Rangel confirma que es va extraviar informació confidencial sobre la visita del papa a Barcelona

Trobats al carrer documents sobre el dispositiu policíac

El delegat del govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, ha confirmat que algú va perdre informació confidencial sobre el dispositiu policíac per a lavisita del papa Benet XVI ara fa un mes, després d'una reunió. Segons Rangel, aquesta pèrdua es va comunicar als superiors, de manera que es va canviar el dispositiu previst. La greu errada de seguretat s'ha sabut ara perquè un home va trobar el dossier amb la informació confidencial pel carrer.

En els documents hi ha noms, números de telèfon i adreces de correu electrònic d'alts càrrecs dels cossos de seguretat, entre molta més informació. La consellera de Justícia, Montserrat Tura, ha parlat, a RA1, de negligència: 'És evident que això és aquí perquè algú ha comès un acte negligent'. La policia espanyola i els mossos d'esquadra han anat a buscar avui al matí la documentació a RAC1. Per la seva banda, Rangel insisteix que no hi ha cap perill per a la seguretat, perquè es va canviar el dispositiu de seguretat.

Els documents, els va trobar un veí de Barcelona quan passejava el gos per la Via Augusta, entre Travessera de Gràcia i el carrer Lluís Antúnez. Tenen el segell del ministeri de l'Interior espanyol. En alguns es podia llegir com la Unitat Central de Protecció de la policia espanyola proposava quan havia d'entrar en funcionament el Centre de Coordinació Operativa i es detallaven les necessitats materials dels agents. En un altre document, un correu signat pel cap de la Secció de Seguretat Electrònic de la policia, es detallaven el nombre de càmeres de seguretat i d'inhibidors de freqüències que hi haurà al voltant de la Sagrada Família durant la visita del papa i la llista d'hotels on s'allotjarà el seguici papal. També hi ha informació sobre una adreça IP i el nombre de mòdems que demana la policia per a Sitel, un sistema per a interceptar i analitzar qualsevol mena de comunicació digital. Hi consta també una altra adreça IP amb el nom de l'usuari i la paraula clau per a accedir-hi i, en el revers del document, el nom d'un tinent coronel sota les paraules 'casa reial'.

Aparteu les criatures ...

2010-11-01T11:05:00.004+01:00

Un suggeriment per la gent de La Ciutat invisible, ja que són uns dels abanderats contra la visita del Papa de Roma: Just quan acabi la visita, us podeu dirigir a qualsevol de les ambaixades dels països on hi ha grups islamistes que es serveixen dels infants per manipular-los en actes de violència extrema, i engegar una campanya semblant a la que ara teniu en marxa.
Qualsevol "que passava per allí", s'atraveix amb l'església catòlica, els seus símbols i representants -s'ho mereixin o no-, però contra les altres confessions o ideologies ningú gosa aixecar res; no ja la veu, si no ni tan sols la vista.

Una passejada per Palaestina, any 1695. Hadriani Relandi.

2010-11-01T10:49:00.003+01:00

Por: Abri G0ldreich

La maquina del tiempo, este es el sentir mio cuando estoy en la librería con libros antiguos del Sr. Hober en Budapest, Hungria.

Hober ya conoce mis debilidades, y luego de decirme hola y de entregarme un vaso de agua mineral (el Sr. Hober es naturista vegetariano) me lleva por las escaleras hacia el sotano gigante e iluminado, al sector "judío".

El sector judío es una pieza donde hay libros antiguos de temas que aparentan para el Sr. Hober judíos. Entre los libros viejos hay algunos que no valen ni las tapas de cuero que llevan y en pocos casos se puede encontrar reales creaciones de cultura.

Muchos son los libros liturgicos viejos que quizás fueron robados de la "gniza" de las Sinagogas, capitulos del Talmud, el Tanaj, Mishnaiot, Shuljan Haruj, Sidurim viejos con tradición Ashkenaz. Suelo abrirlos para observar quienes eran sus dueños, quién fue el joven que recibió el libro para el Bar Mitzva hace 200 años, y a quién se le entrego durante su vida. Curiosidad.

Muchos de los libros estan escritos en alemán, y son libros goticos que fueron escritos por cristianos o judíos asimilados.

De vez en cuando se puede encontrar un capítulo de Talmud escrito a mano, que son muy caros, varios miles de euro y estan desplegados en un armario detrás de una vitrina iluminada. Hober sabe su valor. Y a veces hay ofertas como el libro Palestina, de Hadriani Relandi llamado el profesional. palaestina ex monumentis veteribus illustrata, המו”ל הוא, Trajecti Batavorum: Ex Libraria G. Brodelet, 1714.

Se puede encontrar estos libros originales en varios lugares del mundo y también en la Universidad de Haifa. Se puede ver donde se encuentra el libro y también se puede encontrar detalles del autor y más.

El autor Rilandi, hombre destacado, geografo, cartógrafo y filólogo sabía perfectamente hebreo, árabe y griego antiguo, más las lenguas europeas. El libro esta escrito en latín. En 1695 fue enviado a recorrer la tierra de Israel o con el nombre de entonces Palestina. En su recorrido investigó 2500 lugares principales que estan nombrados en el Tanaj o en la Mishna.

Su forma de investigación es interesante. Primero, mapea la Tierra de Israel. Segundo, Rilandi ubicó con su nombre a cada uno de los lugares nombrados por la Mishna o el Talmud. Con el original nombre judío, cita el versículo que el corresponde en los libros santos. Si el nombre original es romano o griego, trae en griego y en latín el vinculo. Tercero, también hizo una estadística de la población de cada uno de los asentamientos.

Las principales conclusiones son:

1. Ningún poblado en la Tierra de Israel tiene un nombre original en árabe. Los nombres de los poblados son en su mayoría hebreos, o griegos o latinos romanos. Hasta el día de la fecha practicamente, ningún asentamiento árabe (fuera de Ramle) tiene un nombre árabe original. La mayoría de los poblados tienen origen hebreo o griego que fue desfigurado al árabe sin un sentido claro. No tienen ningún sentido en árabe el nombre de Acco, Haifa, Yaffo, Nablus, Gaza o Jenin y otros nombres de ciudades como Ramallah, El Jalil y El Quds que no tienen raices históricas o filográficas árabes. En el año 1696, el año del recorrido, Ramllah por ejemplo, es llamada Betela (Bet El), Hebrón es llamada Hebrón, y la Cueva de los Patriarcas es llamada por los árabes El Jalil (Sobrenombre del patriarca Abraham).

2. La tierra estaba en su mayoría vacía, desierta y sus habitantes eran pocos y se centralizaban en las ciudades como Jerusalem, Acco, Safed, Yaffo, Tiberia y Gaza. La mayoría de los habitantes en las ciudades eran judíos y el resto eran cristianos y muy pocos musulmanes que en su mayoría eran beduinos. Fuera de Nablus, …. donde estaban asentadas unas 120 personas de la familia musulmana Natasha y unos 70 samaritanos.

3. En Nazaret, capital del Galil, habían unos 700 pobladores, todos cristianos. En Jerusalem habían 5000 personas, la mayoría judíos y la minoría cristianos. Lo interesante es que a los musulmanes Rinaldi los nombra como unas pocas tribus beduinas, que llegaron como empleados temporales para ser utilizados como fuerza laboral en la agricultura o en la construcción. En Gaza por ejemplo, habían 550 personas, 50% judíos y 50% cristiano. Los judíos se ocupaban de la agricultura floreciente de los viñedos, aceitunas y trigo (Gush Katif) y los cristianos se ocupaban del comercio y del traslado de las producciones. En Tiberia y en Safed eran poblados judíos, aunque no se trae que se ocupen de la pezca en el Kinneret, una profesión de Tiberia antigua. Un poblado como Um el Fahm por ejemplo, habían 10 familias, todas cristianas, como 50 habitantes, y también una Iglesia Maronita (Familia Shahada).

4. El libro contradice de forma completa las teorías postmodernistas de la "herencia palestina" o del pueblo palestino. Y afirma y confirma la pertenencia de la tierra de Israel al pueblo judío y la falta de pertenencia definitiva de los árabes, que robaron aún el termino latino Palestina y se lo apoderaron.

El primer dia de les nostres vides.

2010-10-14T23:08:00.001+02:00

En Daniel és un comptable i pare de família de cinquanta anys que viu enfonsat en la rutina. Un dilluns, esperant el metro per anar a la feina, tot el pes de la seva grisa existència li cau al damunt. Ha tocat fons.
Aleshores, veu una noia especial a l’andana i, sense saber per què, la segueix... Aparentment, en Daniel i ella no tenen res en comú, però junts passaran vint-i-quatre hores a la deriva per la ciutat, al marge de la resta del món. Un dia que els canviarà per sempre.

Aquesta no és només una història d’amor; aquesta, és una història sobre les segones oportunitats que ofereix la vida. Perquè tot final és un principi. I perquè només quan estàs perdut de veritat, pots trobar el camí de tornada.

A PARTIR DEL 14 D'OCTUBRE A LES LLIBRERIES

"Una petita delícia d'una narradora molt eficaç que- al·leluia!-
no escriu per a ella mateixa, sinó per al plaer dels lectors"
Francesc Miralles

Pots llegir-ne el primer capítol i adquirir-la on-line a Edicions Proa.

Si vols saber-ne més, uneix-te al grup de Facebook.

Mitjans que se n'han fet ressó: Penedesfera, La Malla, Abc, Regió7,Anoiadiari, Adn, ...

Pregó Mercè 2010 Barcelona. Joan Margarit.

2010-09-26T19:54:00.003+02:00

Pregó Mercè 2010 Barcelona. Joan Margarit.

José Antonio Labordeta, fins sempre company, ens trobarem aquí al costat, tot just a l'altre banda del camí.

2010-09-19T23:01:00.003+02:00

En Labordeta els diu la veritat i es queden sense paraules. Només el queda el riure dels que no poden dir res, dels que s'han quedat sense arguments.

2010-09-19T22:52:00.007+02:00

Marc Parrot. Perdo el nord. Falta un mes per la tardor i, avui que plou, s'escau escoltar-la en bona companyia.

2010-08-19T20:23:00.003+02:00

Intervenció del diputat Pere Bosch en relació al dictamen de la comissió d'investigació del cas Palau.

2010-07-30T00:26:00.003+02:00

Palau de la Música CiUlestial.

Retorn a Sefarad.

2010-07-22T00:35:00.002+02:00

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

Retorn a Sefarad
de Miquel S. Jassans

Si destigeu més informació, podeu parlar amb Cossetània Edicions (977 602
591) o amb l¹autor, Miquel S. Jassans (605465407).

FITXA TÈCNICA

Retorn a Sefarad
Autor: Miquel S. Jassans
Col·lecció: Narrativa, 74
Enquadernació: en rústica
Preu: 14,80 euros
Nombre de pàgines: 208
Mida: 13 x 21 cm
ISBN: 978-84-9791-690-5

Al segle XIV, les comunitats jueves de l'Aleixar, Alforja i Vilaplana, a
causa de les persecucions i les prohibicions, troben refugi en una cova de
la Mussara, on celebren els seus rituals. Per deixar-ne testimoni, graven al
sostre de pedra unes estrelles de David, símbol d¹Israel. La comunitat, en
ser expulsada i enviada a l'exili, promet passar de pares a fills el
testimoni i el secret d'aquell lloc sagrat per conservar-lo en la memòria del
seu Poble. A la fi de la Guerra Civil espanyola, un exiliat que vivia a
Alforja i Reus narra l'exili i el seu periple per la inhòspita França, on
coneix el jueu búlgar David Avràmof, descendent de sefardites que van viure
a l'Aleixar. Passats els anys, els fills d'aquests dos exiliats es retroben
i emprenen el retorn a Sefarad en una sorprenent i apassionant aventura, en
la qual són presents la fe, la ciència, la controvèrsia i l'amor.

Miquel S. Jassans
Miquel S. Jassans (Alforja, 1937) és diplomat en Arqueologia Hispànica i
llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, i membre de la
Societat d'Onomàstica. Participà activament en el moviment cultural del
redreçament de la llengua i la nova cançó catalana dels anys seixanta.
Cofundador del grup de teatre estudi Els Passerells, de l'Ateneu Cultural
Josep Taverna d'Alforja i de la revista d¹opinió Vent de Serè. Artista
pintor i professor d'art, ha exposat a diverses ciutats de Catalunya, França
i Alemanya. Conjumina el seu temps pintant, fent arqueologia, fotografia i
cercant noms de lloc i de persona per les comarques del Camp de Tarragona.
Ha publicat: Ordenacions del 1573 de la vila de Rasquera (1984), Toponímia
de Rasquera (1988), Noms de lloc i de persona d'Alforja i Cortiella (1991),
Onomàstica de Poboleda (1988), El secret dels pergamins càtars (2003),
Onomàstica de Colldejou (2003), Diari d'un artista (2007) i Onomàstica de
Duesaigües (2008).

Flotilleros de tot el mon, uniu-vos i poseu rumb a l'Afganistan, o no.

2010-07-16T08:47:00.001+02:00

Gabriel Ferrater, Cançó del gosa poder. Veu en directe.

2010-07-11T13:48:00.003+02:00

Quants "santscristos" haurien caigut si es digués Carod-Rovira ?

2010-07-10T08:06:00.006+02:00

García Bragado i Massaguer, acusats de prevaricació i falsedat documental
La fiscalia amplia la querella per l'hotel del Palau contra els dos membres socialistes del govern municipal de Barcelona
La fiscalia va presentar ahir al jutjat una ampliació de la seva querella (pdf) per l'operació urbanística de l'hotel del Palau en què acusa el tinent batlle de Barcelona Ramon García-Bragado i l'ex-gerent d'Urbanisme, Ramon Massaguer, dels delictes de prevaricació i falsedat documental. La fiscalia també demana que s'encausi el director jurídic d'Urbanisme de l'ajuntament, Enric Lambies, i de l'arquitecte Carles Díaz.
També afegeix a la querella l'acusació de prevaricació i falsedat documental contra Fèlix Millet i Jordi Montull, inicialment acusats de tràfic d'influències i apropiació indeguda. En l'escrit, que ja va ser admès a tràmit, el fiscal considera que hi ha indicis clars per acusar García-Bragado i Massaguer. El batlle de la ciutat, Jordi Hereu, va reiterar aquesta mateixa setmana enaquesta entrevista amb VilaWeb la seva confiança amb García-Bragado.

Amb Gilad Shalit. Per defensar la nostra llibertat, ell té segrestada la seva.

2010-06-25T18:44:00.005+02:00

Bona tarda, Guilad.

T'escric des de Catalunya i el més probable és que no puguis llegir aquestes quatres ratlles i que no ens coneguem mai. La terra catalana té un parell (Albert Vilalta i Roque Pascual) de persones segrestades pels cosinets dels que et varen segrestar a tu, avui fa 4 anys. Ells no porten, ni de bon tros, tant de temps com tu sense poder tornar a casa, però a diferència del teu cas, aquí se'n parla ben poc d'ells, com si la llei del silenci s'hagués apoderat de tots aquests que tenen la consciència tan elevada i surten, quan els convé, a arreglar el món. Pot ser mantenen un silenci tan rigorós per que estan enfeinats preparant una Flotilla Libertad cap al desert de Mali per alliberar-los. Xiquet, esperem que ben aviat torneu cap a casa, tan tu, com els dos cooperants catalans.

La gente ha perdido el sentido común totalmente.

2010-06-25T18:22:00.005+02:00

El magnífic Quim Monzó, publica avui, a la seva columna diaira de La Vanguardia, l'article: Apurad, que allí os espero si quereis venir. Parla de la tragèdia a l'estació del tren de la platja de Castelldefels. Reprodueixo l'últim paràgraf. Anem molt malament quan hi ha gent que actua temerariament només per arribar uns minuts abans a una revetlla que ha de durar tota la nit, que no és en un recinte tancat, que no ha de pagar cap entrada, etc. etc. Definitivament no hi ha remei.

A las 12.39 del mediodía de ayer, un señor que firmó como "Un enfermero de guardia en la verbena" colgó en la edición digital de La Vanguardia el comentario siguiente: "Toda la noche de guardia y lo que he visto, Dios mío: dedos, manos, ojos y quemaduras en todo el cuerpo, accidentados ebrios, en moto y coche y, lo que faltaba, esta matanza por una falta total de prudencia y por pasar las vías del tren, cosa que está prohibida. Estoy agotado de estas noches. La gente ha perdido el sentido común totalmente".

És la democràcia, estúpids !!.

2010-06-24T09:51:00.008+02:00

Parlava català en cercles reduïts. No s'ocupava de les xapes per referir-se al tema de la C a les matrícules dels vehícles. La foto de les Açores i les armes de destrucció massiva. Els peus al damunt de la tauleta al despatx d'en Bush. L'anglès del: Because ... she is my friend per referir-se a una persona masculina. Etc. etc. etc.

Però en aquest article, publicat al periòdic quinzenal Aurora hi coincideixo des de la primera fins a la darrera lletra. Israel és casa nostra, la casa de la llibertat, la casa de la única democràcia de la zona, i el que allí hi ha en perill cada dia, no és la religió, és la civilització, la nostra civilització.

AZNAR PIDE APOYO INTERNACIONAL: "SI ISRAEL CAE, CAEMOS TODOS". En una nota de su autoría, en el diario británico "The Times", José Maria Aznar (foto), ex primer ministro español, pide por el apoyo internacional a Israel, en medio de las prolongadas críticas y condenas que se generaron a partir del abordaje israelí a la denominada Flotilla Libertad. "La ira acerca de Gaza es una distracción. No podemos olvidar que Israel es el mejor aliado de Occidente en una región turbulenta", comienza Aznar en su artículo.

Defiendo el proceder israelí ante la flotilla, el ex primer ministro español dijo: "Desde hace demasiado tiempo ha sido considerado pasado de moda, en Europa, hablar a favor de Israel. A raíz del reciente incidente a bordo de un barco lleno de activistas anti-israelíes, resulta difícil pensar en una causa más impopular para defender. En un mundo ideal, el abordaje de comandos israelíes en el Mavi Marmara no habría terminado con nueve muertos y una cantidad de heridos. En un mundo ideal, los soldados habrían sido recibidos pacíficamente en la nave. En un mundo ideal, ningún estado, mucho menos un aliado reciente de Israel, como Turquía, habrían patrocinado y organizado una flotilla, cuyo único propósito era crear una situación imposible para Israel: obligándolo a elegir entre renunciar a su política de seguridad y el bloqueo naval, o arriesgarse a la ira del mundo".

"Un enfoque razonable y equilibrado, debería contener las siguientes realidades: en primer lugar, el estado de Israel fue creado por una decisión de la O.N.U. Su legitimidad, por lo tanto, no debería ser cuestionada. Israel es un país con instituciones democráticas profundamente arraigadas. Es una sociedad dinámica y abierta, que se ha destacado, repetidamente, en la cultura, la ciencia y la tecnología", destaca Aznar.

"La verdadera amenaza para la estabilidad regional, debe buscarse en el surgimiento de un islamismo radical que ve la destrucción de Israel como el cumplimiento de su destino religioso y al mismo tiempo, en el caso de Irán, como una expresión de sus ambiciones de hegemonía regional. Ambos fenómenos son amenazas que afectan no sólo a Israel, sino también al amplio Occidente y al mundo en general", agregó.

"Israel es una parte fundamente de Occidente. Occidente es lo que es gracias a sus raíces judeo - cristianas. Si el elemento judío de esas raíces es eliminado e Israel se pierde, entonces también nosotros estaremos perdidos", concluye Aznar en su artículo.

Arquebisbat de Tarragona - Ajuntament de l'Aleixar. A poc a poc, s'arriba lluny.

2010-06-21T23:28:00.005+02:00

La instantània recull el moment de la signatura del conveni de col·laboració entre l'Arquebisbat de Tarragona i l'Ajuntament de l'Aleixar, per tal de iniciar els treballs de digitalització d'una part del nombrosíssim fons documental de la parròquia de l'Aleixar i que està custodiat a l'Arxiu Diocesà de Tarragona. És una bona notícia per tots aquells que estimem la documentació dels nostres avantpassats, doncs és la primera passa per continuar el camí que ha de permetre la seva difusió i estudi. Felicitem-nos tots plegats, el Sr. Arquebisbe de Tarragona Dr. Jaume Pujol, i el director de l'Arxiu , Mossèn Manel Fuentes, per la bona disposició i iniciativa que sempre van manifestar amb paraules i, a finals de maig, també amb fets.

Una llicó d'amor als orígens, a la terra; una llicó d'humanitat.

2010-06-19T13:52:00.006+02:00

Vaig tenir la sort i el privilegi de conèixer el Sr. Marcos Caballero, en el mes de novembre de 2008, durant el lliurament dels Premis Samuel Toledano, un acte celebrat al Colegi d'Advocats de Jerusalem i que recull la imatge. Ens hem anat escrivint i telefonant. Tot i que té una edat força avançada, el mes d'octubre d'enguany serà a Barcelona per explicar-nos les seves vivències i sentiments, que queden resumides en la carta que va enviar a l'Andreu, president de l'ARCCI i que avui publico. Realment emocionant.

Querido y muy respetado Don Andrés

Paz y salud

Catalunya es para mi una vieja, lejana y cercana patria, muy querida y recordada. Falset fue la patria de mis antepasados catalanes, que a pesar de la expulsión y la lejanía siguieron recordándola y amándola durante siglos.

Y ese fue el mensaje que me transmitieron mis padres y mis abuelos.

Y ese es el mensaje que yo intento dejar a mis hijos, nietos y bisnietos nacidos en Israel dejándoles por escrito mi tesis doctoral que es todo amor a Falset, Cervera y a todas las comarcas catalanas donde vivieron más de un milenio mis antepasados de las familias Cavaller - Cavallero y Sabah-Sabaj.

En mi larga vida de judio errante alcanzé a amar 4 patrias con las cuales tengo solamente deudas de gratitud: 1) Argentina, la tierra que me vio nacer y que recibió a mis padres y a mis abuelos y les dio protección, amor y trabajo; 2) Catalunya donde mis antepasados desarrollaron las raíces mas profundas en la historia de mi familia; 3) El Imperio Otomano (hoy Turquía) donde la mayoría del pueblo judío expulsado en 1492 y arrancados de sus raíces españolas encontró refugio y protección y por sobre todo la libertad de seguir siendo judíos y 4) Israel la patria Bíblica del pueblo judío, patria de mis descendientes Israelíes

Tengo un gran deseo y un pedido que me sale del alma.

El deseo: de visitar todas las comarcas donde vivieron mis antepasados catalanes y encontrarme con la gente del pueblo y contarles la historia de mi familia y el amor que siempre sentimos por ellos.

Mi pedido: Que cuando Dios me lleve a su seno me cubran con tierra de mis cuatro patrias.

Un abrazo.

Mordechai Ben Abir, (Marcos Caballero)

Visita de la Subdelagada del Govern espanyol a Tarragona.

2010-06-13T00:01:00.000+02:00

Ahir dissabte, 12 de juny, ens va visitar la Sra. Teresa Pallarès Piqué, Subdelagada del Govern espanyol a Tarragona. Ha inaugurat el magatzem de la Pista poliesportiva, aixecat amb el primer FEIL. L'hem rebut a la Casa de la Vila, ha signat en el llibre d'or i a la sala de plens ens ha dirigit unes paraules, posant de manifest la seva voluntat de ser a prop de tots els municipis, per petits que siguin. A continuació ens hem dirigit cap a la nova construcció i hem acabat la jornada amb un vermut popular. Ha deixat bon regust i un fil directe que ha de ser el conducte per on incrementar la col·laboració. Fins aviat.

Visita del President de la Diputació de Tarragona.

2010-06-12T23:00:00.003+02:00

El passat 29 de maig ens va visitar el Sr. Josep Poblet i Tous, President de la Diputació de Tarragona, en el marc de la Festa Major de la Trinitat. El vam rebre a la Casa de la Vila i tot seguit visità els llocs més emblemàtics del poble, especialment el punt d'informació de la ruta turística Mir-Manent i l'església de Sant Martí i la capella de la Santa Fímbria. La invitació respon a la voluntat de l'equip de govern de rebre tots els representants de les institucions que col·laboren amb l'Ajuntament, siguin del color polític que siguin, sense cap exepció.

Jerusalem d'or -Yerushalayim shel zahav

2010-05-14T19:49:00.004+02:00

Mark Twain 1835 - 1910 i la seva visió sobre Palestina.

2010-05-04T23:35:00.004+02:00

Segons el testimoni de l'escriptor nord-americà, fa una mica més de 100 anys, de palestins de "tota al vida", res de res. Ah ! i mossèn Cinto Verdaguer també ho confirma en el seu: Dietari d'un pelegrí a Terra Santa. Més endavant en parlarem. A la imatge, la Mar Morta, desde Massada, aquella que no caurà una segona vegada !

Palestina viste arpillera y cenizas. Sobre ella empolla la magia de una maldición que ha agotado sus campos y vació sus energías. Donde otrora se erguían las cúpulas y las torres de Sodoma y Gomorra, aquel mar solemne anega ahora la planicie y en sus amargas aguas no hay nada que viva y sobre su superficie sin olas el aire que produce ampollas cuelga sin movimiento y muerto, junto a sus límites no crece nada fuera de malas hierbas y ramilletes de cañas dispersos, y ese fruto traicionero que promete refrescar los labios abrasados, pero se convierte en cenizas en cuanto se le toca. Nazaret se encuentra abandonada; sobre ese vado del Jordán donde las huestes de Israel entraron a la Tierra Prometida con cantos de alegría, uno encuentra sólo un escuálido campamento de los fantásticos beduinos del desierto; la maldita Jericó es una enmohecida ruina hoy, tal como la dejó el milagro de Josué hace más de tres mil años. Belén y Betania, en su pobreza y su humillación, no tienen nada ahora para recordarnos que alguna vez conocieron el gran honor de contar con la presencia del Salvador; el lugar reverenciado donde los pastores cuidaban a sus rebaños por las noches y donde los ángeles cantaron a la paz en el mundo y la buena voluntad para los humanos, está vacío de criaturas vivientes y no goza de la bendición de alguna cosa que sea agradable para la vista. La renombrada Jerusalén, el más majestuoso nombre en la historia, ha perdido toda su antigua grandeza para convertirse en una aldea paupérrima; las riquezas de Salomón ya no están allí para despertar la admiración de reinas orientales que visitan el lugar; el maravilloso templo que fue el orgullo y la gloria de Israel ha desaparecido y se yergue la media luna otomana sobre el lugar en que, en el día más memorable en los anales del mundo, erigieron la Santa Cruz. El famoso mar de la Galilea, donde en el pasado anclaron las flotas romanas y los discípulos del Salvador navegaron en sus barcos, ha sido reducido a un desierto por los devotos de la guerra y el comercio y sus orillas son un yermo desierto; Capernaúm es una ruina sin forma; Magdala es el hogar de árabes empobrecidos; Betsaida y Korazin han desaparecido del planeta y los «lugares desérticos» alrededor, donde miles de personas oyeron alguna vez la voz del Salvador y comieron los milagrosos panes, duermen en la quietud de una soledad habitada sólo por aves rapaces y escurridizos zorros.

Palestina está desolada y desagradable. ¿Y por qué habría de ser diferente? ¿Puede la maldición de Dios embellecer una tierra?

Palestina ya no pertenece a este mundo trabajador. Es sagrada para poesía y tradición, es una tierra de sueños.

Mark Twain

Catalunya sota el franquisme. En memòria del Ramon Valent.

2010-03-18T23:29:00.007+01:00

PROGRAMA D'ACTES.

Migdia del diumenge, 21 de març de 2010.

A 3/4 d'1. Rebuda del Sr. Andreu Mayayo, a la Casa de la Vila, i signatura en el Llibre d'Or.

A la una: Concentració a la Placeta. Breu parlament i descoberta d'una placa commemorativa.

A 2/4 de 2: Xerrada a càrrec de l’historiador i catedràtic d'Història contemporània de la Universitat de Barcelona, Sr. Andreu Mayayo, a la Sala d'actes de la Societat.

Organitza: Ajuntament de l'Aleixar.

L'Aleixar. 28F Referèndum per la independència de Catalunya. II

2010-03-06T13:41:00.003+01:00

Va ser un moment emocionant i alhora contundent, prescindint de tot i de tots: L'abans d'ahir i l'avui, junts per una mateixa causa, Catalunya.

L'Aleixar. 28F Referèndum per la independència de Catalunya. I

2010-03-06T13:18:00.005+01:00

La Claudia Zuncheddu, que és l'observadora internacional que va venir a l'Aleixar, el passat diumenge, 28 de febrer, m'ha fet arribar aquest correu electrònic.

Grazie per le belle foto legate a una esperienza importantissima sia politica che umana.

L'esperienza della vostra consulta popolare sull'indipendenza per me è stato un momento di grande confronto e di arricchimento. Speriamo nella continuità degli scambi fra popoli fraterni come quello catalano e sardo. A presto. Claudia.

Ho inserito nel mio blog un commento sull'esperienza in Catalogna : http://claudiazuncheddu.splinder.com

Conferència del Dr. Mario Javier Sabán: Història de l'antisemitisme.

2010-02-27T17:25:00.001+01:00

El proper dijous, 4 de març, a 2/4 de 8 del vespre, al Centre d’Amics de Reus, Raval de Robuster, 36, el Dr. Mario Javier Saban, president de Tarbut Sefarad, ens oferirà la conferència: Història de l'antisemitisme. Està patrocinada per la Càtedra de pensament jueu David Melul. És un autèntic plaer escoltar l'amic Mario Saban. Us espero. Hi sou tots convidats.

Pilar Rahola. La Vanguardia. 10.02.2010. Hèroes de mochila.

2010-02-11T22:34:00.001+01:00

Uno de los deportes de estos tiempos fútiles es ir a hacerse el héroe a Israel. Es un deporte cómodo y exitoso, primero porque Israel garantiza el foco mediático, no en vano es el lugar del mundo con más corresponsales por metro cuadrado. Como dijo alguien, en Israel dejas la cámara en el suelo, vas a un café, y, a la vuelta, el reportaje está hecho. Y segundo, porque, a diferencia de otros conflictos, cuyos gobiernos chapotean en la feliz impunidad de las dictaduras, Israel es una democracia. Por supuesto, puede cometer y comete atropellos e irregularidades. Pero tanto como cualquier otro país, en situación de conflicto grave. Y cuando ello ocurre, los propios mecanismos de control democrático hacen su trabajo. El caso de esta militante catalana, que pasea su felicidad de héroe de bolsillo por las fotos de los periódicos, es paradigmático. Se va a un país en conflicto desde hace 60 años, donde existen, aparte de una amenaza nuclear contra su población, múltiples organizaciones que han perpetrado todo tipo de atrocidades terroristas, y hasta un ejército poderoso en el sur de Líbano –profusamente financiado–, que tiene como único objetivo destruirle. Todo ello amenizado con la amenaza fundamentalista islámica. A este paraíso de la tranquilidad, algunos deciden ir a tocar un poco más las narices, no fuera caso que Israel lo tuviera demasiado fácil. Y encima, para ahondar en tan heroica hazaña, se permiten caducar su visado, no en vano es muy normal incumplir las leyes del país que uno visita. Todo bonito, todo fotografiado y todo con aires de resistencia kumbayá. Si, además, aparecen soldados malísimos y los detienen, se cierra el círculo de su aventura adolescente, felices de haber cumplido con su arriesgada lucha.

¿Arriesgada? ¿Arriesgado ir a montar huelgas de hambre o pequeños alardes de resistencia a un país que goza de libertades? ¿Por qué no son héroes de verdad? Puestos a decorar su currículum con batallitas, ¿por qué no se lo toman en serio?   Veamos. Podrían plantarse ante Hamas y manifestarse en contra de las ratzias que hacen de militantes palestinos opositores. Sólo llevan unos centenares de muertos. O podrían montar su chiringuito de protesta a favor de las mujeres oprimidas del islam. O ir a Teherán, donde hay bonitas manifestaciones por la libertad. Claro que condenan a muerte a los estudiantes, lo cual no es tan divertido. También podrían aventurarse por las calles de Arabia Saudí, en minifalda y reclamando el derecho femenino a existir. O pasearse por Sudán, donde su pequeño dictador lleva centenares de miles de muertos. O ponerse delante de una lapidación, a ver si la paran. O en una escuela israelí, donde ha caído el último misil. Pero todo esto sería serio, y no están por la labor del martirio. No olvidemos que lo suyo no es una lucha de resistencia. Lo suyo es un happening.

Salvador Sostres, al seu blog. Dimarts, 9 de febrer de 2010.

2010-02-09T23:07:00.001+01:00

El teu petit cervell

Ara que de qualsevol apologeta de terroristes en diuen activista, hem sabut que Israel ha alliberat la penosa noia Ariadna Jové després d’haver estat trobada a Ramal·lah sense el visat en regla. Potser aquesta noia, acostumada a la passivitat policial i política de Catalunya, i a la complicitat amb tot quant propagandista del mal, s’havia pensat que els israelians li permetrien de tallar carrers impunement o d’acampar com els micos a Francesc Macià. Per sort allà són un Estat seriós i no fan broma. Per sort allà saben què hi ha en joc i la llei d’immigració hi té alguna utilitat. Ja m’agrada que aquests catalans antisitema viatgin un poc, perquè tal vegada així aprendran a respectar les normes bàsiques de convivència. Es comença mutilant els drets dels altres per fer sentir les teves reivindicacions i s’acaba amb un mocador al cap i explotant en una autobús o en un mercat. És una cosa i el mateix no entendre el missatge de pau, llibertat i esperança d’Israel que saltar-se la llei amb la poca-vergonya del bàrbar. No conec la noia Ariadna ni les seves circumstàncies personals, però la veritat és que hauria preferit que s’hagués quedat uns dies a la presó perquè tingués ocasió de reflexionar sobre què es pot fer i què no. M’hauria agradat que el seu petit cervellet antisistema hagués tingut temps per reflexionar sobre si troba que és normal ser en un lloc en plena guerra sense el visat en regla. En quina ment civilitzada hi cap, tanta deixadesa? I una altra cosa: aquesta noia i el seu moviment de merda no es cansaran ara de fer tota la demagògia antisemita que facia falta. No es cansaran de practicar el seu victimisme fastigós i de criminalitzar amb mitges veritats i mentides totals l’única democràcia de la zona. Però cal dir que quan la policia israeliana et deté és perquè té una raó de pes, perquqè has infringit la llei. Pots pagar una fiança i quedar en llibertat, com ha fet la tal Ariadna. Els enemics d’Israel, si tens sort, et detenen pel simple fet de ser dona i no dur el cap tapat. Això, insistiexo, si tens molta, molta, sort. Normalment el que et passa és que et segresten, i el que has de pagar per quedar en llibertat no és una fiança sinó un rescat. Tot i que moltes vegades ni això, i t’acaben sacrificant en nom de la seva profunda bestialitat.

I la gent es pregunta: Però on son els amics de la mitja lluna ?. Algú els ha vist ?.

2010-01-24T23:24:00.003+01:00

Dissabte, 23 de gener de 2010.

2010-01-21T23:15:00.001+01:00

Inauguració, dissabte 23 de gener de 2010. Hi sou tots convidats.

Amics de les Forces de Defensa d'Israel

2009-12-27T23:41:00.003+01:00

http://www.israelsoldiers.org/

La seva feina és tenir cura d'Israel. La nostra és tenir cura d'ells.

http://www.libi-fund.org.il/

Khanucà, a Barcelona.

2009-12-27T22:03:00.000+01:00

Joan F. Mira, a l'Avui.

2009-12-26T23:53:00.002+01:00

Sobre esglésies i mesquites.

Els suïssos, fa poques setmanes, han votat per clara majoria contra l’erecció de minarets en les mesquites noves que es puguen construir al país. No han votat contra les mesquites, han votat contra els minarets. Com si es pogueren construir esglésies, però no campanars. No crec que fóra qüestió de mantenir la integritat dels paisatges alpins, sinó més aviat una mostra de recels arrelats i de pors molt profundes. Jo, no cal dir-ho, hauria votat contra la prohibició. Dit això, em semblen també plenes de recels, i sospitoses, la major part de reaccions i comentaris que sobre aquesta matèria he llegit i escoltat. No perquè jo vulga justificar el vot dels suïssos (se’ls ha degut espatllar algun mecanisme de rellotgeria, com a mínim), els quals d’altra banda, amb la proporció d’immigats més alta d’Europa des de fa dècades, no han tingut conflictes virulents, com Anglaterra o França, per exemple. Sinó perquè constate una vegada més el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians. Segons el qual masoquisme (plaer en la fustigació del propi cos), els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels “altres” (els no occidentals, o no cristians), fins i tot quan són més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics. I si el cap del govern de Turquia (tan europeu…) demanava que, en represàlia, els musulmans retiraren els fons dels bancs suïssos, vejam si algun president cristià no hauria de demanar que no comprem petroli d’Aràbia, on és impensable poder construir una església, ni sense campanar.

Podríem recordar fets molt recents, que explicaven alguns grans diaris europeus i nord-americans a finals de juliol i primers d’agost. Era una festa de casament entre cristians, en un poble del Panjab, al Pakistan: al final de la cerimònia, tal com és costum, els convidats llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l’Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa intolerable. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l’endemà, arribaren els autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa. Els cristians són de la mateixa religió que els americans, cridaven, cal destruir-los, i començaren els incendis, les metralladores i les bombes. Moltes desenes de persones van morir a trets o entre les flames, i hauria estat molt pitjor si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema no són ja els atacs esporàdics, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que els escassos cristians del país estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als infidels.

Perquè la predicació de l’odi continua, d’Indonèsia a Nigèria, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola no en diu res, o només una ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan mateix (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents), continua vigent la “llei 295”, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l’Alcorà i la figura de Mahoma. És prou la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme esglésies, o cases cristianes, amb els habitants dins. I ací, com és habitual, ningú no s’escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer.

Els cristians han estat una força i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres, evidentment, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, i en la major part del món que solem definir com a islàmic. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país. Justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants.

Palestina, i sobretot Gaza, on Hamas defineix la identitat en termes rigorosos de religió, n’és un exemple contundent. A Betlem, del 80% de cristians que eren fa pocs anys ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia...), i els atacs als infidels són també una realitat creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (amb una llista més completa, serien més incòmodes encara), que parlar d’aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, etcètera. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol i protesta, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes dels països islàmics, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que en solem dir cristians. Algun expert, del ram angelical, m’ho hauria d’explicar.

Jo, agnòstic en matèria de religions, diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar-li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València, per exemple, hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic. Fins i tot sense campanar.

Carta als Reis Mags de l'Orient.

2009-12-25T22:31:00.003+01:00

Estimats Reis Mags de l’Orient. Crec en la República com a forma adequada de govern, però donada la gran desorientació que pateixo i tenint present que la crisi econòmica es passeja per tot arreu i empastifa a molta gent, aquest any només us demano una cosa sola: Una bruixola. A veure si amb la seva ajuda em situo, doncs no entenc res de res.

Per una banda impulsen referèndums al carrer i per l’altra rebutgen debatre sobre el tema en el nostre Parlament, que és el lloc més adient per fer-ho.

Us espero la nit del 5 de gener. Fins aviat.

El Punt, 23.12.2009

El Parlament rebutja tramitar una ILP Iniciativa Legislativa Popular per un referèndum per segon con en un any.

La mesa del Parlament va rebutjar ahir tramitar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per convocar un referèndum nacional vinculant d'autodeterminació presentada per alguns membres de la coordinadora de les consultes sobre la independència a títol estrictament individual. La decisió va ser presa per unanimitat, amb els mateixos arguments utilitzats per rebutjar, el 6 de maig passat, la ILP dels Deumil.cat que perseguia el mateix objectiu: «No s'ajusta ni a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat.» El reglament de les ILP estipula que la proposta ha d'atendre's a matèries sobre les quals la Generalitat tingui atribuïdes les competències i impedeix que les ILP reprodueixin «una altra iniciativa popular de contingut igual o substancialment equivalent presentada durant la mateixa legislatura.» Tres dels impulsors d'aquesta darrera ILP, Anna Arqué, David Vinyals i Josep Anton Martínez Llorach, vinculats a diverses plataformes sobiranistes, també van subscriure la del mes de maig. La Coordinadora Nacional de les consultes es va afanyar a desvincular-se de la presentació de la ILP, anunciada per l'alcalde d'Arenys de Munt –i portaveu de la coordinadora–, Carles Móra, el 13 de desembre passat coincidint amb la proclamació dels resultats del referèndum plurimunicipal. La iniciativa pretenia convocar els catalans a les urnes el 25 d'abril de 2010.

La seva aritmètica.

2009-12-25T13:25:00.004+01:00

2 + 2 = ?

Salvador Sostres. El Mundo. 23.12.2009

2009-12-24T16:31:00.009+01:00

SALVADOR SOSTRES

Soy independentista y me gustan los toros

LA INTELIGENCIA es constante y la humanidad no para de crecer. Hay quien piensa que tras la voluntad de prohibir los toros en Cataluña está el empeño de irnos alejando de España. Pero es mucho más simple y mucho menos brillante. Los animalistas no son independentistas. Los animalistas son unos memos. Porque sólo un memo puede creerse que un animal tiene derechos o que un toro de lidia vive peor que uno de granja; o que se sufre más en la plaza que en el matadero.

Seamos serios. Los que llaman al toreo el espectáculo de la muerte son como aquellos que dicen que la ginebra sólo sabe a alcohol, porque no están acostumbrados a beber. Once again, memos.

Soy independentista y me gustan los toros, y lo que aún me gusta más es que cada cual pueda ejercer, sin ser molestado, la libertad de ir o no ir a verlos. Lo que en verdad sucede es que en Cataluña y en España hay muchos memos. Memos.

Con el clamoroso pretexto de la tolerancia se ha llegado a decir que todas las opiniones son respetables. Pues mire usted, no. Porque llamarle asesino a un matador no es una opinión, es una tontería.

Se habla de referendos independentistas, del Estatut, de si Cataluña es una nación o de si España se rompe. Pero más acá de estos debates, y representando una amenaza mucho más devastadora, una nueva patria está a punto de fundarse. Sin segregación alguna por motivos culturales, religiosos, de género o de pertenencia. Totalmente transversal, como se dice ahora. Es la patria de la estupidez sin excusa ni rubor.

Ante la estupefacción de las inteligencias razonadoras, de un lado y de otro, los memos ganan cada vez más terreno. Véase que el pasado viernes, cuando el Parlamento de Cataluña aprobó debatir la prohibición de las corridas, una conocida animalista llegó al insólito extremo de proclamar, entre lloros, que por primera vez «los animales habían tenido voz en un Parlamento», lo cual, a parte de sobrecogedor, es rotundamente falso, pues hace tiempo que Montilla habla allí todo lo que quiere hablar, ese hombre al que la semana pasada le preguntaron en un programa de radio cuál era su canción preferida y respondió «Mediterráneo, de Lluís Llach».

Salvador Sostres es escritor. Su último libro es Viatge de noces (A contravent, 2009).

Sota la seva responsabilitat. Salvador Sostres comenta la "caravana solidaria" assaltada a Mauritània"

2009-12-20T12:25:00.005+01:00

Salvador Sostres, 12.12.2009

Sota la seva responsabilitat

Anar a fer el solidari allà baix és un esport d'aventura i de risc com un altre. És com fer el París Dakar o aquesta mena d'excursionisme extrem que mai no li he sabut veure la gràcia. Vicis privats, en qualsevol cas, que em sembla molt bé que cadascú els practiqui si en té ganes, però totalment sota la seva responsabilitat. Que es paguin el rescat. Una cosa són els pescadors de l'Alakrana, que estaven treballant, i l'altra uns particulars que estaven fent turisme benèfic. Si es vol fer beneficiència, a Barcelona hi ha moltes necessitats que cal atendre. Hi ha, per desgràcia, tota mena de calamitats i vides destrossades i organitzacions que es dediquen a ajudar-los i que sobvreviuen de miracle, sempre amb l'aigua al coll, i que estarien encantades de tenir ajuda suplementària. Tenim, fins i tot tenim el català, la llengua catalana que necessita tota l'ajuda que puguis donar-li, i cal recordar que vivim en un país ocupat i que per tant és digne de tota quanta solidaritat. Motius personals, motius culturals, motius polítics. Què més pots demanar? Tens tots els motius que vulguis per ser solidari i per ser útil sense moure't de casa. Ets molt lliure d'anar allà a fer el mec, però has de fer-ho assumint les teves pròpies responsabilitats i cal remarcar que aquest segrest dels cooperants és una notícia ben desagradable però que gaire sorpresa no ens pot causar. Tot sembla indicar que els segrestadors no exposaran reivindicacions econòmiques sinó polítiques, i que hi haurà poc marge per negociar. Que aquesta gent són una colla de bàrbars, nosaltres ja ho diguérem molt abans. Probablement aquests cooperants havien assistit a les manifestacions contra la guerra de l'Irak, i probablement també, creguin en l'abraçada de civilitzacions de Zapatero. Nosaltres, la gent normal, sempre hem sabut que volien destruir-nos i matar-nos, i que fa de mal abraçar algú que està disposat a morir explotant. Nosaltres, la gent normal, sempre ho hem sabut i sempre ho hem escrit i sempre ho hem explicat. Aquest segrest és una llàstima, però no una casualitat. Forma part de la manera de funcionar d'una gent que són els enemics encara que hi hagi tant curtet a Barcelona i a Catalunya que es cregui que els únics enemics que per definició hi ha són els americans. No crec que hi hagi gaire coll per salvar la vida d'aquests cooperants, tot i que naturalment voldria que aquest meu pronòstic fos absolutament equivocat. Sí que podríem aprendre la lliçó i entendre de què i amb qui estem parlant. Entendre que això és una guerra perquè ens odien i oiden la nostra manera de viure i la volen destruir. Anar a barrejar-se amb ells com qui va a fer el turista, per molta pantomima solidària que es pretengui, és un esport de risc i jo crec que els esportistes de risc són lliures d'assumir aquest risc però també les responsabilitats que se'n derivin i que si hi ha un problema s'han de pagar el rescat. No crec que amb aquests tres d'ara s'hi pugui fer res, però potser n'hauríem d'aprendre i pensar-nos-ho millor abans de tornar-nos a ficar a la boca de llop sense cap necessitat.

Ves, que parlen les pedres dels de la religió de la pau.

2009-12-16T20:03:00.002+01:00

I pedra va, pedra ve, i una altra pedra va, i una altra pedra ve .......
Publicat a La Vanguardia, el dimarts, 15 de desembre de 2009.

Minaret suís amunt, minaret suís avall, i mentrestant ...

2009-12-07T20:47:00.005+01:00

Uns islamistes jutgen i sentencien a mort una acusada d'adulteri en un mas de Valls

La dona va poder demanar ajuda abans de l'execució i els nou integrants del «tribunal» estan empresonats

06/12/09 02:00 - Valls - el punt

Aquesta masia de Valls es va convertir en el palau de justícia particular dels islamistes per condemnar una adúltera. Foto: ACN.

Una masia de la capital de l'Alt Camp es va convertir el mes passat en la seu d'un tribunal que va celebrar un judici islamista contra una dona acusada d'adulteri. Seguint els preceptes de la llei islàmica, els integrants del tribunal, vinculats al corrent salafista, van condemnar a mort l'acusada, i es disposaven a executar la sentència quan la dona, aprofitant un descuit dels que la retenien, va escapar-se i va anar a denunciar el cas als Mossos. Amb la intervenció de la justícia del país, el cas va acabar amb els 9 membres d'aquest estrany tribunal empresonats per segrest, intent d'homicidi i participació en banda criminal organitzada.

Aquest judici, a imatge dels que celebren els integristes islàmics en països com ara l'Afganistan, on els drets i les llibertats sobretot de les dones són inexistents, va acabar amb una sentència de pena de mort, com solen acabar aquests judicis en països extremistes. Però la diferència és que en aquest cas l'escenari no va ser cap país recòndit sota les directrius islamistes, sinó una masia situada al carrer del Gas, sense número, de Valls. Allà la dona sospitosa d'adulteri va ser retinguda contra la seva voluntat i jutjada pels homes que s'havien constituït pel seu compte en jutges i que van dictar sentència in voce, i que també havien de ser els botxins que executessin la pena. Però la dona va poder fugir del captiveri aprofitant un moment de descuit dels homes que feien les tasques de carcellers, i es va presentar en una comissaria dels Mossos i va denunciar que la volien matar. Els Mossos es van creure el relat de la denunciant i van posar el cas en coneixement del jutjat d'instrucció número 1 de Tarragona. El jutjat també es va prendre molt seriosament les acusacions, i el 13 de novembre passat va dictar una interlocutòria d'entrada i escorcoll a la masia que havia estat l'escenari del particular judici, i va imputar els delictes de detenció il·legal, homicidi temptat i integració a banda criminal organitzada a cinc dels inquilins habituals de la casa: Absdelam Zefri, Khalid El Marsi, Abdelhadí Hassib, Hassan Rihane i Said Riffi. L'endemà, el dissabte 14 de novembre, de matinada els Mossos, liderats per la divisió d'informació (que té per objectiu investigar els casos que comportin amenaces per a la llibertat individual o col·lectiva, la pau o la cohesió social, entre els quals, el terrorisme i l'extremisme islamista), van irrompre al mas del carrer del Gas de Valls, on van detenir els cinc homes que hi havia. Un altre home, de nacionalitat marroquina, que era la casa quan hi van entrar els Mossos va quedar en llibertat. Paral·lelament i també amb les corresponents ordres d'escorcoll del jutjat número 1 de Tarragona, els Mossos van escorcollar un altre domicili de Valls, i també un habitatge de Reus. En total, l'operació va acabar amb la detenció de nou homes que, segons informava ahir El Periódico, van ser traslladats a comissaries diferents perquè no poguessin mantenir contacte entre ells. Els detinguts van ser interrogats el dilluns dia 16 de novembre al jutjat de Tarragona, que va ordenar-ne l'empresonament.

Tot i que es tenia constància que a les comarques tarragonines hi havia establerts grups que es podrien vincular amb corrents salafistes, fins ara no s'havia tingut coneixement de cap actuació que hagués pogut acabar amb una execució humana com la que s'ha acabat destapant a la masia de Valls.

Correllengua 2009

2009-11-16T17:20:00.002+01:00

Amb l'escriptora Teresa Roig., durant la xerrada que ens va oferir a la sala de la Societat, el passat 25 d'octubre. En sentirem a parlar molt, molt bé i ben aviat.

Diccionario geográfico - estadístico - histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Pascual Madoz, Madrid 1845

2009-11-10T23:41:00.004+01:00

ALEISAR: v. con ayunt. de la prov., y dióc. de Tarragona (2 1/2 leg.), part. jud. de Reus (2), aud. terr. y c. g. de Barcelona (17 1/4): Sit. en la falda de una montaña, la baten libremente los vientos de O. y N., y aunque su temperatura es algo fría, el clima es benigno y muy sano. Reúne 212 Casas todas de regular construcción, distribuidas en varias calles y plazas bien empedradas, aunque algún tanto pendientes : hay un hospital para los pobres de la pobl. y transeúntes, á los cuales, á pesar de que el establecimiento carece de rentas y arbitrios para su sosten , se les asiste con el mayor esmero supliendo la piedad de los vec. la falta de medios, de quedan un ejemplo generoso los filántropos profesores en la ciencia de curar: una escuela de primeras letras dotada de los fondos públicos, bajo la dirección de un maestro examinado y aprobado: casa municipal para las sesiones del ayunt.; carnicería y matadero de regular construcción, y una igl. parr, en la que hay una capilla magnifica y un suntuoso relicario de Sta. Fimbria, túnica del Redentor, servida antiguamente por un cura párroco, un vicario y un beneficiado de dicha capilla, y en el día únicamente por un cura que provee el diocesano previa oposición. A medio cuarto de hora de la v. se encuentra una ermita con la correspondiente habitación para un ermitaño que cuida del aseo y compostura de ella, la que está bajo la advocación de S. Blas, y una capilla que había también afuera dedicada á S. Antonio, ha sido destruida durante las calamidades de la guerra civil. El Térm. confina por el N. con los de Villaplana, y Albiol, por el E. con el de este último y el de Reus, por el S. con el propio de Reus y el de Riudoms, y por el O. con los de Maspujols y Alforja; comprende una hora de extensión de E. á O. y 1 1/2 de N. á S. El Terreno es montuoso y muy quebrado, pero es bastante fértil y productivo, y lo fuera todavía mas si se fomentara el poco riego que recibe de algunos depósitos subterráneos, conocidos en el pais con el nombre de minas, que actualmente le proporcionan con escasez; hay en él varias fuentes muy buenas, sobresaliendo en bondad y calidad á todas las demás la llamada fon den Tubau, cuyas aguas son muy fuertes. El total de tierras que comprende la jurisd. es de 200 jornales de primera calidad, 1,867 de mediana, y 152 de ínfima ó tercera clase. Prod.: trigo, centeno , todo género de legumbres, y en especial habichuelas de una calidad superior á cuantas se cogen en el campo de Tarragona , pagándose en los mercados aun precio mas subido que las demás; aceite, vino y mucha avellana. Ind.: consiste en fabricar aguardientes que so trasportan á Reus, Salou, y otros puntos; hay molinos de aceite y de harina. Pobl. : 341 vec.: 1,143 alm.: RIQUEZA TERR.: 17.099,182 rs.: CAP. IMP.: 512,957 re. vn.

Israel. El Mur. 1967 - 2007

2009-11-07T10:15:00.004+01:00

La històrica fotografia, amb 40 anys de diferència. A l'enllaç següent, hi ha molta informació referida, tant a la Guerra dels 6 dies, com a les biografies dels 3 soldats retratats.

http://www.sixdaywar.co.uk/ Tot i que és en anglès, amb el traductor automàtic de Google es pot llegit perfectament.

Diligencias previas 222/06. Pieza separada "informe M.F. 20.09.07"

2009-11-01T11:19:00.002+01:00

Diligencias previas 222/06. Pieza separada "informe M.F. 20.09.07"

DOLORES SAYANS, LA VANGUARDIA, 27.11.2009

2009-10-27T21:02:00.004+01:00

Dolores Sayans, una vida de novela

"Es como si mi pasado perteneciera a otra mujer"

Tengo 52 años. Nací y vivo en Madrid, pero lo más importante de mi vida transcurrió en los tres años que viví en Gaza. No tengo estudios. Trabajé 10 años de dependienta en una zapatería y 14 de administrativa. Me he casado tres veces y tengo 5 hijas y 9 nietos. Soy católica

IMA SANCHÍS  Alos 18 años me quedé embarazada y me casé, pero aquel primer marido murió de un infarto haciendo el servicio militar. En aquellos años ser viuda y con una hija era como si se te hubiera acabado la vida.   ¿No exagera?   Mi madre era mujer severa y dominante. A mi pequeña Eva le decía que la llamara mamá, y cuando quise apartarla de aquella locura me atacó y acabé en el hospital. Mi hermana huyó de casa casándose con un chico palestino al que acababa de conocer.   ¿Y usted hizo lo mismo?   Sí, Yusef era un amigo del novio que se interesó por mí. Yo salía a pasear con él y con mi hija y parecíamos una familia.   Entiendo.   En cuanto me quedé embarazada, Yusef empezó a rechazar a Eva. Tuve la segunda hija y, embarazada de nuevo, al cabo de seis años de casarnos y cuando terminó su doctorado, me propuso pasar unos meses en Gaza.   ¿De qué vivían?   Básicamente, de mi sueldo en la zapatería. El piso me lo habían concedido al quedar viuda. Él no era un hombre apasionado, pero era correcto y las cosas que me explicaba tenían su lógica. Me convenció de que Eva se quedara a vivir en casa de mis padres, con los que comíamos a diario.   ¿Cómo le fue en Gaza?   Yusef había ocultado a sus padres la existencia de Eva y por tanto no nos acompañó, pero yo eso no lo sabía entonces. Al cabo de tres meses me dijo que había encontrado trabajo y que por el momento no volvíamos a España. Vivíamos con toda su familia.   ¿Se adaptó?   Las mujeres me adoctrinaban. Si quería salir a la calle, debía ponerme el velo y aquel horrible faldón negro. Terminé claudicando y poniendo toda mi buena voluntad con la esperanza de volver pronto a casa. Hacía el pan, lavaba a mano y servía a los hombres. Yusef comenzó a pegarme. Cuando murió mi padre me dejó ir, sin las niñas, al entierro. Estaba embarazada de nuevo.   ¿Pero no tomaba precauciones?   Yusef decía que era pecado. Cuando regresé a Gaza me hicieron una ecografía: el niño estaba muerto. Pero mi suegra dijo que si realmente estaba muerto saldría solo.   ¿?   Llevé al niño muerto tres meses en mi vientre, casi me muero, pero de nuevo las mujeres me echaron las culpas y, a mis espaldas, le buscaron a mi marido una nueva mujer. Al cabo de un tiempo tuve que volver a Madrid porque íbamos a perder el piso.   ¿Y, mientras, él se casó de nuevo?   Sí, me lo comunicó por teléfono: "He cogido una segunda mujer. Si vuelves, que sea sin hacer escándalo". Y ahí comenzó la lucha por mis hijas: escribí al Rey, al presidente, a la embajada de Israel, a Amnistía Internacional, nadie podía hacer nada. Conseguí la nulidad eclesiástica, pero no el divorcio.   ¿Qué dijeron los abogados?   Que debía contratar un abogado en Gaza y por la ley musulmana solicitar la custodia de mis hijas, pero que cuando cumplieran 10 años pasarían al padre y que debía vivir allí. Mis hijas ya tenían 7, 6 y 4 años. Me desesperé de tal modo que lo único que se me ocurrió fue raptarlas, y volví dos años después decidida a hacerlo.   ¿Resultó?   No conseguí ni salir de la casa, pero conseguí que Yusef me permitiera visitarlas cada dos años; se comprometió a enviarme el billete, pero nunca llegó. Al cabo de cuatro años, cuando ya estaba con mi tercera pareja, Agustín, Yusef insistió en que volviera porque su nueva mujer no quería a las niñas.   Y volvió.   Sí, pero esa vez fui con mi madre y con Eva. Ya vivíamos con Agustín y con su hijo. Añoraba a mis hijas, pero de nuevo sentía que tenía una familia.   ¿Qué pasó?   Yusef me exigió que me quedara y yo me negué pese a que temía que no me dejara ver a mis hijas. Entonces me violó. Jamás dije nada, pero no me atreví a volver a Gaza, hablaba con mis hijas por teléfono. Diez años después, su padre las trajo a Madrid.   ¿Y mientras tanto tuvo otra hija?   Sí, nació Inés, y Yusef dejó de insistir en que volviera. Reencontré a mis hijas cuando tenían 20, 19 y 17 años. Pudimos hablar y ellas supieron que yo nunca las abandoné. A partir de entonces nos hemos visto regularmente. Al cabo de dos años se casó la mayor y fuimos todos a la boda, y vino a Madrid a tener su primer hijo.   ¿Unidas por fin?   Hoy las tres están casadas y soy abuela de nueve nietos palestinos - con quienes, como con sus madres, sólo me entiendo en árabe-que han tenido que sobrevivir a los horrores de la guerra. Yo misma he presenciado ejecuciones en la calle que no consigo olvidar.   ¿Se siente responsable?   Cometí errores en mi juventud, pero entonces no sabía que eran errores, y a partir de ahí los acontecimientos se fueron sucediendo; y yo intenté vivir con dignidad, sin cambiar de religión por imposición y sin convivir en poligamia, pero pagué un precio alto.   ¿Qué ha sido lo mejor de su vida?   Conocer a Agustín, que me ha dado libertad y apoyo incondicional. He sufrido mucho, tanto, que he vivido atropelladamente, aprisionada por el miedo y sin tiempo para reflexionar. Hoy puedo hablar de ese pasado, pero me parece que fue otra la que lo vivió.  

"Es como si mi pasado perteneciera a otra mujer"

Disyuntiva

 Con la historia de Dolores, Paloma Sanz ha escrito: Rojo pasión. El sobrecogedor testimonio de una española en tierras de Alá (Temas de Hoy). Una aventura que ya va por la tercera edición y que ni la rica imaginación de Corín Tellado hubiera sido capaz de urdir. Huyendo de una madre autoritaria y una sociedad que ella sentía que la estigmatizaba por haber quedado viuda, acabó volviendo a casarse, con un palestino ("el que se fijó en mí") con el que tuvo tres hijas. Lo que iba a ser un corto periodo en la Gaza ocupada por el ejército israelí se convirtió en la disyuntiva de aguantar aquel infierno de maltrato por parte de su marido y sus familiares o marcharse a España y perder a sus hijas.

PILAR RAHOLA, EUROPA BAJO LA ESPADA, LA VANGUARDIA, 27.11.2009.

2009-10-27T20:54:00.002+01:00

Europa bajo la espada

Pilar Rahola

Los fundamentalistas son una ínfima minoría en Europa, pero una minoría de miles de personas

No recuerdo la primera vez que me interesé por el fenómeno del fundamentalista, pero debe de hacer unos veinte años. Llegué a él motivada por la esclavitud de las mujeres que caían en las garras de esta locura ideológica, y por la reversión de derechos que sufrían allí donde se instalaba. Hacía años que el régimen de los ayatolás había desplegado sus siniestras alas por la vieja Persia, y las mujeres habían caído letalmente bajo la bota islámica. Pero personalmente lo que me impactó definitivamente fue el drama de las mujeres de Yemen del Norte, que pasaron de un régimen marxista a uno fundamentalista islámico, sin apenas un suspiro.

Mujeres que tenían carreras y dominaban sus destinos, atrapadas en la dictadura comunista pero, a pesar de todo, reconocidas como personas, dejaron de existir de golpe, perdieron sus trabajos, sus estudios, perdieron hasta su cara, segregadas brutalmente detrás del muro de una violenta ideología misógina. Y nunca más tuvieron voz. Y así fueron cayendo muchas, las afganas, las malasias, las somalíes, las palestinas en los territorios dominados por Hamas y... las europeas, allí donde la garra de lo que Glucksmann llama el "islamofascismo" hacía mella y atrapaba sus vidas.

Veinte años, pues, siguiendo una ideología totalitaria cuya cara empiezo a conocer tan bien como su dimensión planetaria, no en vano estamos ante el fenómeno violento más importante del mundo actual. Precisamente por ello, las afirmaciones de Lorenzo Vidino, el experto de Harvard en islam y terrorismo que hablaba el domingo para La Vanguardia,no me resultaron ajenas, no en vano han motivado mis artículos más comprometidos. Este es un tema central, que atañe al futuro de nuestras sociedades, que atenta contra nuestros valores de libertad y que usa todos los mecanismos modernos para instalar su terrorífica visión medieval. A pesar de la sordera que existe en España al respecto, incapaz de oír las voces de alerta, el fenómeno ha llegado a nuestro país "para quedarse" - Vidino dixit-,y lo ha hecho con fuerza. ¿Estamos preparados para afrontar democráticamente la contaminación ideológica de miles de personas cuyas vidas circulan en democracia pero cuyas ideologías trabajan para destruirla? No sólo no lo estamos. Es que no estamos haciendo nada. Por supuesto, los fundamentalistas son una ínfima minoría en Europa, pero es una minoría de miles de personas, motivadas, financiadas, internacionalmente conectadas y potencialmente violentas.

La lucha contra el fenómeno debería ser prioritaria, tanto en lo policial (con éxitos notables), como en lo social. Dice Vidino que España preocupa porque es el país menos preocupado por la amenaza. Pero España se preocupa por otras cosas. ¿Por los imanes integristas? Eso es multiculturalidad. Lo preocupante es la Navidad.

Tractorada: No hi falteu !!

2009-10-24T00:34:00.005+02:00

MOBILITZACIÓ TRACTORADA

Demà dissabte dia 24 d’octubre, a les 10:00 h del matí al Passeig Mata de Reus (Sota estació tren), hi haurà una concentració amb tractors “Per denunciar la crisi del Sector Agrari”.

- Sortida de l’Aleixar a ¼ de 10 a la carretera

La situació del sector és molt crítica!

Mobilitzeu-vos pel vostre futur i per la vostra economia!

Miguel Poveda. Desglaç. No et veuré més.

2009-10-17T17:48:00.003+02:00

NO ET VEURÉ MÉS

És la pell violeta d'una nit

que vam deixar pendent.

El teu silenci sona com un saxo

d'or negre al fons dels dies sense tu.

Com panteixa al teu pit el contrabaix,

i el flanc càlid de fosca

que sempre més somiaré avançant

amb la meva mà lenta cap a tu.

Músics en la penombra, instruments d'or

en les boques liloses: ja, la vida

mai més no em tornarà el que m'he jugat

al teu cos nu des que vas ser una festa.

Només queda, al piano, un negre cec,

el nostre amor.

Toca sol en aquest ponent de fosca

i el meu somni s'adorm en el seus dits.

Joan Margarit (1938)

Els primers freds. Poseia 1975 – 1995 (2004)

Australia forever !!

2009-10-13T22:17:00.004+02:00

¡El mundo entero necesita un líder como este!

Kevin Rudd, Primer Ministro de Australia

A los musulmanes que quieren vivir bajo la ley Islámica Sharia se les dijo el miércoles que se vayan de Australia, cuyo gobierno ha emprendido un campaña contra los radicales en un esfuerzo para evitar potenciales ataques terroristas.

También Rudd despertó la furia de algunos musulmanes australianos cuando declaró que él ha dado todo su apoyo a las agencias de contrainteligencia australianas para que espíen las mezquitas que hay en la nación.

Citamos: "SON LOS INMIGRANTES, NO LOS AUSTRALIANOS, LOS QUE DEBEN ADAPTARSE. O lo toman o lo dejan. Estoy harto de que esta nación tenga que preocuparse si estamos ofendiendo a otras culturas o a otros individuos. Desde los ataques terroristas en Bali, estamos experimentando un incremento del patriotismo en la mayoría de los Australianos."

"Nuestra cultura se ha ido desarrollando durante dos siglos de luchas, tribulaciones y victorias por parte de millones de hombres y mujeres que buscaban libertad"

"Hablamos principalmente INGLÉS, ni español, ni libanés, ni árabe, ni chino, ni japonés, ni ruso o cualquier otro idioma. De modo que si Usted quiere formar parte de nuestra sociedad, aprenda nuestro idioma."

"La mayoría de los Australianos creen en Dios. Esto no es una posición cristiana, política o de la extrema derecha. Esto es un hecho, porque hombres y mujeres cristianos, de principios cristianos, fundaron esta nación. Esto es históricamente comprobable. Y es ciertamente apropiado que esto aparezca en las paredes de nuestras escuelas. Si Dios le ofende a Usted, sugiero que considere vivir en otra parte del mundo, porque Dios es parte de nuestra cultura."

"Aceptamos sus creencias y sin preguntar por qué. Todo lo que pedimos es que Usted acepte las nuestras, y viva en armonía y disfrute en paz con nosotros."

"Éste es NUESTRO PAÍS, NUESTRA PATRIA y ESTAS SON NUESTRAS COSTUMBRES Y ESTILO DE VIDA y PERMITIREMOS QUE DISFRUTEN DE LO NUESTRO pero cuando dejen de quejarse, de lloriquear y de protestar contra nuestra bandera, nuestra lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras creencias cristianas o nuestro modo de vida, le animamos a que aproveche otra de nuestras grandes libertades australianas, "EL DERECHO DE IRSE."

"Si Usted no está contento aquí, entonces VÁYASE. Nosotros no le obligamos a venir aquí. Usted pidió emigrar aquí. Así que ya es hora de que acepten el país que les acogió.

Quizás si enviamos esto entre nosotros mismos, encontraremos la valentía para empezar a decir las misma verdades.

Si Usted está de acuerdo, re-envie esto a tantos personas como le sea posible

Joan B. Culla i Clarà. El País. 18.09.2009. Inquisidores inpresentables.

2009-09-23T12:42:00.002+02:00

Cuando, de ahora en adelante, visite Cataluña un creador iraní -un cineasta, una escritora, un músico...-, ¿le conminaremos bajo amenaza de boicoteo a condenar la brutal represión vivida en su país a raíz del fraude electoral del pasado junio, a denunciar la dictadura teocrática que rige allí desde 1979? Si el invitado es ruso, ¿deberá reprobar los crímenes de Estado, la violación sistemática de los derechos humanos en Chechenia, el despotismo apenas encubierto de Putin, para evitar que sus comparecencias públicas sean objeto de repudio? En caso de recibir algún día a un artista o autor de Sri Lanka, ¿tendría éste que escoger entre abominar de las matanzas de civiles cometidas por el ejército de su país durante el reciente aplastamiento de la insurgencia tamil o ser tachado de "defensor de crímenes de guerra"? Y si nuestro huésped viene del mundo árabe islámico, ¿le exigiremos que condene la brutal aplicación de la sharia, la discriminación de las mujeres, la persecución de los homosexuales, la asfixiante falta de libertades en esa parte del mundo, so pena de ser insultado y abroncado?

Naturalmente, nada de esto va a suceder ni a nadie se le ocurrirá plantearlo, lo cual desenmascara el carácter y las motivaciones de las plataformas que promovieron el boicoteo a la cantante Noa el pasado Onze de Setembre: su carácter inquisitorial y sectario -bajo disfraz pacifista y buenista-, sus motivaciones judeófobas y comprensivas con el islamismo radical. ¿Por qué, entre todos los ciudadanos del planeta, sólo los judíos israelíes tienen que renegar de sus instituciones -democráticas- y aplaudir a quienes pretenden destruirles, si quieren obtener el certificado de progresistas y gentes de paz? ¿Por qué esas entidades tan severas en el escrutinio de las ideas políticas de Noa ni siquiera pestañearon, por ejemplo, ante la noticia (Reuters, 30 de agosto) de que Hamás ha conminado a las escuelas de la ONU en Gaza a no hablar en sus clases del Holocausto, "una mentira inventada por los sionistas"?

De todos modos, que la campaña global orquestada por izquierdas extremas y grupos filopalestinos para demonizar a Israel y acosar a sus artistas o académicos en el extranjero haya llegado también a Barcelona no da lugar a sorpresa. Lo asombroso es que tales plataformas -cuya fuerza y representatividad quedaron a la vista el pasado viernes en la Ciutadella- puedan arrastrar a una formación de gobierno (del Gobierno anfitrión de la cantante boicoteada, por más señas) y llevarla a hundir en el ridículo la celebración institucional de la Diada. Lo cual nos remite, desgraciadamente, a un problema que ya afloró en otro contexto el pasado mes de marzo: la falta de coraje político de Joan Saura.

Número tres del Ejecutivo que invitó a Noa y todavía líder máximo de Iniciativa Verds, el señor Saura poseía toda la autoridad democrática requerida para impedir que su coalición, en un ejercicio de deslealtad y de oportunismo inauditos, engordara y legitimase la protesta ultraminoritaria contra la artista israelí. En vez de eso, prefirió fingir que "desconocía" los preparativos de boicoteo jaleados por Dolors Camats y Laia Ortiz, y a posteriori "condenó y lamentó" los incidentes, como si no fuesen con él.

Consejero de Interior y responsable político de los Mossos d'Esquadra, Joan Saura tenía la obligación de velar por la dignidad y el buen orden del acto institucional más importante que la Generalitat organiza en todo el año, y ello sin violentar a nadie ni transgredir ningún derecho: una policía eficiente sabe cómo hacerlo. Sin embargo, parece que antepuso el carnet de partido a las exigencias del cargo, porque el medio centenar de activistas antiisraelíes pudieron ocupar cómodamente localidades de preferencia y convertir la Ciutadella -tomo prestada la metáfora al vicepresidente Carod- en un grotesco Teherán de pacotilla.

¡Qué fácil es ser radicales desde la poltrona, por palestino interpuesto!

La guàrdia mora de Franco, torna a sortir. Aquesta vegada, per sort, ho fan per la tele.

2009-09-17T16:00:00.001+02:00

http://hasbarats.blogspot.com/2009/09/compensem-els-violadors-de-les-nostres.html

REGENERACIÓ URGENT !!

2009-09-16T22:00:00.004+02:00

Ara pluja fina, ara independència. Ara un referèndum pel 2014, ara referèndums als pobles per passat demà. Ara rebutgen una iniciativa legislativa popular per un referèndum per l'autodeterminació, ara impulso referèndums per la independència als pobles que s'hi vulguin sumar. Ara governs amb polítiques socials, ara aliances nacionalistes. Ara Sobirania i Progrés es menja el món, ara fan que el seu propi món l'autodigereixi.

No m'agrada que els dinosaures de sempre ens facin servir d'escolanets.

Carles Móra: 'Votaria una candidatura independentista encapçalada per Joan Laporta'

El batlle d'Arenys de Munt ha participat avui en un xat amb els lectors de VilaWeb

El batlle d'Arenys de Munt, Carles Móra, ha dit avui, en un xat amb els lectors de VilaWeb (llegiu-lo sencer i veieu l'entrevista amb VilaWeb TV), que veuria bé i que votaria una candidatura encapçalada per Joan Laporta que l'endemà de guanyar les eleccions proclamés la independència. 'La gent necessita confiar en les persones i el nostre poble a voltes té justificadament l'autoestima molt baixa. Hem de ser decidits i anar per feina, que n'hi ha molta a fer i els Països Catalans s'ho valen', ha afegit.

Móra considera que cal una regeneració política que ha de començar des de la base social. També ha parlat de Reagrupament; ha dit que li agradava molt el moviment liderat per Joan Carretero 'perquè vol assolir la independència i la regeneració política'.

El batlle d'Arenys de Munt explicat en el xat com va viure tot el procés que va portar el poble a ser el primer municipi del nostre país a votar en referèndum sobre la independència de Catalunya i de quin camí es pot seguir d'ara endavant, després d'aquest primer pas.

Com quedem ?. Pot ser volen dir cadires ben remunerades, en lloc de referèndums

2009-09-14T18:46:00.004+02:00

El Punt, 14.09.2009

La metxa de la independència, encesa

Anuncien una consulta com la d'Arenys en desenes de municipis de Catalunya el 6 de desembre, dia de la Constitució.

Agencia Catalana de Notícies, 16.06.2009

La Mesa del Parlament rebutja la iniciativa legislativa popular per convocar un referèndum d'autodeterminació.

Barcelona 1941, estació de França. La papereta dels SI d'Arenys de Munt.

2009-09-13T12:22:00.003+02:00

Todo en ti fue naufragio

2009-09-12T13:07:00.000+02:00

La batalla de la memòria. L'Aleixar, 11 de setembre, 7 de la tarda, Societat Recreativa La Unió.

2009-09-11T12:31:00.002+02:00

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

2009-09-11T12:18:00.001+02:00

Para mi corazón basta tu pecho.

2009-09-11T12:10:00.000+02:00

Me gusta cuando callas.

2009-09-11T12:05:00.001+02:00

Noa. La vida és bella !!.

2009-09-08T20:49:00.002+02:00

Pablo Neruda. Poema XII. Para mi corazón basta tu pecho.

2009-09-05T06:25:00.000+02:00

Para mi corazón basta tu pecho

Para mi corazón basta tu pecho,

para tu libertad bastan mis alas.
Desde mi boca llegará hasta el cielo
lo que estaba dormido sobre tu alma.
Es en ti la ilusión de cada día.
Llegas como el rocío a las corolas.
Socavas el horizonte con tu ausencia.
Eternamente en fuga como la ola.
He dicho que cantabas en el viento
como los pinos y como los mástiles.
Como ellos eres alta y taciturna.
Y entristeces de pronto, como un viaje.
Acogedora como un viejo camino.
Te pueblan ecos y voces nostálgicas.
Yo desperté y a veces emigran y huyen
pájaros que dormían en tu alma.
Pablo Neruda.

A l'ombra de la llum de la lluna, que avui és plena. Aquells que pugueu, aprofiteu els instants màgics de la seva mirada.

2009-09-04T22:21:00.003+02:00

Foc va !!. El Temps, Joan Francesc Mira, Agost 2009.

2009-09-02T18:40:00.003+02:00

Son 2 artistes israelians. Invertiu molt poc: 3 minuts i 23 segons en benestar personal. Veureu quina delicia pels sentits.

2009-08-27T23:33:00.002+02:00

La bellesa entra, dolçament, per l'oïda. Desde la meva ignorància musical, quina meravella. Moltes gràcies, Jodesh, per ser com sou !!

2009-08-27T23:11:00.003+02:00

Lo Priorat pinta. Fotografia feta el dimarts 18 d'agost, a la tarda.

2009-08-19T22:54:00.004+02:00

Present d'indicatiu del verb pintar.

Jo pinto

tu pintes

ell pinta

naltros pintem

valtros pinteu

ells pinten.

La conjugació verbal és la bestia negre de molta canalla i de vegades provoca traumes que arriben fins l'edat adulta.

Visca els nuvis !!. Hamas organitza a Gaza 450 casaments massius. Mireu les núvies! I quines penques que tenen, ells i els seus amics abaltits d'aquí.

2009-08-16T10:00:00.002+02:00

Voleu dir que allò que volen és la pau ?.

2009-08-15T19:38:00.001+02:00

Primer unes ulleres d'aprop ...

2009-08-11T23:10:00.004+02:00

... més que res, per encertar el forat, doncs es veu que la vista cansada és un mal força extès i els hi cauen les coses a fora. Així doncs, aneu rabent cap a una de les moltes òptiques que aquests dies fan ofertes d'estiu i gradueu-vos la vista. Mireu si és gros el forat dels contenidors, però tot i així, n'hi ha alguns que no l'encerten !!.

Respirar muntanya. Josep Colet i Giralt.

2009-08-09T20:59:00.008+02:00

Respiro la tarda de la farigola

i l'ombra farcida de verd romaní

i l'hora calenta d'un sol que rodola

pel llavi celeste, que es torna camí.

El blau, la mirada m'inunda i mormola

paraules llunyanes de cel sense fi;

vola una oreneta per la meva gola

amb ales ungides d'aroma de pi.

Respiro la terra que és força, que és flaire,

que és roca i espina i és fang i forment,

que tot ho fa moure sense moure's gaire.

Respiro muntanya de brises i vent

i, amb l'ànima plena de tant mirar enlaire,

cremant-me la ullada, respiro ponent !

Poca - vergonyes !!

2009-08-08T16:57:00.004+02:00

Copiant el Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, en el concert de dissabte passat, aquí podem seguir conjugant el passat, present i futur, tal com van fer en l'estrofa que van repetir durant tot el vespre: Com es nota que els responsables d'aquesta catàstrofe mai van acotxar l'esquena ahir, no l'acotxen avui, ni l'acotxaran demà. I el que és més important, ni el futur de la seva família, les seves vacances, les seves hipoteques i en general el seu nivell de benestar, no tenen, no han tingut, ni tindran res a veure amb els números, vergonyosos d'aquesta taula.

Missatge del rapper: Jair M3

2009-08-05T23:33:00.003+02:00

Visita recomanada. És un punt de vista crític. És una petita llum, que trenca una gran foscor.

http://www.rap2spain.com

II Aplec del Camp. l'Aleixar.

2009-08-03T21:20:00.003+02:00

Ni l’aigua que va caure just abans del concert del Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, va poder evitar l’èxit rotund de participació. El jovent independentista del Camp, Terres de l’Ebre i el Priorat, van donar una lliçó de capacitat de convocatòria, d’organització i sobretot de comportament, de col·laboració i de compromís amb la paraula donada. Trobo que la paraula de les persones té el valor màxim en les relacions socials i els de les rastes, els dels 300 anys, els de les cues, els dels petards, els de les patilles, els de les falçimartells, els de les samarretes que fan por, etc. etc. amb la seva actitud, van cridar als quatres vents que son a anys llum de molts veïns nostres, autoconsiderats gent d’ordre i benpensants. Apuntem-nos-ho bé, tenim molt per aprendre i només cal copiar, així de fàcil. Sense complexos i sense pensar en el que diran.

Sense anomenar ningú, doncs em sabria greu deixar-me algun nom del jovent que vaig conèixer, us dic: TORNEU QUAN VULGUEU, SEREU BENVINGUTS.

Juli Gens. Amb J de jove, amb G de gegant.

2009-07-30T16:15:00.011+02:00

Vaig conèixer a l'amic Juli Gens (Constantí 1957-2009) no fa pas gaire temps, just un parell d'anys, en els primers contactes amb l'ARCCI, entre reunions, sopars, i un viatge a Madrid a mitjans gener d'enguany, on el vaig tenir tot el dia al costat, junt amb l'Ignasi, la Mila i uns amics de Lleida. Recordo que va passar un mal viatge, doncs ja no es trobava bé. Vam repassar la situació dels pagesos al Camp de Tarragona, del que n'era un enamorat, també la de Catalunya i el tema central: Israel. Em va donar unes quantes orientacions sobre temes municipals i després, al no rebre cap resposta als meus escrits, vaig insistir novament i una xiqueta seva em va posar al corrent de tot plegat. Precisament llegia el missatge que em va enviar, un divendres quan anava amb el cotxe del Jaume Renyer cap a Barcelona a un sopar d'amics d'Israel, per després quedar-nos-hi a fer nit i assistir al Consell Nacional d'Esquerra, de l'endemà dissabte.
Abans d'ahir, dimarts, 28 de juliol de 2009, una mica abans de la mitja nit, la llum del sol ja s'havia acabat del tot i el seu replegament diari, coincidia amb el de la vida del Juli. El passat i els seus paisatges aturonats creats per la gran activitat docent, personal i professional van ser aplanats, pel truncament prematur de la seva vida, però el record el tindrem sempre present. L'any que ve he de tornar a Israel i estic segur que al damunt del cel de Jerusalem hi veuré un nou estel que ja hi lluu des de dimarts al vespre; és el Juli, que ens anima a treballar amb renovada energia per omplir tant puguem, el buit immens que ens ha deixat la seva mort. Vagi el meu condol per la seva família, amics, alumnes, companys i tots els que l'estimaven.

No t'oblidarem mai !!.

Barranc de Mas Cabrers. Hivern 2005.

2009-07-27T20:26:00.001+02:00

Qui no estima els marges vells, no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni compren l’esperit del paisatge.

Antoni Rovira i Virgili.

Com m’agradaria perdre’m per indrets solitaris, en el laberint dels arbustos, a la riba seductora d’un rierol. Ara una ombra densa em convidaria a descansar, ara la remor d’un salt d’aigua em sorprendria. Que bonic és quan lluny del soroll no se sent al nostre voltant altre so que el d’un rierol proper, el brunzir de les abelles o el pas d’una sargantana fugint per l’herba !!

Jean Paul Richter.

Des d'una de les puntes del terme.

2009-07-18T20:34:00.006+02:00

El sol de l’hora baixa s’ajeia al damunt del verd, magnífic, que enguany tenen tots els arbres, de qualsevol tipus, i en general, el terme també ofereix una exuberància extrema, fruit de les pluges caigudes d’un any ençà. I aquí era, ara fa vint-i-quatre hores, en un indret del terme, en el territori lliure de l’Aleixar, en un dels punts afitats, entre el de Riudoms i el nostre. No em vaig poder resistir de prendre’n un tros, en forma d’un parell de fotografies, en les que podem llegir, amb molt més claredat que no pas a la realitat, els noms del dos pobles; sense que això sigui cap mèrit meu, si no totalment fruit de l’atzar i de la màquina del telèfon.
Feia dies que volia anar a visitar-los i, finalment, ahir vaig poder fer realitat el desig. Defensar la terra vol dir, també, tenir el tros tal com el tenen els seus amos: L’indret el presideix una pulcritud extrema, gairebé sembla que et passegis per una maqueta del despatx d’un arquitecte famós, o siguis dins d’un paisatge pintat en un quadre. Tot passejant, i mentre anava descobrint tots els racons del jardí, em va venir a la memòria, aquella frase pronunciada per un francès del segle XIX, referida a la plaça de Sant Marc de Venècia: És el saló més gran i elegant d’Europa. Un servidor, que no pot presumir de ser un gran coneixedor del terme, però que l’ha trepitjat pels quatre costats, pot afirmar, i així ho faig, que el d’ahir a la tarda, és dels racons més cuidats, polits i harmoniosos que he conegut. Estic content que un dels extrems de l’imperi, tingui un encant especial.
Vam pentinar la calma, tot passejant pel mig de tarongers, però aquells de tota la vida és a dir que fan taronges amb pinyol; lledoners, que sempre em transporten a la memòria els records immòbils de les guerres inacabables que fèiem de petits amb els pinyols; avellaners, però els de la moda italiana actual d’un sola soca. En acabat, i abans de beurem una cervesa assegut a la fresca, vam repassar els detalls que encara hi queden de les construccions tradicionals: un safareig amb batedores de rajola de fang i també de pedra, una caseta de mitjans del XIX, i, ensenyorats de tot l’entorn, els marges de pedra seca, ben afilerats, evocadors d’una manera de fer les coses que es mor a poc a poc, tal com passen les coses en l’ambient rural, lentament, però amb pas decidit. També algunes pedres treballades, provinents d’alguna construcció antiga i que han sabut guardar en una mostra, una altra, de bon gust i criteri encertat.
Finalment abans de tornar a casa, vam passar pel costat del tros del meu pare –lo Pep Boles- tot i que farà pràcticament 15 anys que el va cridar el bon pastor, el vaig veure baixant d’un oliver acabat d’esporgar, donant-me lliçons de com s’han de fer anar les estisores i el xurrac, lliçons que mai vaig aprendre, tot i que ell mai va deixar de repetir-les una vegada i una altra en les poques ocasions, les mínimes que vaig poder, en que l’acompanyava. Una actitud, la meva, que el pas dels anys m’ha revelat no gaire encertada i que avui, passada la cinquantena, no puc redreçar. Com a molt, l’amuntego a la pila de les coses a millorar per quan vinguin temps millors, és a dir, de les que me’n penedeixo sense remei.
El ventot d’ahir a la tarda feia córrer els núvols i movia les rames dels arbres amb força, provocant una trencadissa de fulles i brots; pel terme en general no li és bo aquest temps, doncs queda tot rebregat i ajagut. En canvi la fresqueta es notava a la pell com una pomada refrescant, fins i tot una mica massa, degut a que el sol ens brindava, a marxes forçades, el seu comiat diari.
No vaig saber veure-hi el dinosaure dels arbres, el majestuós Ginkgo Biloba, trobo que hi donaria aquella pàtina senyorial i elegant, que sense fer-vos falta i sense ser una espècie nostra, reforçaria l’encant quasi màgic que es respira just quan arribes. Estic segur que el vostre alcalde també és del meu parer. A veure que us diu.
Enhorabona i que per molts anys en pugueu gaudir.

Cròniques alemanyes, 1.3

2009-07-09T23:49:00.003+02:00

Visita al cementiri jueu de Bruhl, una ciutat entre Colònia i Bonn. El seu estat de conservació és molt bò, tot i que actualment ha quedat engolit pel creixement de la poblacio, que entre el centre i la perifèria, passa dels 45.000 habitants.

Disturbis amb víctimes mortals, a la Xina.

2009-07-09T18:59:00.001+02:00

140 uigurs morts. Això no pot ser !!. Ningú es belluga, ni fa res de res. Així és que, Nuets de tot el món, feu via a posar-vos la jaqueta solidaria i quan acabeu la feina a l'Iràn, (segur que ja fa dies que hi heu arribat a bord del vostre vaixell), aneu cap a la Xina, per aturar la repressió desproporcionada. També, tal com deia ara fa uns mesos una diputada, hauria de demanar el mateix per la Xina:

La reacció inqualificable d'Israel no té justificació possible, cap. El poble palestí no són joguines que utilitzar en funció de les conjuntures polítiques.

Els governs s'haurien de plantejar de deixar en suspens els acords i convenis vigents, també el del Principat. Simbòlic, si vols, però altament polític i clar. Nota: la Generalitat de Catalunya no té cap conveni ni acord subscrit amb l'estat d'Israel, em confirmen.

El CAT a les matrícules.

2009-07-08T19:55:00.002+02:00

El senyor Albert Sastre Mauri, de Miravet, va ser un dels assistents a la trobada organitzada pel Grup d'Amics de les Motos Antigues de l'Aleixar, durant el passat diumenge dia 20 de juny de 2009. Em va fer a mans, just quan la fèiem petar a l'hora de marxar, el seu particular dossier que posa al damunt de la taula un problema, el de les matrícules amb el CAT, que fa anys que va i que tot sembla indicar que és molt lluny d'arreglar-se. Com tantes i tantes coses que son al fons dels llims, pels segles dels segles. Amén.

Cròniques alemanyes, 1.2

2009-07-07T22:59:00.003+02:00

Plaques fotografiades a les voreres d'alguns carrers de Colònia, situades al davant de les edificis on vivien alguns jueus deportats.

Cròniques alemanyes, 1.1

2009-07-04T00:38:00.007+02:00

El de l'esquerra està a comprat, el primer dia que va sortir a la venda, a la llibreria Abacus de Reus, pel preu de tothom conegut de 22,50 €. El de la dreta el vam adquirir, a finals de juny, a la llibreria Mayersche de Colònia, pel preu de 10,00 €.
Si tenim present que el 2009, el salari mínim interprofessional nostre és de 728 €, mentre que a Alemanya, pel 2008 i per treballadors no qualificats, oscil·la entre 966 € i 1827 €, llavors te'n dones compte del país lleganyós que tenim i de la presa de pèl monumental que ens encolomen.

Cròniques alemanyes, 1.0

2009-06-29T22:36:00.003+02:00

La crisi econòmica s'estén per Europa, sense contemplacions, Alemanya inclosa. Unes de les primeres empreses que han rebut de valent son les dels fabricants d'ulleres i de brúixoles. Un fet que ha obligat a tancar la majoria d'empreses del ram. Això ha provocat que molts alemanys vagin pels carrers sense esma, talment com ànimes en pena, esmaperduts i desorientats, sense veure-hi més enllà del nas. Si, amics, s'ha de ser molt miop i estar totalment desorientat per qualificar de "polític" el personatge en qüestió. La mostra forma part d'un conjunt d'imatges, relatives a l'operació militar "plom fos" i que era exposada cada tarda, a la plaça del davant de la catedral de Colònia, on a més recollien firmes, per no sé quina iniciativa. Penós, per no dir una altra cosa.

Nunyito de la Calzada.

2009-06-23T17:50:00.002+02:00

Una del Nunyito.